No costa gaire fer el pallasso (o la pallassa) en aquesta Catalunya que s’han muntat alguns (o algunes). Si no cada dia, almenys una vegada a la setmana ens tenen preparada una sorpresa en forma de ridícul espantós, en forma d’esperpent teatral que fa vergonya d’altri. El problema esdevé quan aquesta panda d’ineptes estan plenament convençuts que el que treuen per les seves boques, el que articulen, és real; no que pertany a una escenificació o a un muntatge virtual, sinó que, en les seves ments, rau una mena de consciència entroncada amb la fe i que consideren plenament autèntica. El trio calavera Budó-Buch-Vergés n’és un clar exemple d’aquesta mascarada que, de cada deu paraules, nou no són més que refluxos d’odi cap a un estat (el de sempre), en consonància sempre amb els postulats més reaccionaris de la ultradreta europea. Com diu encertadament el periodista i escriptor Valentí Puig “las carencias de Alba Vergés, Meritxell Budó o Miquel Buch han traspasado sobradamente el límite de lo que una ciudadanía puede soportar”.
L’últim disbarat l’ha llençat la Marta Roqueta, fetillera del règim, suposada “investigadora” i estómac agraït de la república virtual. Segons ella, el Pep Guardiola, el Josep Lluis Trapero i l’Oriol Mitjà representen “l’arquetip de masculinitat catalana ideal”. Ho fa en un article en el qual pretén demostrar la virilitat dels personatges en qüestió, afirmant que “és el que va fer Trapero i ara Mitjà: protegir els seus davant de l’energia unificadora, central, de totalització, de l’espanyolitat”. Vaig haver de tornar a llegir-lo. Em semblava que no podia ser que algú (o alguna) intentés barrejar els termes “virilitat o masculinitat” amb catalanitat”. Si més no, els conceptes no estan gaire allunyats d’aquella idea de raça ària, de la conformació d’un model, on l’estil, el posat, en aquest cas, la masculinitat, es vincula sense cap mena d’escrúpols, amb el concepte de nació. No sé jo si una “feminista” destacada com la Roqueta és la més adient en definir aquests conceptes que, en la societat del segle XXI, han quedat superats.
De fet, imagino desenes de milers d’indepes frustrats per les afirmacions d’aquesta visionària somiatruites. Molts d’ells no encaixen ni en les celles amb el prototip dels tres mosqueters, i això ha estat un pal molt dur que ja veurem com ho superen. Molts homes indepes s’han mirat al mirall i han comprovat com de lluny es trobaven de les formes i siluetes dels tres magnífics. Fins ara la fe dominava aquest moviment que caminava fins no se sap on, o potser cap a un compte corrent; ara ja hi ha algú (en aquest cas, alguna), que marca distàncies entre aquells que segueixen la norma i els que, malauradament segons la Roqueta, no gaudim de la masculinitat catalana. Els cervells indepes han oblidat ràpidament el coronavirus per centrar-se en buscar de la manera que sigui, apropar-se a aquest motlle guardiolià-traperià-mitjarià. Baixar de pes, cuidar l’aspecte per fer-lo més burgès, pentinat de nen bufó i ben criat i un bon crèdit per poder fer-se un microinjert o un empelt capil·lar a Turquia. Els calbs no tenen cabuda a la República catalana.
M’imagino que la Marta Roqueta (com tants i tants catalans oprimits) té la idea que la virilitat o masculinitat espanyola és més o menys així: mascle, barrigón, recolzat en una barra de bar (perquè ja és sabut que el mascle espanyol no treballa mai i sempre està al bar), escopint i bevent cervesa, barroer i malcriat, esperant l’entrada d’una dona per, bavejant, llençar-li alguna floreta de mal gust, amb una entrada per als toros a la butxaca i l’escopeta penjada a l’esquena. I, és clar, si algun “mascle català” gosa entrar en aquest bar, no hi hauria dubte en reconèixer-lo.
Ai, ai, ai. Això em recorda una conversa que vaig tenir amb una persona que (valga’m Déu) va tenir la gosadia de fer un viatge a Múrcia amb l’IMSERSO. Ella, pobreta, pensava que Catalunya era el lloc més maco del món, que només Montserrat pertanyia al regne dels cels, i que la Moreneta era l’única verge existent, que l’única muntanya de la Terra era el Pedraforca i que l’únic volcà era el de Santa Margarida; i la Costa Brava l’únic mar, i l’únic delta, el de l’Ebre i l’únic instrument, la tenora. S’havia creat un món paral·lel (exactament igual al dels indepes d’ara) on no hi cabia res més. Ella mateixa confessava abans del viatge que no se li havia perdut res a Múrcia i que hi anava acompanyant una amiga. Una ment tan tancada a la qual no li calia comprovar les belleses que li explicaven els que traspassaven el límit de les comarques catalanes, perquè tenia interioritzat al seu cervell que només Catalunya podia tenir el millor. La resta, pura immundícia. Poden imaginar que, malgrat la seva estretor de ment, va venir encantada de la ciutat de Múrcia, especialment de la seva catedral, doncs ella imaginava que només la de Barcelona podia ser considerada com a tal. Però, quina idea tenia vostè de Múrcia? Doncs un sequeral ple de cabres, com a tota Espanya… Sense paraules.
Què hi farem sinó treballar contra aquests “oprimits” narcisistes que tenen el racisme tan interioritzat que fan pena quan només parlen en castellà per menysprear. Un Miquel Buch que ja s’ha fet famós per evitar catalanitzar el nom del govern espanyol que sempre pronuncia en castellà. “Gobierno del estado español” fins a set vegades en una mateixa compareixença, amb aquell rostre de pal, de ràbia, amb uns ulls envermellits que fan recordar quan era segurata de discoteca i mostrava aquella masculinitat tan diferent a la dels tres estimats per la Roqueta. I un Torra que amb un parell (una altra evidència de masculinitat) s’augmenta el sou en plena pandèmia, assegurant-lo per quan ja no hi sigui. És “viril” això, Roqueta? O més aviat és miserable?
No toca més que denunciar aquestes actituds, clarament preparades per embolicar la troca, per mentir directament, per rentar-nos el cervell fent-nos oblidar la massacre a les residències d’avis i les retallades en la sanitat pública. Mentrestant, els morts augmenten i la Budó ens assegura que la xifra seria menor en una Catalunya independent., tot i que els experts afirmen que l’augment de contagiats i morts a Europa és com a conseqüència de la mutació del virus. Es pot ser més miserable? Doncs sí. Les paraules d’un altre exemple de masculinitat (la Roqueta hi estarà d’acord, sense cap mena de dubte), en Joan Canadell, incitant a l’odi, que és l’únic que sap fer. “Espanya és atur i mort, Catalunya és vida i futur”. No oblidem mai aquesta frase. La competència és seva; la incompetència, també. Farien bé en Buch i en Torra d’anar demanant o un canvi de look o una habitació a Waterloo. Molt en temo que no encaixen dins els paràmetres del mascle català de la Roqueta. Serà per això que en Puigdemont va fugir?
