Quan algú troba un personatge, un individu de les característiques d’en Gabriel Rufián té dues opcions: o passar d’ell o atacar-lo de la mateixa manera que ell ho fa amb els que no tenen les seves idees. Ho posa molt difícil perquè en triem la primera, donada la seva insistència, la seva intenció provocadora. De fet, l’aire xulesc amb el qual s’oposa a l’adversari, busca un enfrontament, de moment dialèctic que, en d’altres circumstàncies, esdevindria físic. Aquest punt de cinisme que adora, té, a més, tints d’un orgull premeditat, i podríem pensar que forma part d’una estratègia ben estructurada amb l’objectiu de fer mal, d’enfonsar emocionalment la persona que té al davant, sense arguments, sense una base sòlida de fets que impliquin aquesta acció. Més aviat, Rufián és un psicòleg invers, una mena d’ésser que vol abatre allò que li molesta esclafant-lo, perquè mai més no s’atreveixi a contestar al seu afrontament.
Almenys així ha estat fins fa poc. Una nova estratègia? Un aire més conciliador? Tinc els meus dubtes que hi hagi un canvi real en les formes, en les maneres, perquè aquesta mateixa setmana ha tornat el Rufián autèntic. Jo estic segur que l’Oriol Junqueras va pensar que si posava un castellanoparlant al capdavant d’ERC aconseguiria entrar en la Catalunya obrera, treballadora i amb arrels immigrants. És ben clar que no ho va aconseguir. Alguns dirien que perquè en Rufián mostra una prepotència desmesurada i un posat d’altivesa excessiu. D’altres, que no da el pego, que no pot amagar la seva pijeria burgesa i que està molt lluny d’aquells que viuen en barris-nínxols on arribar a final de mes és tota una quimera.
M’imagino a Rufián pensant i pensant contínuament una frase que arribi a l’electorat que no és el seu, una frase icònica, d’aquelles que obren els titulars dels diaris i que tenen la sort de ser dites per tothom. Una paranoia constant al seu cervell per tal de trobar, no ja una frase, sino tot un concepte capaç d’acabar amb el llenguatge. Ho va aconseguir precisament a partir de l’enganyifa de Perpinyà, allà on ara hi ha els índex més elevats de contagis del Covid-19 de tota França (coses de la providència), solapant les proclames d’en Puigdemont i els seus acompanyants. Un zasca dialèctic que va aconseguir abatre l’argumentari supremacista dels fugats.
“Està molt bé que t’aplaudeixin a Perpinyà però el desafiament és que t’aplaudeixin a Cornellà, a Santa Coloma o a Sabadell”.
Un cop de puny directe a les ments dels segrestadors de la democràcia, d’aquells que no han entès mai la seva pluralitat, però que evidencia també un interès partidista en quedar-se un sector de la població que, malgrat les picades d’ullet en forma de proximitat lingüística o de classe social, no té cap lligam amb un partit ni amb un diputat que al llarg de la història ha demostrat que té els mateixos arguments i objectius que aquells que critica.
D’altra banda, tinc la sensació de que en Rufián vol presentar-se al món com un màrtir, ja no de la causa independentista, sinó de la seva condició com a diputat. Un diputat que, tot s’ha de dir, cobra una pasta per poder dir les bestieses que continua dient (de fet no té ni idea del que va significar la sortida de la dictadura a la democràcia i molt menys del que van suposar els Pactes de la Moncloa), per poder insultar (i fins i tot amenaçar) a tort i a dret, per poder intentar ser el malote de l’hemicicle. Malgrat la seva petita redempció actual, no és tan llunyana la seva expulsió del Congrés dels Diputats al novembre de 2018, aplaudint irònicament com el jugador que no accepta la decisió de l’àrbitre, la qual cosa mostra que el diputat català pot fer una cosa i la contrària en un espai de temps relativament curt. De malote a bon Jan. Dijous, al parlament espanyol va a tornar a ser el malote, demostrant una ignorància suprema i una evident irresponsabilitat.
No, Gabriel. T’equivoques. El camí ni és Perpinyà ni és Cornellà. No es tracta de menjar el coco a l’altra meitat perquè passin pel l’embut del que tu penses. No es tracta de que uns són els que tenen la veritat absoluta i d’altres estan completament equivocats. No es tracta de que uns renunciem a les nostres idees i els altres continuïn en el seu pedestal incapaços de veure la realitat. Vull recordar-te aquestes paraules de Jordi García-Petit:
“La catalana es una sociedad dividida, además de por los antagonismos sociales tradicionales, que siguen existiendo, incluso agudizados al taparlos con el omnipresente monotema, por la categoría identitaria en torno al “ser” y al “poder ser” de Cataluña, y, en este sentido, profundamente dividida. La división se oficializó brutalmente con las llamadas leyes de desconexión, aprobadas en septiembre de 2017 en un Parlament sin competencia alguna para ello, por una mayoría independentista (minoría social) que violó la Constitución, el Estatuto, el Reglamento de la cámara, los derechos de la oposición y todo cuanto hubo que violar para aprobar dos bodrios metajurídicos, que expresaban la voluntad de dividir a la sociedad catalana y amputarla del conjunto de la sociedad española por la fuerza de los hechos consumados”.
En aquell moment tu vas recolzar aquesta divisió que encara roman. Has canviat d’idea malgrat t’anomenin traïdor? O és pura tàctica decorativa? Aquesta setmana dius sí a l’Estat propi? Què diràs la setmana que ve?
Jo, des de la meva humilitat, hi veig més un insult que una altra cosa. L’intent de segrest del cervell que tu invoques té molt a veure amb la frase d’un indepe que em comminava a “obrir els ulls” perquè estava completament convençut que ell tenia la raó i jo no. I ell no baixava del seu burro. Jo li feia veure que la societat catalana era plural en tots els aspectes i que la burgesia, especialment la burgesia, mai no havia entès aquest fet. Per això en Pujol va ser molt viu en intentar acostar als seus postulats a personatges com Justo Molinero, mentre diversos consellers es passejaven i donaven subvencions a dojo a diverses cases regionals. Això va aconseguir perpetuar-lo en el seu lloc durant algunes dècades. Si fa o no fa, la teva frase intentant arrossegar una part de catalans (tots ho som, no ho oblidis) cap a un únic pensament demostra, d’una part, que es continua amb aquesta idea de catalans de primera i de segona, i, d’altra, que ERC no pot, no vol o no sap desempallegar-se de la connotació burgesa que l’ha acompanyat durant decennis. No, amic Rufián, dit i escrit amb tot el respecte, el camí, tens raó, no és Perpinyà, però tampoc no ho és Cornellà, ni Sabadell… El camí és Catalunya, una Catalunya de tots, una Catalunya on tothom baixi d’allà on està clavat i que se n’adoni que la nostra comunitat, el nostre país, és plural. I sense aquesta pluralitat no és res. No som res. I em sembla que tu no ho veus. Malauradament, no ets l’únic.
