Fa molts anys que Sabadell es troba en una situació d’impàs; no acabo d’esbrinar amb exactitud si això és degut al fet que vam tenir un molt bon alcalde en iniciar-se el període democràtic, caient després en el populisme i el cas Mercuri, a les decepcions successives en l’àmbit polític, a la proximitat a Barcelona, a l’embranzida de les ciutats del voltant que ens han deixat com atrapades en el temps, a la nostra genètica sabadellenca de plorar pels racons o a tot plegat. És fàcil buscar culpables a fora, però és molt més difícil trobar solucions que agradin a tots i a totes.
No tinc cap mena de dubte que hi ha bones intencions que surten com a bolets en una ciutat amb una característica molt lloable, que és la gran quantitat d’entitats i de gent que hi participa. El món de l’esport, en primer lloc, i, segurament, el del teatre i les arts en general, en segon lloc, acaparen gran part de la ciutadania de Sabadell. Malgrat tot, això és viscut de manera endogàmica, vull dir, en petits cercles que no acaben de sortir dels seus caus, als quals els costa obrir-se a tota la ciutat, esdevenint una mena de nuclis d’una ciutat més gran i, a vegades ni això, ja que algunes activitats de renom a un barri concret, només ho són per a un sector de la població, tancant encara més aquest cercle del que parlava abans.
És per aquest motiu que la gran incongruència de Sabadell és comptar amb un enorme potencial associatiu, però que no acaba de traspassar les línies del seu barri, del seu sector. Un repte, el de la cohesió, que ha quedat aparcat, com adormit, una llosa que cau sobre els nostres caps i que sembla que no hi ha gens d’interès a intentar solucionar d’alguna manera.
I aquesta reflexió que vull fer avui, no va contra ningú; molt al contrari. I necessitem fer-la perquè, malgrat la desil·lusió d’uns i el triomfalisme d’uns altres, la veritat és que Sabadell fa temps que funciona gràcies a la gent. També és cert que aquest moviment es fa de manera rutinària, amb idees preses de qualsevol manera, sense una programació ben estructurada. Ho hem vist en campanya i ho portem veient des de fa dècades. El llistó de les il·lusions es posa tan amunt que després les frustracions i les caigudes són enormes. I, en comptes d’aprendre dels errors, es busca un nou elixir momentani, que, inevitablement, tornarà a fallar.
I després d’aquestes metàfores, m’agradaria concretar més. Fa dècades que es parla sobre la necessitat de destacar en alguna cosa. Sembla que res no acaba de reeixir. Això fa que es treballa a tort i a dret, sense finalitats clares i allò que funciona una mica, ja pot esdevenir un referent de ciutat, sense seure i parlar, sense una reflexió, també de ciutat, amb entitats i particulars, que esbrini les potencialitats d’una activitat concreta, vista com a conjunt, com a part d’un pla.
Però, amics lectors, aquest és el gran problema de Sabadell: la manca d’un pla estratègic on tothom pugui intervenir, on els sabadellencs puguem dir la nostra, on s’arribi a consensos que engresquin, que valorin plenament els pros i els contres. Tot plegat, una participació ciutadana on la confiança sigui la base de tot. Una confiança basada en la pax romana, aquella que, potenciant l’estabilitat política, aconsegueix les fites més grans. I aquest plantejament de viabilitat de la nostra ciutat, a llarg termini, a 20 o 30 anys, ha de ser vist com a una oportunitat d’aglutinar idees, d’aconseguir aquell sabadellenquisme no excloent on hi hagi representats els nous sabadellencs i les seves cultures. No podem viure aliens a aquest fet. I, necessàriament, la cultura i l’educació han de ser el pal de paller d’aquesta embranzida que li cal a Sabadell. Mentre la política sabadellenca es basi només en pedres i més pedres, en pacificacions enganyoses, en asfalt i voreres i no miri cap a l’enteniment, cap a la potenciació de les capacitats humanes de la gent, cap al pensament, estem perduts.
És evident que l’espai urbà necessita millorar dia rere dia per intentar assolir una ciutat més saludable, més verda, més humana. No obstant això, si qualsevol discrepància és vista com un atac, no anem enlloc. Els desacords i les divergències han de servir per unir esforços, per trobar punts en comú, per arribar a acords que impulsin a Sabadell, la de tots i totes. I en aquest sentit, la nostra ciutat és plena de gent que pensa, que exposa les seves idees i que, com a poc, són ignorats. I una ciutat que no implica a tothom tampoc no va enlloc.
Així doncs, recuperar aquesta pluja d’idees, amb profunditat democràtica, amb honestedat i credulitat, fora de manipulacions perverses i de sectarismes que ens fan mal a tots, és, al meu entendre, un bon començament. I aquests propòsits han de venir de tots els sectors de la ciutat. Perquè, el que la pot fer gran, és que gent diversa conegui i respecti les activitats dels seus altres conciutadans. Si més no, hauríem d’estar obligats a relacionar-nos tots plegats i no caure en aquestes parcel·les endogàmiques de les quals he parlat abans. I quan tots els agents de la ciutat hagin fet els seus suggeriments, llavors ja podrem parlar de quina manera podem obrir el Ripoll a la ciutat o si cal descentralitzar àmbits concrets, o si hem de fer una ciutat pels de fora o pels de dins, o si l’hem de convertir de veritat en “ciutat educadora”, amb el que això implica. I s’ha de poder parlar de tot, recuperant la confiança perduda pel bé d’una ciutat que fa massa temps que es busca a ella mateixa. En algun moment hem de prendre consciència d’on volem anar. Com he dit, el potencial el tenim. Només cal obrir la ment, mirar cap endavant i tenir ben clar quina ciutat volem. Potser ha arribat ja el moment de deixar de prendre decisions a batzegades. I, el més important per a mi, Sabadell n’ha de ser una, perquè tots i totes en formem part. Sense exclusions de cap mena. Qui tingui orelles que hi senti.
Foto portada: actuació dels Castellers de Sabadell a l’Aplec de la Salut, en una imatge d’arxiu. Autor: David B.
