No em consta que, fora de manifestacions grandiloqüents i propagandístiques, s’estigui fent alguna cosa per salvaguardar el nostre minso i escàs patrimoni. Com ja he dit en alguna altra ocasió, les troballes es magnifiquen, es cataloguen d’importantíssimes i queden cobertes per sempre, alguns dirien que abrigades i conservades per sempre. Passejo molt per l’eix central, particularment per una Via Massagué que sembla que té un projecte de rehabilitació, de millora, però que no acabo de trobar enlloc. De fet, no sé si hi existeix o forma part també de les posades en escena on la foto hi és present, gairebé de manera única.

El cas és que les troballes de davant de l’Església de la Puríssima ja no existeixen. Ni tan sols s’ha ofert la possibilitat de fer visites guiades per tal que la ciutadania pogués veure-les in situ abans de la seva desaparició definitiva. Una pràctica molt interessant des del punt de vista pedagògic i sociològic que, a més, n’estic segur, incentivava aquesta cohesió entre sabadellencs que no acaba de rutllar. Si no recordo malament, poc després del descobriment de la necròpoli de cremació de Can Roqueta, es van permetre les visites del públic durant unes quantes setmanes. En van ser milers els sabadellencs i sabadellenques que s’hi van acostar per veure “una de les necròpolis més importants del sud d’Europa”, segons deia la revista Arrahona anys més tard. Algú entén que després d’aquesta afirmació tot quedés documentat, fotografiat i ocultat sota terra?

Això és Sabadell, segurament una de les ciutats catalanes, espanyoles i europees que més han menyspreat el seu patrimoni, no només el que data de l’edat de bronze, sinó el mateix del segle XX, amb la destrucció dels Campos, de l’Euterpe i d’una llista vergonyosa d’edificis modernistes i neoclàssics que han malmès indiscutiblement la possibilitat de mostrar la nostra història. De fet, Sabadell ha de tenir el rècord Guinness per la quantitat de fotos fetes de restes que van estar cobertes o destruïdes poc després.

Tornant al present (perquè res no és més dolent que ancorar-se en el passat i plorar desconsoladament per adonar-se de tanta incompetència), observo amb preocupació no tan sols el cobriment de les troballes que he esmentat sinó que just al costat de la Puríssima n’han aparegut d’altres de les quals encara no s’ha fet cap estudi, que jo sàpiga, i que corren el mateix perill, el de l’oblit més absolut. I començo a pensar que s’està perdent una oportunitat única per a la Via Massagué. A l’estretor de les voreres que toquen al carrer de Les Valls, s’uneix l’estretor de ment dels responsables (municipals, comercials, cívics…) que no pensen que l’activació d’un gran sector cultural a la zona pot representar també una reactivació de tots els altres àmbits. De fet, la salvaguarda d’aquestes troballes i la proposta d’ampliació del Museu d’Història en l’antic edifici de Correus, no és una utopia, sinó més aviat una ocasió per posar en valor un sector ple d’història, ple de petites cròniques de la vida diària sabadellenca d’altres èpoques i que ens parlen del que vam ser i del com i del perquè seguim aquí.

I no només això. Afortunadament, molt a prop de la Via Massagué hi ha elements d’una importància cabdal que encara poden veure’s in situ, com els forns i l’obrador de ceràmica de l’Escaiola, l’obrador de Ferrer Sibiula del carrer de la Borriana, el forn d’obra del carrer de Sant Quirze i el fragment de muralla del carrer de Gràcia, així com el forn i l’obrador de pa del carrer de la Rosa, la fàbrica de sabó de la Casa Duran i la muralla i bestorre del carrer Les Valls cantonada carrer Jesús. Tot plegat, una autèntica fortuna que el destí ens ha permès com a mínim salvar i que es poden integrar dins aquest projecte que encara reclamo (més sol que la una), de salvaguarda dels elements, de les troballes de la Via Massagué.

La constància no és sinònim d’arribada a bon port. El clam al desert és cada vegada més present en una societat que ignora el seu passat, que prefereix editar llargs i elaborats informes, però que aporrina la troballa, l’observació d’allò que s’ha trobat, impedint que la imaginació faci el seu treball. Ignoro el perquè del silenci de la gent de la Via Massagué. Igual és que han caigut també en la desil·lusió, en la decepció més absoluta i ja no creuen en una revitalització de l’espai on es mouen. O igual no creuen que quatre trossos de ceràmica o quatre totxanes puguin atreure visitants.

Mirin, somiar és lícit i potser necessari. I somio amb l’edifici de Correus ple de plafons i de vídeos, i de petits estris trobats als solars de la Via Massagué. I somio amb els baixos dels edificis ja habitats, oberts al públic els dissabtes i els diumenges i on personal municipal o voluntaris expliquen els nostres orígens. I tot plegat amb alguna festa anual on la cultura en sigui la protagonista. I somio també que tot s’eixampla cap a la Creu Alta, cap al solar del carrer Pi i Margall, les troballes del qual encara es poden salvar. I m’imagino una Via Massagué diferent, plena de vida gràcies al fet que algú va encendre la flama de la visualització de la nostra història.

Però, és clar, somiatruites n’hi ha a tot arreu. I el somni no esdevé reparador, ja que, en desvetllar-se, la realitat n’és una altra. Un malson on horrorosos edificis pretenen obligar-nos a apreciar, a idolatrar el present, quan aquest no és res sense conèixer el passat. I una altra vegada el silenci que ho tapa tot. Qui calla, hi consent; i sembla que a Sabadell s’hi consent tot. És clar que sempre hi poden posar una placa que digui “aquí s’hi van trobar les restes de…”; o dibuixar un croquis d’allò que hi havia al terra del flamant pàrquing per recordar-nos la vergonya… En fi, això és Sabadell…

Foto portada: la Via Massagué, aquest diumenge. Autor: J.Asensio.