‘Pobre Catalunya pobre’, per Josep Asensio

Les Entitats Catalanes d’Acció Social han tornat a recordar-nos que existeix una societat, la catalana, que s’empobreix en silenci, amb el silenci de les administracions i que toca ja amplis sectors, amb una cronificació de la pobresa al voltant del 24 per cent i que augmenta sense cap reacció del govern català. En un exhaustiu informe anomenat Treball precari, habitatge privatiu i manca d’inversió social, queden patents dades esfereïdores sobre la situació de desenes de milers de famílies que tenen serioses dificultats per arribar a final de mes; aquestes representen ja el 50 per cent. Teresa Crespo, vocal de pobresa de l’entitat, critica amb contundència les retallades del govern de la Generalitat i que aquestes no s’hagin revertit, de manera que l’increment de les penúries de les famílies és alarmant.

L’informe denuncia que el 20% de la població amb un nivell econòmic més elevat guanya 5,7 vegades el que guanya el 20% de la població amb un nivell econòmic més baix (el 2016 eren 5,5 vegades més), destacant-ne la precarietat en l’àmbit laboral, ja que el 87% dels contractes són temporals, la qual cosa desemboca en una taxa de pobresa entre les persones que treballen que ja supera el 12%. L’estudi no deixa de banda els desnonaments que, malgrat l’existència d’alguna llei que intenta moderar-los, la realitat és que cada cop n’hi ha més, especialment per la impossibilitat de poder pagar els lloguers. Catalunya ha tornat a ser la comunitat autònoma on n’hi va haver més, amb un total de 13.941, la qual cosa suposa el 23,4% del total d’Espanya .Això produeix un efecte gairebé silenciós, la fugida de famílies senceres cap a d’altres llocs on els preus són més accessibles, la qual cosa és ja gairebé impossible de trobar, i la massificació d’habitatges en mal estat, amb pocs metres quadrats i mancades de serveis bàsics. Això té uns efectes sobre la salut mental dels nens, que no tenen espai on desenvolupar-se, ni on jugar ni on fer els deures, a més de viure en un estat permanent d’angoixa pel fet de viure constantment amb la percepció d’un canvi imminent de llar. A més, i això es tapa deliberadament, hi ha un augment molt preocupant del nombre de suicidis.

Creu Roja. Autor: David B.
Creu Roja atenent persones sense llar a Sabadell. Autor: David B.

Precisament la infància, amb el 27,7% en risc de pobresa (el doble que a Europa), és una de les problemàtiques més doloroses, destacant que el 8,3% de nens viuen en llars sense ocupació (el doble que el 2008), alhora que la inversió en infància és molt més baixa que la que hi ha a Europa, i en educació tampoc no arriba a cobrir les necessitats existents. Càrites ja adverteix cada any d’una situació que, lluny de millorar, empitjora inexorablement sense una reacció institucional, malgrat la gravetat d’una realitat que sembla que no importi els responsables polítics catalans, més preocupats per qüestions identitàries que per donar respostes transformadores que permetin revertir-la. Fa només un dies, les entitats socials van denunciar que el Govern català no els ha pagat les factures del 2019 i, per tant, han suprimit serveis o han deixat de pagar lloguers. La situació és especialment crítica en centres de menors tutelats, on, a causa de la manca de previsió de la Generalitat, els responsables de les entitats es veuen incapaços de fer front a les despeses més bàsiques.

La diferència entre rics i pobres es ja vergonyosa, perquè no s’entén que la quarta economia d’Espanya, per darrere de Madrid, País Basc i Navarra, mantingui unes dades de pobresa tan marcades i tan endèmiques. Catalunya és ja el lloc d’Espanya on més ha augmentat la distància entre rics i pobres. I aquesta desigualtat ha augmentat perquè també ho van fer les llars amb ingressos molt baixos o sense. S’ha de tenir en compte que un de cada quatre catalans cobra per sota dels 600 euros mensuals. A finals del 2018, gairebé 150.000 famílies tenien tots els seus membres a l’atur, 620.000 a Espanya. Des que va tornar a créixer l’economia, la recuperació ha beneficiat especialment les rendes altes.

A nivell sanitari, el diari El País explica en un article que “en el terreno sanitario, el panorama tampoco mejora: el número de personas en espera de una prueba diagnóstica ha crecido en un 23,5%, 27.736 ciudadanos más desde que Torra tomó posesión. Aguardan para operarse 17.392 pacientes, un 10% más que en abril de 2018. Y 454.098 usuarios esperan una media de 97 días para ser visitados por el especialista correspondiente. Estos datos, que tienen como fuente el Departamento de Salud, son provocados por “el desgobierno” y por la falta de una “dotación presupuestaria estructural en listas de espera”, apuntan desde el colectivo la Marea Blanca”

Moltes vegades som insensibles a aquest drama humà, o bé perquè no ens interessa o bé perquè el veiem llunyà. El cas és que aquestes dades pertanyen a persones, a nens i nenes, a famílies senceres que pateixen, que sobreviuen com poden i que no acaben de sortir d’allà on s’hi troben.

I ser pobre significa no poder fer vacances ni una setmana a l’any (30% dels catalans), ni assumir despeses imprevistes (32%). Dades de fa un any ens indiquen que 180.000 persones a Catalunya no poden substituir la seva roba vella i d’altres 105.000 tampoc no disposen ni de dos parells de sabates. Però és que, a més, Catalunya torna a liderar les estadístiques de la vergonya amb 256.000 famílies que han hagut de recórrer a familiars, amics o entitats per tal de poder garantir les necessitats més bàsiques. Entre aquestes s’hi troben la pobresa energètica, que obliga desenes de milers de persones a no encendre la calefacció a l’hivern o a demanar ajuda pel pagament de les factures. Moltes parròquies i especialment Càrites s’han fet càrrec d’aquestes factures per evitar justament el tall del subministrament. En el menjar, la pobresa és extrema entre aquest col·lectiu, que es veu privat de menjar carn o peix i l’obliga a decantar-se per llegums, patates o pasta de manera continuada, la qual cosa perjudica la seva salut, de manera que la taxa d’obesitat duplica la mitjana espanyola.

La suposada crisi i posterior “austeritat” han convertit Catalunya en molt més desigual, com ho denuncien la Taula del Tercer Sector i Oxfam-Intermón.

En aquest país, aquells que més guanyen i ingressen, es queden cada vegada més amb la major part de la riquesa. I els toca una porció cada vegada més petita a aquells que menys en tenen.

En aquest sentit, els recomano la lectura de l’article de Francesc Valls, Independència i pobresa severa, on s’explica clar i català, l’oportunitat perduda per part del govern de la Generalitat de redreçar, encara que mínimament, una situació de desastre absolut. No cal anar gaire lluny per adonar-se d’aquesta conjuntura. A Sabadell, a la parròquia de Sant Josep, situada al carrer de Muntaner, cada dijous a la tarda un munt de gent fa cua per rebre aliments i roba. Allà s’hi aplega gent diversa, moltes dones, grans i joves, moltes del barri de la Concòrdia, aquelles que anys enrere havia vist comprar a les botigues… Però em va colpejar la mirada trista d’un nen i una nena que subjectaven amb força el carro de la compra, segurament esperant omplir-lo per poder sobreviure uns dies. Vaig romandre uns instants davant d’ells, a certa distància, a l’altra banda de la vorera, sense saber què fer, amb un sentiment de rubor, en veure com la dignitat d’aquells dos joves es trobava per terra. Una indignitat que s’expandeix per Catalunya de manera callada i obscena.

Foto portada: el rober social de Creu Roja.