En el meu article de la setmana passada posava damunt la taula els temes que, al meu entendre, dificultaven la normalitat al sistema educatiu a Catalunya. Sostenia que el conflicte que enfronta professorat i administració no era d’índole econòmica, sinó a conseqüència d’un abandó institucional i d’una disbauxa i fins i tot d’una anarquia, d’una manca de control i d’un deixar fer en cada centre segons el seu criteri, però sense un rigor i unes avaluacions completament necessàries. També afegia la manca de preparació d’un professorat que prové d’altres àmbits i que, per la necessitat peremptòria de supervivència, es veu abocat a treballar com a mestre o mestra sense tenir un coneixement exhaustiu de la tasca educativa. La manca de professorat especialitzat en determinades matèries comporta la contractació per part del departament d’Educació de titulats de cicles formatius de graus superiors, per tant, sense estudis universitaris. Molts ni tan sols tenen el màster per a poder accedir a treballar a escoles i instituts i se’ls dona un o dos anys perquè el tinguin. Què passa llavors? Doncs que continuen treballant ampliant el marge perquè puguin tenir la titulació adient. No poden fer-los fora perquè no hi ha professorat… Un bucle infinit.
I, és clar, el caos s’eternitza, no només per qüestions burocràtiques o de manca de mitjans, sinó també perquè la inspecció està generalment absent o preocupada perquè els conflictes diaris no surtin dels centres educatius. Els equips directius fan, doncs, l’impossible per evitar que les famílies accedeixin al dret a la informació i al de queixa que tenen anant a parlar als serveis educatius territorials del departament d’Educació corresponents. Fan, com es diu normalment, de tallafocs. Però és que, a més, la inspecció no fa la seva feina quan en una escola o institut canvien per voluntat pròpia un gran nombre de mestres? No s’adona que hi ha un problema? I si això passa durant uns quants anys seguits, no esbrina per què passa això? Doncs no ho fa. A més, cal dir-ho fort i alt, les subvencions a l’escola concertada han anat augmentant en detriment de la pública, que ha absorbit tot l’alumnat nouvingut, sense contrapartides objectives i potents. El PSC hauria de mirar si ja li està bé apostar per aquesta doble xarxa que és clarament disgregadora. El socialisme de la República apostava sense embuts per l’ensenyament públic. Com ha canviat la cosa…
No només les famílies; quan hi ha algun problema derivat de la manca de responsabilitat d’algun professor o professora, la inspecció demana sempre que quedi dins el centre educatiu. I així, els que sistemàticament arriben tard, els que s’absenten de les aules sense justificació, els que s’escapoleixen de determinades tasques obligatòries o els que, senzillament fan el que volen a les aules, queden impunes. Moltes vegades, els equips directius prefereixen no allargar els temes complicats deixant que l’individu que no col·labora en la bona marxa de l’escola o institut, acabi canviant per art de màgia, cosa que, com poden imaginar, no passa mai.
De fet, en alguns casos, només el fet que famílies o alumnat portin el cas a la premsa, ha obligat la inspecció a actuar, obligada pel ressò mediàtic i per la pressió al carrer. Ben a prop de Sabadell i fins i tot a la nostra ciutat, hem patit casos enquistats durant anys i que s’han resolt perquè, cansats de reunions i paraules que no portaven enlloc, membres de la comunitat educativa han optat finalment per portar-los a la premsa.
Sobta també que un professor o professora que aconsegueix plaça de per vida, el que normalment diem que és funcionari, no té cap mena d’avaluació durant tots els anys que duri la seva feina. Sembla mentida que un mestre pugui passar-se quaranta anys dins una aula sense que ningú, inspector, inspectora, director, directora o cap d’estudis, hi entri per veure com es desenvolupa tot plegat. A França, per exemple, cada any, tots els professors són avaluats per un inspector extern que no els coneix de res. Juntament amb el director, assisteixen a una sessió a l’aula, revisen els materials que utilitza, valoren la feina que porta a terme, també la seva adaptació o reciclatge i, en base tot plegat, ho puntuen. De manera que els complements en el sou s’adjudiquen sobre la base d’aquesta prova, per a mi, completament necessària. Un exemple clar d’aquest caos i que sembla que es va solucionant de mica en mica és que, per accedir a estadis docents, és a dir, per a poder cobrar algun complement més que augmenti la nòmina del professorat de secundària, s’han de fer uns cursos de formació. Fins fa poc, aquests podien ser de balls de saló o de qualsevol altra cosa que no tingués res a veure amb la feina a l’aula. No pocs funcionaris s’han tret un sobresou amb aquests cursos inútils i que, per fi, la Generalitat ja no homologa l’absurd, perquè obliga que siguin d’aplicació directa a l’aula.
Segons el meu parer, els sindicats d’ensenyament també haurien d’apostar per aquesta avaluació si volen ser creïbles i volen no ser assenyalats com a sectaris i corporativistes. No obstant això, no hi ha una voluntat ni clara ni fosca a canviar les coses. A l’administració, només li preocupa que no hi hagi problemes i tapar-los amb més diners; al professorat estar el més tranquil possible… Les famílies, les grans perdedores de tot, tenen una força que no utilitzen. Porten els fills a l’escola confiats que tot va bé, però ignoren que es fa el que es pot. Si unissin forces amb el professorat i demanessin eines reals d’actuació les coses podrien començar a canviar. Per això és tan important el boicot a sortides i colònies. És clar que es perjudica un altre sector, però les vagues sempre han estat així, perquè un dels seus objectius és que la societat en conjunt conegui les reivindicacions, que, a més, en aquest cas, implica a tothom. La força de les assemblees al marge dels sindicats també és una bona notícia, però això no és nou i ja altres vegades ha fracassat, perquè a l’administració ja li va bé la divisió per tal de vèncer.
La climatització promesa per Salvador Illa a les aules en pocs anys és una bona notícia, però que l’aire fresc no tapi la veritable transformació que necessita Catalunya en l’àmbit escolar. Algú m’ha criticat per dir que cal mirar als països nòrdics; d’acord, no els mirem. Però caldrà fer-ho a algun lloc on ja fa dècades que alerten de greus mancances, de greus problemes que ningú no s’atreveix a afrontar. L’estructura cau a trossos. Aviat el caos esdevindrà inabordable i ni grans màquines podran endur-se les runes, permeti’m vostès la metàfora. I no hi ha res més de trist i frustrant que un mestre en la solitud de la seva aula, intentant salvar el món ell sol. La unió fa la força. Els mestres no han perdut uns 800 euros de mitjana en vagues perquè volien fer festa uns dies. El cansament és ja un llast important. No s’hi valen miques en forma de complements…
L’espai d’opinió reflecteix la visió personal de l’autor de l’article. iSabadell només la reprodueix.
