La setmana passada concloïa la 44ª edició del Festival de Jazz de Terrassa, un esdeveniment indispensable pels amants de la música en general i que ja fa temps que va traspassar fronteres. No som pocs els sabadellencs que ens desplacem a les places i espais que s’omplen de sons de trompetes, de saxos, de pianos, d’improvisacions diverses, d’artistes nacionals i estrangers i de tota la màgia que envolta aquest espectacle.

No és la primera vegada que trobo gent coneguda, sabadellencs i sabadellenques s’entén, en algun d’aquests concerts, però va ser precisament en un que es va haver de suspendre a l’aire lliure i, consegüentment, traslladat a la Jazz Cava, on vam coincidir uns quants més del que és habitual. Soc incapaç de comptar els que som en cada concert, però la casuística va fer que en una mateixa filera en fóssim gairebé una quinzena, alguns d’ells barrejats amb amics o coneguts egarencs. Així doncs, poc abans de començar el dels Jomar Quintet, van poder iniciar una conversa que resumeixo aquí per no cansar els meus lectors i que denota la pèrdua de sensibilitat jazzística dels nostres representants polítics, als sabadellencs, em refereixo, però també d’aquells que podrien impulsar aquest gènere musical a la nostra ciutat.

Em diuen que, entre el 2006 i el 2011, durant la Festa Major de Sabadell, s’havien organitzat concerts de jazz a diferents espais de la ciutat, amb la col·laboració de la Societat de Blues de Barcelona. Ho recordo perfectament quan m’ho expliquen. Havien estat al desaparegut bar Clau de Fa, a tocar de la Biblioteca del Vapor Badia. En recordo un especialment on va actual el magnífic pianista Lluís Coloma, amb aquella energia que ens trasllada sempre amb el seu Boogie Woogie. Sis anys de bona música durant la festa gran ceballuda i que servia també per saludar joves i vells amics d’aquest món. De sobte, el 2012, l’escenari en va ser un altre, el pati del Casal Pere Quart; de fet, al programa deia Música al pati. Precisament, va ser Lluís Coloma un dels protagonistes. Aquell any, malgrat deixar de col·laborar amb la Societat de Blues de Barcelona, l’ajuntament va continuar mantenint el format jazzístic i, per tant, els aficionats no vam notar massa el canvi. El relleu el va agafar la Coordinadora de Músics de Sabadell l’any següent, carregant-se ara sí, tota relació amb el jazz, la qual cosa va continuar quan va ser la Comissió de Festes Populars de Sabadell l’encarregada de l’organització de concerts. I, com poden imaginar, des d’aquell moment, vam quedar orfes de jazz a Sabadell durant la Festa Major. També, tot s’ha de dir, al llarg de l’any, on, en les propostes musicals a la ciutat es troben a faltar orquestres i bandes que ens tornin a portar allò que ens van treure. És cert que Joventuts Musicals ho ha intentat en alguna de les programacions del seu Festival Internacional de Música, però tan poqueta cosa que ni ens recordem… De fet, ara em ve al cap que els pocs concerts de jazz que han trepitjat algun escenari a Sabadell en els últims temps ha vingut de la mà del que organitza Oxfam Intermón cada any. Gràcies, per cert, a qui ho fa possible.

Tothom resta atent a les explicacions d’aquest personatge que coneix la història. Les canes el delaten i, com era d’esperar, ens recorda l’existència del Jam Session al Raval de Dins, allà pel 2014. Estret, petit, però espai irrepetible, ple d’una sensibilitat inigualable. Quins records… Per fugir de la malenconia, algú proposa posar-se en contacte amb els organitzadors del Festival de Jazz de Terrassa de manera que l’any que ve, alguns dels concerts que s’organitzen fora dels espais habituals, com ara Matadepera o Vacarisses, vinguin també a Sabadell. Tothom posa cara de circumstàncies. Qui posarà el fil a l’agulla? ‘Tenim espais de sobres’, diu una senyora. ‘Hi ha voluntat?’, respon una altra. Un noi més jove que la majoria diu que Sabadell està literalment “atrapada” entre el Festival de Jazz de Terrassa i el de Blues de Cerdanyola i que mai no podrem competir amb ells. Competir? Qui ha parlat de competir? Només volem algun concert de tant en tant. Tant costaria portar la Barcelona Jazz Orquestra a Sabadell? Si estan aquí al costat!

La idea de contactar amb els dos ajuntaments engresca a la majoria. Està a punt de començar el concert i hi ha ganes de fer alguna cosa. Proposen investigar per què es va acabar la col·laboració amb la Societat de Blues de Barcelona, però allò fa molt de temps. Malgrat tot, algú es compromet a trucar-los i veure què es pot fer de cara al futur. ‘A veure’, diu de sobte el que havia estat callat tota l’estona. No és cert que el Tour de França ha tingut etapes a Itàlia i a Espanya? Sabeu que el 2026 s’iniciarà la 113a edició a Barcelona? La majoria no en teníem ni idea. El paral·lelisme no pot ser més clar. Cal engegar contactes amb els dos ajuntaments. Terrassa que miri al sud i Cerdanyola al nord. I nosaltres, als dos. Quina idea més engrescadora!

S’apaguen els llums de la Jazz Cava. Els Jomar Quintet surten a l’escenari. Comença el concert. M’impacta el saxo de l’Albert Carrique, bé, el seu so. Penso en tot el que hem parlat abans. Em venen al cap altres institucions, empreses o negocis que programen jazz en directe a Sabadell. N’hi ha algunes, la Cava Urpí, el Griffin, La Capella. Potser m’oblido d’alguna. Però, no és cert que seria magnífic que tornessin les nits de jazz a l’aire lliure a Sabadell? No és cert també que algú podria trucar a la porta de Terrassa i/o de Cerdanyola per començar una amistat cultural que podria ser força bona? En acabar el concert, el pessimisme ens envaeix. Sembla que tothom ha estat menjant-se el coco mentre sonava la música a la Jazz Cava. Un dèficit d’atenció molt clar. El silenci és més esclaridor del que pot semblar. Qui li posa el cascavell al gat? Jo, que havia estat callat tota l’estona, abans i després del concert, finalment parlo. ‘No us preocupeu, jo puc fer alguna cosa. Escriuré tot el que heu dit a veure si algú ho llegeix i es pot fer alguna cosa’.

Em miren resignats. Jo, com sempre, no perdo l’esperança.