Ignoro si els més joves hauran sentit parlar de la figura de l’oient a la universitat. Fa anys, les aules eren plenes de gent gran (i no tan gran) que s’acostava a les universitats pel simple fet del gaudi, de passar una estona escoltant al professorat de determinades matèries, moltes d’elles relacionades amb l’art, amb la literatura o amb la filosofia. L’accés a les classes era lliure i es veia amb bons ulls aquesta interrelació entre alumnat més jove i el de més edat, tot i que, aquest últim, no participava en les activitats proposades i només podia fer preguntes si el professor o professora ho permetia. De fet, actualment, la majoria d’universitats tenen prohibida l’entrada a les aules de persones no matriculades, tot i que per internet circulen diferents estratègies per poder colar-s’hi sense que el professorat se n’assabenti; és clar que això està indicat per a persones joves, que poden passar clarament desapercebudes, però no per a altres més grans que vulguin ampliar els seus coneixements sense haver de pagar les estratosfèriques matrícules, siguin aquestes jubilades o no. Tant la UAB com la UB prohibeixen els oients no matriculats a les aules. La Universidad Complutense de Madrid, per exemple, ofereix places d’oient, però només si s’està matriculat d’alguna altra matèria. Un altre engany.

I aquí ve el drama. Quin mal feia la gent més gran a la universitat? La majoria acceptava el fet de romandre en silenci i hi participava si se li demanava. A vegades, moltes, segons he pogut saber, s’aprofitava la seva presència per tal d’establir lligams intergeneracionals; això depenia del professor de l’aula, però em consta que era força habitual. I els joves ho veien també enriquidor. Ignoro si després això significava una relació més extensa, segurament no, però feia visible una normalitat que es va trencar per la usura d’uns i la necessitat de muntar uns caus exclusius d’altres.

En els meus temps a la universitat havia compartit taula amb algun jubilat que treia la seva carpeta, el seu boli i prenia apunts com jo. En acabar la classe, debatíem uns instants sobre els temes que s’havien tractat i això representava un benefici personal per als dos, un enfortiment acadèmic i argumentari que ens facilitava la comprensió de posteriors escenaris proposats pel professorat. Malauradament, a partir de la dècada dels vuitanta, les universitats prefereixen crear les Aules de Gent Gran, carregant-se de cop, no només aquesta interrelació entre gent de totes les edats, sinó també acceptant un model més exclusiu en tots els àmbits. Per què s’ha de dir també que l’oient no pertanyia a cap classe social concreta; qualsevol persona jubilada o no, home o dona, podia seure i escoltar qualsevol matèria, sempre que hi hagués espai per fer-ho. Per al profe, era un motiu de satisfacció veure l’aula plena; poc importava si eren més joves o més grans els que tenia al davant. I aquí rau la gran diferència entre l’oient de fa unes dècades amb els participants en les aules d’extensió universitària o de gent gran.

La majoria d’aquestes aules van néixer amb una vinculació molt clara a Convergència Democràtica de Catalunya, a Unió Democràtica i a Òmnium Cultural, tot i que una de les més actives va ser des del principi la de la Universitat de Barcelona. A excepció d’aquesta última, on la pluralitat ha estat una constant durant els últims 40 anys, la resta mantenen un perfil elitista i partidista. Per descomptat que l’únic idioma emprat és el català i les temàtiques de conferències i seminaris es relacionen gairebé en exclusiva amb Catalunya, destacant-ne escriptors i personalitats catalanes d’abast local. Molt poques vegades podem trobar dissertacions o ponències sobre celebritats no catalanes, ignorant completament les espanyoles. La tribu, li diuen alguns.

Tot i que el seu objectiu, diuen, és “acollir persones de més de 55 anys, que tinguin interès a obtenir nous coneixements i que sentin la necessitat de continuar sent útils a la societat”, és fàcil adonar-se de la manca de sensibilitat global d’aquestes “aules”, ja que van dirigides gairebé completament, a persones amb estudis universitaris. I, per a mi, això és el més greu, perquè hi ha un interès exclusivista que tanca la porta a la gent gran que segurament més necessita estar en contacte amb noves realitats després de la jubilació i que es veu rebutjada per falta de nivell. Com dic, només la Universitat de Barcelona és sensible a aquest fet i programa conferències on no cal ser un expert per assistir-hi.

L’oient tenia una connotació cohesionadora i les aules de gent gran tot el contrari. On van les persones jubilades que per la seva formació, tot i tenir interès, no poden entrar lliurement a una aula de la universitat ni tampoc tenen el nivell per apuntar-se a les aules de gent gran? Doncs als Casals de Gent Gran, moltes d’ells gestionats per fundacions de caixes d’estalvi que, en esdevenir bancs, els van abandonar, deixant-los sense monitors i confiant la responsabilitat a voluntaris. Dòmino, escacs, pintura, ball… Tot plegat, activitats molt dignes, però que mostren una altra (o la mateixa) fractura social que se solidifica a Catalunya. Mentre que a les aules de gent gran els usuaris són aclaparadorament catalanoparlants i de classe acomodada, els dels casals són castellanoparlants i amb pensions més ajustades.

No és massa probable que hi hagi marxa enrere i les universitats es plantegin recuperar la figura de l’oient. Ja els va bé instal·lats en aquest mercantilisme on tothom passa per caixa, mentre mantenen la precarietat a diferents col·lectius de professors. Al final, acabem veient els mateixos ponents a la universitat i a les Aules de Gent Gran, en una connivència que amaga altres interessos. Què hi farem…

Foto portada: el campus de la UAB a Sabadell, al barri de Covadonga. Autora: Gemma Vives.