Foto portada: pintada a l'Escola Industrial. Autor: J.A.

‘No, no són gent de pau’, per Josep Asensio

“Somos los ciudadanos de a pie los que podemos poner serenidad y humanidad en todo esto; somos los que podemos decidir qué frases repetir, qué discurso construir, qué actitudes fomentar; cada uno de nosotros puede decidir sumar o restar paz. ¿Cómo? Frenando la construcción de discursos violentos”

María Prieto Ursúa
Professora i doctora en Psicologia per la Universidad Pontificia de Comillas

Si una cosa tinc clara és que el diàleg i el respecte ha de prevaldre en totes les situacions; molt més en aquesta que ens separa, que ens fractura i que, malauradament, continua afectant la vida diària de gran part dels ciutadans de Catalunya. No hi ha cap mena de dubte que s’han trencat tots els ponts, que aquell respecte que demanem una gran majoria, ha quedat ferit de mort i l’insult, l’amenaça subliminal, les coaccions, les humiliacions i els constants desafiaments cap a les lleis i cap a els que les compleixen, han esdevingut persistents en el temps, de manera que patim un vòmit d’intransigència per part dels que s’anomenen ‘gent de pau’, que no els fa creïbles.

Sobten i molt en tot aquest procés les crides al pacifisme, referències indecents a Gandhi i a Martin Luther King, mentre el col·lectiu aplaudeix tècniques de kale borroka, sabotatges a entitats, una desobediència i unes accions que impedeixen que la gent que demana entesa o simplement passa del tema i només pensa en treballar per arribar a final de mes, pugui fer-ho.

La gent de pau respecta les lleis, la gent de pau no ocupa l’espai públic amb simbologia partidista, la gent de pau no parla d’enemics, la gent de pau no separa entre bons i dolents, la gent de pau no menysprea la llengua més parlada a Catalunya, la gent de pau no anomena ‘estrangers’ als que viuen a Catalunya ni els convida a marxar de la seva terra, la gent de pau treballa (no lluita) per la millora de tothom, la gent de pau no vexa aquells i aquelles que pensen diferent, la gent de pau busca la veritat i no intenta desvirtuar-la amb la connivència de mitjans de comunicació afins, la gent de pau no amenaça qui parla castellà, la gent de pau no convida a malbaratar l’economia d’un país,la gent de pau busca incansablement l’entesa per evitar l’odi, per fugir de l’enfrontament.

I molt em temo que aquest moviment camina cap a un indret molt perillós. Sento veritable vergonya en veure mig Parlament de Catalunya demanant la llibertat d’uns detinguts sense tenir en compte la prudència en aquests casos. De fet, no hi ha gaire diferència amb el plató de Sálvame, on moltes vegades, els tertulians, defensen o acusen algú sense valorar res més que la morbositat del moment. És cert que són èpoques on l’èpica i els sentiments maltracten el diàleg i la paraula mesurada. La intolerància va guanyant terreny en un sector important de l’independentisme, de manera que recolza accions quasi bèl·liques, d’impediment de subministraments, de col·lapse viari que, amb la intenció de ‘fer caure l’enemic’, pot causar un gran prejudici al conjunt dels catalans i, conseqüentment, provocar un deteriorament de la imatge que intenten donar.

La psicóloga Neri Daurella afirma que Catalunya viu un procés de formació de l’esperit nacional que li recorda al franquisme. Especialitzada en psicoanàlisi, incideix en l’aspecte que el franquisme es va plantejar controlar les escoles amb una versió pròpia de la història i l’exaltació del concepte sagrat de pàtria, la qual cosa es pot extrapolar a la Catalunya actual. Adverteix, preocupada, que aquests moviments “no responen a una dinàmica sorgida per generació espontània, sinó que responen a l’estratègia clàssica de mobilització nacionalista com la que va donar lloc a la dissolució de Ioguslàvia”, recordant la violència i la mort que va generar i convençuda de que l’independentisme camina en aquest sentit.

Al capdavall, sembla que el moviment independentista no ha entès que en democràcia les idees no es persegueixen i poden ser exposades pels canals que les pròpies lleis dicten. L’adulteració premeditada del llenguatge (exiliats, jutgen a un poble, es persegueixen les idees…) no ajuda gens a la pacificació de la societat i demostra encara més que no són gent de pau. Quan l’amenaça preval per sobre de qualsevol idea, quan les mirades desafiants fan callar la boca al dissident, quan s’empeny a marxar de Catalunya tot aquell que té creences diferents, quan es maltracta, s’escup o s’insulta un professional del periodisme, vol dir que s’està molt lluny de la pau.

Durant aquests últims anys, la gent de pau ha estat arraconada dins el mateix independentisme. Els crítics, els discrepants, els autèntics valedors de la cultura democràtica, els que no es van deixar emportar pel parany del relat grandiloqüent, continuen el seu camí fora de la línia establerta per aquells que prefereixen hores d’ara omplir-se la boca de pau, mentre exhorten les masses a enfrontar-se amb tothom que no pensi com ells. La incongruència és de llibre. I molts comencen a obrir els ulls tímidament, molt tímidament, amb la por de ser enviats ràpidament a la casella del feixisme i del menyspreu. Un dels més sonats, en Pere Aragonès que, mentre al seu voltant diputats del seu partit, de Junts per Catalunya i les CUP cridaven ‘llibertat’, ell romania amb la mirada perduda, esperant que el show acabés aviat i pensant segurament ‘em vull fondre’.

Aquesta mateixa setmana, ERC de Puigcerdà condemnava les pintades independentistes i instava “les forces de seguretat i ordre públic” a esclarir “qui hi ha darrera dels escrits que avui hem trobat arreu”. En la nota de premsa feta pública deien que “el dret a la manifestació i la llibertat d’expressió no estan per sobre del respecte a l’altre i, en aquest cas, al mobiliari urbà i els espais que són de tots els vilatans”. Un gran pas que els honorava, que en destacava la paraula ‘respecte’ i que podia obrir una porta a demostrar que sí, que sí que són gent de pau. Malauradament, una altra vegada, les coaccions i les amenaces per part de sectors radicals, de premsa sectària i de propis militants d’ERC, van aconseguir que el grup municipal a l’ajuntament de Puigcerdà emetés un comunicat on es retractava públicament de la seva posició a causa de “l’allau de reaccions de les últimes hores”, disculpant-se penosament i abaixant-se els pantalons de manera humiliant. La dictadura va funcionar de manera perfecta i els sospitosos de fer servir el seny tancats en el pensament únic i qui sap si apartats en les pròximes eleccions municipals. Significativa també, la crida d’Artur Mas a no “alterar l’ordre públic” en fer-se pública la sentència. Canvi d’estratègia? Constatació del fracàs del “procés”?

Perquè, no ens enganyem. Es tracta de seny i no de pau. La pau té enfront la guerra i els tsunamis devastadors. La pau per si sola no aconsegueix res. El fàcil recurs a Gandhi és completament enganyós. Com diu el periodista Ferran Monegal, “[Gandhi] va aconseguir la independència de l’Índia, però al preu d’una salvatge guerra religiosa. Les seves vagues de fam no van donar resultat”. Així doncs, soc dels que pensa que sense seny la pau no és possible i l’aforisme “som gent de pau” esdevé una fal·làcia si se l’elimina deliberadament. Si mateu el seny també mateu la pau.

Foto portada: pintada a l’institut Escola Industrial, al centre de Sabadell.