Policies nacionals entre flames als disturbis al centre de Barcelona per la vaga general (horitzontal)

‘L’hora dels valents’, per Josep Asensio

Les imatges que ens deixa la setmana són més que clarificadores. Mostren i demostren que el moviment independentista mai no va ser pacífic (la no condemna dels aldarulls ho diu tot, amb un silenci còmplice que fa por) i, tot i que alguns dirigents intenten manipular l’opinió pública dient-nos que només són grupuscles els que cremen containers, llencen objectes contundents contra les forces de l’ordre i malbaraten l’espai comú, la realitat n’és una altra. L’ocupació de l’aeroport de Barcelona va ser poc coherent amb el missatge transmès. No només per la destrossa que va causar-ne, uns dos milions d’euros, sinó perquè intenta deteriorar la normalitat ciutadana, fer mal a l’economia i provocar un caos de conseqüències imprevisibles. A això se li diu violència.

Era més que sabut que les condemnes als encausats catalans acabessin en desordres públics. Bàsicament perquè mai hi va haver un bri de seny en tot plegat; perquè els impulsors del Tsunami democràtic segueixen les ordres del sector més radical i violent del moviment independentista, molts d’ells fugits de la justícia i amagats com rates en els seus caus. No deixa de ser un símil militar; els generals, des dels seus llocs de comandament, envien els seus soldats a “enfrontar-se a l’enemic”, mentre gaudeixen d’un lloc privilegiat on estan fora de perill. Fa molts anys que en aquest indret s’hi troben fanàtics als quals els importa ben poc que caiguin en combat individus amb idees imbuïdes.

L’encesa de la foguera ve directament de les altes instàncies polítiques catalanes, no ens enganyem. Quan un president de la Generalitat anima, incita i aplaudeix la violència al carrer i no la condemna (o ho fa tard i obligat, i no la dels CDR), a més d’evidenciar una manca absoluta de responsabilitat, ens indica clarament que no pot ser mai un interlocutor vàlid per solucionar un problema que s’enquista. En són molts els que pensen que fins i tot tenim un terrorista al front del nostre país, al qual li val ja tot per tal d’aconseguir els seus objectius. Si remenes l’ampolla de cava, és més que probable que aquest surti disparat de manera violenta. El despropòsit i la incongruència és tan greu que el doble joc, el doble llenguatge, porta a descarregar els soldats al camp de batalla mentre el seu propi exèrcit els ataca.

La sentència no és ni dura ni tova; n’és la que és. I en tota democràcia, perquè Espanya ho és, cal acatar-la. És la base de la solució del conflicte. El reconeixement de les penes com a punt de partida cap a un nou escenari, a més, aquest més que mai indispensable, i la renúncia a qualsevol acte de desobediència que alteri la vida diària dels ciutadans. No puc deixar de condemnar l’abandonament de les classes de centenars de professors i professores en saber-se la sentència. Una acció que va posar en perill milers d’alumnes que van ser deixats als patis de les escoles i instituts sense cap mena de vigilància. La manca de companyonia va ser tan evident que mostra més que mai la fractura d’una societat que mor mica en mica.

L’esperança es troba una vegada més en els valents, en aquells que, des de la rereguarda, observen la batalla i intenten arribar a acords de pau. Aquells que, apartats per un independentisme extremista, intolerant i idòlatra, encara poden fer un pas per acabar amb aquesta violència que d’un dia per l’altre pot esdevenir un conflicte civil. Aquesta mateixa setmana em tornaven a recordar que la Guerra Civil Espanyola va començar així, amb petites accions de carrer comeses per “incontrolats” que van provocar, dies després, morts als carrers. Jo ho veig clar des de fa temps; i ho sé perquè ja en són molts els separatistes que no se n’amaguen i enyoren els morts l’1 d’octubre. Que no es preocupin. Les víctimes són cada vegada més a prop, malgrat unes crides al pacifisme que cada cop són menys creïbles i més falsejades. A l’independentisme se li ha anat de les mans el control dels seus; tant prometre el paradís, veient que tot és mentida, la frustració esdevé violència pura.

Com deia, la gent valenta no s’amaga fora del seu país; la gent valenta no fuig, no diu una cosa i en fa una altra; la gent valenta accepta les conseqüències dels seus actes i no abaixa la bandera de la coherència. La gent valenta, en definitiva, no enganya el seu poble i admet els errors si n’hi ha. Catalunya n’és plena de gent valenta, però no es troba dins la política. La solució no la dona cap referèndum, ni cap dirigent que aplaudeix la violència; ni tan sols aquells que se n’aprofiten amb objectius poc clars.

La gent valenta ha de fer fora aquells que ens porten al desastre. N’hi ha dins de l’independentisme i dins del constitucionalisme, i els ponts trencats, cal reconstruir-los des de paràmetres diferents als actuals. La responsabilitat del que pugui passar a partir d’ara la tenen especialment els independentistes. Si la violència passa a ser l’estratègia per a aconseguir l’objectiu, aquesta no serà mai possible. Les tesis de Puigdemont guanyen terreny. La terra cremada n’és la seva solució que ell i els seus volen. Una mena d’Iraq que, completament destruït, es refarà amb la fermesa de la República. N’és aquest el camí? Clarament no per a la majoria, però sí per a una gran part de l’independentisme que, al meu entendre, ha de començar a apartar de la gerència de les entitats a aquelles persones incompetents i perilloses que les  han ocupades, que les dirigeixen amb mà de ferro i amb una bena als ulls.

No vull proposar-hi noms. En són molts. Vull creure que alguns d’ells i d’elles s’han trobat per mirar de canviar el curs de la història. La segona transició que alguns demanen passa per seure, naturalment, seure i parlar, abandonant els condicionants i el llenguatge guerrer. El seny, una altra vegada el seny, ha d’aparèixer més d’hora que tard amb gent de pau, la de veritat, la valenta, la que no té por de dir d’una vegada per totes l’engany al qual han estat sotmesos gran part de ciutadans. Però per a això no serveixen els que hi són. O els fem fora o morim tots. Els covards insulten, agredeixen, ataquen i fereixen. També maten; els valents parlen, estimen la seva terra, s’angoixen quan els fanàtics la cremen i no se n’alegren, busquen punts de trobada, l’entesa, consensos, refusen els excessos, la violència… És la seva hora. Abans de que sigui massa tard.

Foto portada: policies nacionals entre flames als disturbis al centre de Barcelona per la vaga general. Autor: ACN.