“Salvador Illa és, per formació i herència política, un “tarradellista”. Aquest 14-F és, malgrat totes les dificultats, el moment de retrobar i de reprendre el fil perdut de la història de Catalunya”.
Jaume Reixach, Periodista. Director d’El Triangle.“Hem de superar com sigui aquesta etapa maniquea, tant de blanc o negre, d’espanyolistes o catalanistes, d’herois o traïdors… Cal deixar enrere aquesta etapa perquè ha estat un gran disbarat”.
Santi Vila, historiador i polític.
No se sap mai. Les oportunitats arriben de cop; a vegades, se les veu venir, però les deixem passar alegrement, sense adonar-nos que podien ser cabdals per a la consecució dels nostres objectius. És clar que tampoc no sabem si n’era la bona. Els dubtes, les pròpies incongruències dels humans i les conviccions més o menys assimilades esdevenen petits o grans paranys que impedeixen el pas definitiu cap a una nova realitat.
Dic això perquè demà se’ns torna a obrir una porta cap a la convivència d’aquesta col·lectivitat a la qual anomenem Catalunya. Algú podria pensar que ja no tenen la transcendència que sí que en tenien les del 2017. Segurament perquè hi ha una sensació que allò que el sobiranisme va atrevir-se a fer, ja no consta als seus fulls de ruta; perquè la DUI ja no se la creu ningú excepte quatre eixelebrats que segueixen amb els ulls tancats; perquè hi ha una percepció de cansament, de fastig, que cal rebutjar immediatament per tal d’agafar un camí diferent. La bufetada de realitat ha significat canvis significatius en les estratègies d’unes forces polítiques ancorades en falsos processos de mobilització que han creat més frustracions que una altra cosa.
Per què aquesta oportunitat cal aprofitar-la? Doncs bàsicament perquè ens trobem en una situació desesperada, amb una crisi econòmica que té els seus responsables, amb uns dirigents que han abandonat pràcticament tothom, amb decisions desencertades i, el que és més greu, estan més preocupats en demostrar la seva catalanitat que en intentar redreçar un edifici que s’enfonsa.
El debat de fa un parell de setmanes a TVE i el de dimarts a TV3, van ser un reflex d’una societat catalana molt dividida, dolorosament dividida, on van quedar paleses una altra vegada les intencions d’uns sobiranistes de tirar pel dret, encara que només fos de cara a la galeria. Tant ERC, com Junts i la CUP van mostrar la seva cara més desagradable en no voler dir ni una frase en castellà (al de TVE), sabent que el debat era televisat per tota Espanya. El moderador va ser molt prudent i va demanar fer-ho en una llengua que tothom parla i coneix, perquè tots els espanyols poguessin assabentar-se de les propostes allà exposades. Em va agradar molt que remarqués el fet que era important perquè així podien dissipar-se les queixes d’aquests partits en el sentit de no ser entesos moltes vegades. Doncs bé, oportunitat perduda. O més aviat, tornada als escenaris de republiquetes oníriques on no interessa quedar bé amb ningú perquè ja no es forma part de la realitat espanyola. En fi…
Sembla clar que el parlament que sortirà de les urnes demà serà el més fragmentat de la seva història. I el que és pitjor, amb l’extrema dreta catalana (Junts) asseguda al costat de l’extrema dreta espanyola (VOX). Amb una ERC molt ambigua, lluny dels postulats de l’esquerra. I un En Comú Podem atrapat entre el sobiranisme i un constitucionalisme que no vol fer el pas cap a un federalisme que ja tothom albira en un moment més o menys llunyà de la nostra història. I Ciutadans demanant plans de barris, amb abraçades que fan riure, implorant pactes impossibles amb el PSC, mentre recolzen a Vox a Andalusia, Múrcia i Madrid.
En tot aquest garbuix surt la figura d’un Salvador Illa prudent i conciliador. Una necessitat que trobàvem a faltar des que la radicalitat va fer fora suposats traïdors a la causa. Calia impulsar una mena de violència verbal que els independentistes van traslladar als carrers i sobraven persones que demanaven punts de trobada. Illa és, per a mi, l’oportunitat que se’ns posa en el camí. Una ocasió que cal aprofitar si volem cosir una societat fracturada, amb una esquerda que amenaça les estructures més profundes de la nostra societat. Un Salvador Illa situat en l’espai de la moderació en el qual hi cabem tots i totes, on no ens obliguen a ser separats per llengües, per cognom o per barri. Una manera de pensar on el “passar pàgina” és sinònim de retrobament, de caminar plegats, no d’oblit. Com diu clarament en Jaume Reixach, és “el moment de retrobar i de reprendre el fil perdut de la història de Catalunya (…); també per afermar i garantir la supervivència de la llengua catalana, que els independentistes han aconseguit convertir en un instrument identitari de confrontació i exclusió i que, per això mateix, ha esdevingut antipàtica per a tots aquells que, amb molt de gust, estarien d’acord en aprendre-la i parlar-la, sense sectarisme ètnic ni imposicions autoritàries”. Una pena que cap altra candidatura l’encapçali una persona moderada, amb ganes de posar mans a l’obra i acabar amb la idea de la destrucció total com a solució als problemes. Potser la Jéssica Albiach… Em costa considerar prudents i tolerants a la majoria dels que s’hi presenten.
Malauradament, l’estómac torna a guanyar la batalla al cervell i l’independentisme menteix novament i deliberadament dient-nos feixistes a tots els que no pensem com ells. Equiparen a dirigents d’En Comú Podem i PSC als de Vox, utilitzen i manipulen la paraula “feixista” pels seus interessos, com han anat fent amb una altra, “exiliats”, quedant com a calumniadors i farsants. I signant manifestos en favor de les trinxeres, tornant a caure en la insensibilitat més absoluta, tornant a crear un mur d’odi, escampant falsedats per les xarxes, al més pur estil Trump. Queda un bri de seny en aquest sector? L’Àngels Barceló queda decebuda, igual que jo, en aquesta reflexió anomenada Contorsionismo político digno de estudio on jo en destaco aquesta frase:
“Esquerra cada vez que ha tenido que tomar una decisión trascendental ha optado por el camino de la confrontación. La imagen moderada que pretende transmitir, en comparación con los de Puigdemont, se resquebraja en cuanto tiene que aportar algo a la estabilidad política”.
La incoherència més absoluta: demanar durant anys diàleg i més diàleg i rebutjar-lo abans del resultat de les eleccions. Un bucle que porta al caos.
Illa representa, doncs, aquesta necessitat de tornar a pensar en la gent, en tota la gent. I en tornar a agafar l’embranzida que com a poble teníem fa una dècada. Una societat que s’abraça en esdeveniments mundials i en cops dolorosos. Una idea de Catalunya que era un referent no fa pas massa. S’equivoquen aquells i aquelles que pensen que és cosa d’un partit. Això va de futur, de democràcia, de respecte a tothom, de rebuig a posicions supremacistes i classistes, de tornar a seure i a parlar, sense imposicions, sense línies vermelles. De l’acord com a via. Com diu el periodista Josep Maria Cortés, “el futur serà fruit dels acords. I novament, la transversalitat catalana és l’únic camí en primer terme”.
S’atrevirà ERC a treballar en aquest sentit? O continuarà agenollant-se davant l’extrema dreta catalana? Serà lliure per fi? L’oportunitat és servida en safata. Ho sabran veure? Ho voldran veure?
Foto portada: paperetes electorals per aquest diumenge. Autor: David B.
