Fa gairebé un mes que van acabar les festes de Nadal, tot i que en algunes ciutats espanyoles en fa menys. És el cas de Vigo, que ja sabem que ha de ser única en fets i en maneres. En aquesta ciutat gallega ho van fer el dia 12 de gener, després de dos mesos d’activitats, fires diverses, desfilades de Pares Noel, milions de llums, arbre gegantí i xifres de visitants estratosfèriques. A Sabadell, la cosa ha estat més discreta, sense el rebombori de Vigo i el seu estrafolari alcalde, entestat a competir amb la resta del món pel Nadal més grandiós.

L’exclusiva d’aquesta megalomania no la té Abel Caballero; potser sí que és cert que ell va ser l’iniciador d’aquesta cursa absurda i altres alcaldes l’han imitat, segurament amb el mateix afany egocèntric. Ara ja es perd el compte dels que volen sobresortir, dels que tenen la necessitat de demostrar als seus ciutadans i als forans que han estat els millors, que les dades de visitants no deixen de créixer, que superen la de l’any anterior. Aquesta disputa els obliga a falsejar d’alguna manera les xifres, incloent-hi els assistents a cavalcades que pertanyen a la mateixa ciutat. No sé pas on arribarem en aquesta lluita si augmentem de manera desorbitada la quantitat de gent al carrer. Si una ciutat assegura que han estat 300.000, una altra dirà que en són 500.000; l’any següent, un milió. I així fins a adonar-nos que tot és molt més senzill, que la gent, la de la mateixa ciutat i la que pot acostar-s’hi, l’únic que vol és gaudir d’uns bons serveis i passar-s’ho bé.

Fa dos anys vaig escriure un article Vigo: luces y sombras, on posava de manifest les incongruències d’una ciutat que feia una despesa enorme durant Nadal i que, en canvi, havia reduït el pressupost en serveis essencials, la qual cosa perjudicava els mateixos viguencs. No s’entenia que, amb l’objectiu d’atraure visitants, després tot plegat no revertís en els ciutadans. La majoria absolutíssima d’Abel Caballero no permetia a la minsa oposició fer cap proposta i la premsa, regada amb diners municipals, no es feia ressò de cap situació negativa. De fet, això és comú a les ciutats que han apostat per la megalomania. A Múrcia, per exemple, el seu alcalde assegura que l’assistència als actes programats ha augmentat, també l’ocupació hotelera, la creació de llocs de treball, bé tot, excepte les incidències, com robatoris i actes delictius. Tot plegat un país de les meravelles que molta gent comença a creure que té més a veure amb la publicitat que amb la realitat. També comú a moltes d’aquestes ciutats és la manca de transparència en les despeses reals dels muntatges. Segons dades dels mateixos ajuntaments, Vigo seria la segona ciutat que més gasta, amb 2,5 milions d’euros, després de Madrid, que ho fa amb 4,5. Totes dues comparteixen la trista dada de dedicar el mínim a serveis socials i a tenir els preus més alts de l’habitatge de les seves respectives comunitats autònomes.

El perill es troba precisament en la mentida, que encara que sigui dita mil vegades, no acaba d’esdevenir veritat, ja que, un cop passades les setmanes d’esbarjo i felicitat, la tornada a la quotidianitat és dura, com ho demostren altres dades o el silenci de comerciants que no acaben de creure’s les xifres magnificades. Almenys ells no ho han notat, malgrat les riuades de gent que es mouen per carrers i passejos.

Afortunadament, altres ciutats aposten, no només per la transparència en l’àmbit econòmic, sinó perquè siguin els seus propis ciutadans qui gaudeixin de les activitats programades per Nadal. La humilitat és doncs aquí el pal de paller, desterrant els aires de grandesa d’alcaldes i governants als quals només els interessa el seu ego. Naturalment, hi ha enllumenat, desfilades, voluntaris que participen en les cavalcades, activitats de tota mena… Però aquestes ho són per a la gent de la ciutat. Si ve algú de fora, benvingut sigui; però la base de tot plegat és organitzada pels que dia rere dia s’enfronten a una ciutat grisa i que els agrada que almenys durant un temps hi hagi un canvi de fesomia. Així doncs, una pista de gel no és incompatible amb la cultura, amb concerts de tota mena, amb espectacles teatrals, amb música en viu als carrers. I, el més important, no s’inventen dades i xifres desorbitades que no són objectives ni demostrables i que tenen l’objectiu de confondre la ciutadania. No cal que vagin gaire lluny els meus lectors per comprovar el que dic. Molt a prop tenim exemples d’honorabilitat, d’orgull sa i de modèstia.

Potser molts ja comencem a adonar-nos que el camí no és aquest. La desafecció cap als polítics també té a veure amb l’adulteració de la realitat. Quan es munta una estructura on tot és perfecte, alguna cosa no és certa. Ni tot és blanc ni tot és negre. En l’equilibri està la bona feina, però, especialment en l’atenció diària i permanent als ciutadans que, només caminant per places i carrers o accedint a determinats serveis s’adonen que dos mesos de música i xerinola no tapen la realitat. No obstant això, continuaran amb la seva festa, intentant que el nostre cervell assumeixi una visió fantàstica, un únic pensament. Fins i tot, posaran tots els mitjans perquè els que discrepem una mica de l’embolcall de joia imposat, quedem relegats al no-res. No estan tan lluny d’Elon Musk.

Foto portada: Nadal a Vigo.