Soc conscient que les paraules se les emporta el vent, i molt més en aquesta ciutat que s’ha acostumat a unes determinades dinàmiques, a un menfotisme tan exacerbat i patent que ja res no ens importa. La “mala pell” ha esdevingut “sense pell”, o més aviat una pell llisa, com una mena de cuirassa on rellisca absolutament tot. Ja m’entenen. I, de fet, gent amb la qual parlo sovint em diu que és millor que jo també abraci el desconeixement, que em prengui una cervesa i unes braves, que xerri de foteses amb els amics i que passi de tot.

I no creguin els meus lectors que no ho he pensat més d’una vegada. Hi ha qui diu que com més analfabet, més feliç ets, perquè com que no entens de res, és impossible que t’afecti res. Si no saps res de l’ocupació de les terres dels palestins per part de colons israelians, com pot afectar-te que els matin per l’esquena? Si no estàs al cas de què passa a la teva ciutat, si passes per unes obres i veus uns vestigis de no sé quina època i al cap dels dies ja no hi són i cada vegada t’afecta menys, llavors has assolit un nivell d’indiferència proporcional al teu nivell de felicitat.

Això és com virus que s’inocula sense que ens adonem i que afecta cada vegada més als sabadellencs. Una insensibilitat, una apatia tan increïblement desoladora, que sembla que no pugui ser. I em sorprenc a mi mateix en adonar-me que a mi encara no m’ha arribat aquest estat del meu cos i de la meva ment, però m’espanta el fet de trobar-me cada cop més sol, més aïllat, més incomprès, davant l’allau de sabadellencs i sabadellenques que es convencen a ells mateixos que més val no ficar-se en problemes, que la cerveseta i les braves són l’elixir de la felicitat eterna.

I jo, és clar, també soc feliç amb això, però no puc deixar de passejar i d’analitzar la ciutat on visc, de llegir i estar al cas de què, ho creguin o no, ens afecta, de les decisions de polítics i tècnics que van en una línia, sigui aquesta planificada o caòtica. Sigui com sigui, qualsevol actuació marca, no és indiferent, no es dilueix en el no-res. I aquest és el problema, que no ens adonem de fins a quin punt una resolució pot deixar una empremta, bona o dolenta, per a sempre.

I aquestes línies d’actuació que s’anuncien per part de l’equip de govern de Sabadell pels primers 100 dies de mandat, em semblen correctes. Tot el que signifiqui millorar la vida dels ciutadans sabadellencs és una bona notícia. En qualsevol cas, la compra de l’edifici del Museu del Gas no seria per a mi una prioritat i sí, en canvi, la rehabilitació integral del castell de Can Feu. Aquí hi ha una oportunitat per a la ciutat i sembla que no la veuen. Un espai que ha de ser un referent, que ho pot ser. Només cal somiar i dedicar-hi temps i diners.

Malgrat tot, trobo a faltar un impuls creïble per la cultura i l’educació. Ja sé que és un plantejament pels primers 100 dies de mandat, però és significatiu que arbres i gossos estiguin per sobre d’aspectes que per a mi són essencials. En un moment on tot trontolla, on tot el que hem assolit en les últimes dècades està en perill, on la censura ja ha aparegut en molts pobles i ciutats, on es banalitzen atacs a col·lectius concrets, és molt lamentable que no es dediquin tots els esforços a treballar per la cohesió d’una ciutat, a posar les bases de la convivència, a programar activitats culturals que aconsegueixin implicar a tots i a totes i no només als de sempre. Ja m’entenen. I fer de Sabadell una ciutat educadora, és a dir, que qualsevol aspecte tractat ho sigui amb el fonament, el suport i l’arrel de l’educació.

I miro la programació cultural de Granollers, de Sant Cugat i de Terrassa per a la tardor i em pregunto per què nosaltres hem de ser diferents, perquè la mediocritat s’ha instal·lat de tal manera que és impossible desempallegar-se d’ella. I trobo espectacles de tot el món, de tot Catalunya, d’Espanya, en castellà, amb una varietat tan estudiada, tan específicament programada, que em fa enveja. I no, no soc crític perquè sí. Saben els meus lectors que he valorat les coses que es fan bé. I sé també que a la majoria dels sabadellencs els importa un rave la programació cultural. Per què els hauria d’importar si no fan res que els agradi? Per què els hauria d’importar si el que es programa ho és per un públic molt específic i del centre de Sabadell? Per què els hauria d’importar si no els han preguntat mai el que voldrien veure a Sabadell?

I el problema no és (com alguns podrien pensar) tenir a Barcelona a prop. El problema és l’enquistament que s’ha produït des de fa dècades i que ningú és capaç de curar. O que ningú no vol curar. Que hagi d’anar a Terrassa a veure una de les millors obres de la temporada passada, Una noche sin Luna, no m’agrada. I encara m’agrada menys saber que s’ha representat a Badalona, a Granollers, a Manresa, a Sant Cugat, a Mataró, a Hospitalet… O que a la meva ciutat no pugui veure un bon concert de Gòspel de veritat, de l’autèntic, del que ve d’Estats Units, o un espectacle de dansa de qualsevol de les magnífiques companyies espanyoles que triomfen arreu. O un musical, o un tribut a algun artista, o què sé jo, l’obra de teatre Muerte de un viajante, d’Arthur Miller, interpretada per l’actor Imanol Arias, un altre dels èxits de fa dos anys. O que hagi d’anar a Sant Cugat a veure artistes de la categoria de Luís Zahera o Alberto San Juan. La llista és tan llarga… Algú ha de dir-ho. I potser caldria preguntar-se per què no hi ha teatre en castellà a Sabadell organitzat per l’Ajuntament i m’hagi de desplaçar a Terrassa o Sant Cugat per veure-ho. Però això és un altre tema que ja tractaré més endavant.

Sortosament, no tot és negre. Ho he escrit aquí moltes vegades. Tant el Fresc Festival com l’Observa aposten per Sabadell, sense oblidar els espectacles organitzats a la Cava Urpí. Tot, absolutament tot, iniciativa privada. Benvinguda sigui si aquesta ofereix una glopada d’aire fresc i inunda la ciutat de bons espectacles. Però li falten potes a la cadira, les de la iniciativa pública, que ha de ser, si es pot, més referencial. Fora de Sabadell ens comencen a conèixer per aquestes tres iniciatives. Això està molt bé. Però, no creuen que des del govern de la ciutat s’haurien de contractar activitats de fora? Mirar-nos el melic constantment no està bé. No és proporcionat. En l’equilibri està l’èxit.