“Soy un niño y no tengo ni idea de política. No fui yo quien decidió vivir esta vida de guerra y de bloqueo, pero desde que nací he presenciado tres guerras: cuando tenía cuatro, ocho y diez años. Todavía están bien presentes las imágenes de guerra y destrucción y me persiguen en mis sueños. Sin embargo, durante los momentos más oscuros la educación de la Agencia para los refugiados fue mi única esperanza para conseguir un futuro mejor. La educación es el oxígeno que nos mantiene vivos”.
Hatem Hamdouna, jove de Gaza en la trobada a l’ONU el 2019

Recordo amb veritable estima la posada en marxa pels volts de 1992 de l’entitat Mestres per Bòsnia. El conflicte als Balcans va significar una autèntica sotragada en el cor d’Europa que va ser mitigat, en part, per la mobilització d’àmplies capes de la societat civil, tot i que no es va poder evitar un genocidi de proporcions, en aquell moment, molt grans. La solidaritat, una vegada acabades les disputes d’índole racial i religiós, va anar encaminada a aconseguir un respecte a la diversitat de tota mena, impulsada des d’associacions i entitats per la pau com d’organismes municipals i supramunicipals.

La tasca de Mestres per Bòsnia va ser importantíssima perquè, no només es va dedicar a portar material fungible a les escoles bosnianes, sinó que es van produir intercanvis de mestres i alumnes que van intentar ajudar a una reconciliació que encara era vista com a impossible. Aquelles trobades van aconseguir almenys, alguns aprenentatges en matèria de solidaritat. Tinc els meus dubtes si això, més de 20 anys després, encara continuï. Tinc la sensació que, per les poques notícies que m’arriben, el que s’ha produït és una separació de comunitats que es pot veure a les escoles i instituts, on els alumnes són separats per nacionalitats i llengua. Una convivència que se sosté de manera molt fràgil, la qual cosa pot fer que esclati novament un conflicte sense saber massa bé fins a on poden arribar les conseqüències.

M’ha costat molt trobar informació sobre tot el que va significar l’aparició de Mestres per Bòsnia, fora de petites notes i vídeos, especialment de l’Ajuntament de Sant Cugat, que va ser un dels que més s’hi van implicar. A Sabadell vam ser els mateixos mestres els que ens van embarcar en la feina d’aconseguir material escolar, especialment llibretes, llapis, llapis de colors i gomes. A l’escola Gaudí, on treballava en aquell moment, es va comprometre tota la comunitat escolar, pares, mestres i personal no docent, la qual cosa va suposar una quantitat gens negligible de material que van canalitzar mitjançant algun sindicat que va traslladar-ho tot a la seu de Mestres per Bòsnia. Em queda un regust una mica amarg en tot plegat, ja que m’hauria agradat poder fer alguna cosa més, com per exemple, posar en contacte els meus alumnes amb altres de bosnians, establir un intercanvi directe; però això, pels motius que ara no recordo, no va ser possible.

Malauradament, les guerres, els conflictes, els genocidis, les neteges ètniques no acaben. Sembla que sigui alguna cosa d’inherent a la raça humana. I, és clar, les imatges de l’horror a Palestina en fan pensar en els milers de nens i nenes, de joves, que han deixat d’estudiar per raons òbvies, perquè l’estat sionista d’Israel els ha destruït les escoles i instituts, les universitats, tot, absolutament tot. Evidentment, la necessitat immediata és sobreviure, menjar, aconseguir una dignitat que ara està molt malmesa. Ningú no pensa a agafar un llibre o dibuixar, o aprendre a llegir. O potser sí. No puc entrar en les ments d’aquelles persones que viuen entre les runes, entre els cossos atrapats dels seus familiars, entre les bombes.

A tot aquest dolor s’afegeix la mirada cap a una altra banda d’un col·lectiu que sempre ha mostrat la seva empatia cap a les problemàtiques socials d’arreu. No dubto que en alguns llocs s’estan fent coses, que professorat divers està intentant encabir dins les activitats quotidianes, alguna reflexió sobre el que està passant a Gaza, a Cisjordània, a Palestina en general. Fins i tot, hi ha venda de samarretes solidàries… Però trobo que tot plegat és poca cosa, com els 8.000 euros que l’Ajuntament de Sabadell va donar a la UNRWA a finals de setembre passat, una quantitat tant ridícula com lamentable. O les declaracions de rebuig o de suport que no tenen cap recorregut.

Les accions solidàries són més necessàries que mai en aquest món tan convuls. No és fàcil implicar-se en tasques d’ajuda a persones que ens agafen molt lluny geogràficament i culturalment. Per això tenen tant de mèrit. No sé si alguns ja s’ho estan plantejant. El poble palestí necessita ajuda, també en l’àmbit educatiu. No podem esperar que es reconstrueixi Gaza per donar suport a les escoles. No podem perquè, bàsicament, és molt probable que aquell territori sigui annexionat per part d’Israel amb el silenci i la complicitat de la resta del món. Una vergonya i un atac a la humanitat sencera.

Així doncs, què estan esperant els mestres a impulsar una campanya d’ajuda als nens i nenes palestins i palestines que es troben sense escolaritzar als camps de refugiats? No seria una bona idea que s’impulsessin plans per mitigar en la manera del possible les situacions de vulnerabilitat formativa d’aquests infants que no veuen un futur clar en les seves vides? Hi ha maneres de fer-ho, hi ha entitats que poden fer de pont, hi ha associacions disposades a acceptar de bon grat les propostes que arribin. Però, hi ha voluntat? Hi ha ganes d’implicar-se com ho vam fer quan es va crear Mestres per Bòsnia? Hi ha interès per part del professorat de fundar Mestres per Palestina?

Foto portada: UNICEF/Loulou d’Aki.