Twitter Ponsatí

‘Quan la mesquinesa engendra monstres’, per Josep Asensio

Quan un país és governat per miserables, no hi queda una altra: cal fer-los fora. Quan en una comunitat, individus sense ànima anteposen les seves idees a la salvaguarda dels seus habitants, no mereixen el nostre respecte. Quan l’odi, la ràbia i el supremacisme formen part dels gens d’uns il·luminats que s’estimen més remenar la merda que remar en la mateixa direcció, no queda més que aïllar-los, arraconar-los, en definitiva, anul·lar-los de manera immediata. No hi ha d’haver treva per aquells càncers de la societat que una vegada i una altra intenten amb proclames  insolents defensar, no només una tornada física a l’Edat Mitjana, sinó l’enfrontament com a eina de resolució dels conflictes, també en moments com els d’una situació sanitària greu en la qual hi som immersos. No els importen els morts; no els importen les baixes, ni si aquestes en són de nens o de gent gran; no els importen les conseqüències de la malaltia i si aquesta afecta a mil o a deu mil persones. No els importen les mentides; molt al contrari, les comparteixen i les aplaudeixen. La seva neurona, l’única que roman activa, accentua la seva pròpia baixesa moral i prefereix mil vegades, la rauxa a la prudència, el mal a la benevolència, el punyal a la mà estesa.

A aquestes alçades de la pel·lícula, sembla mentida que encara es facin declaracions perverses i cruels, d’aquelles que només busquen perjudicar, fer mal, amb l’embolcall d’un acudit més o menys còmic. La Ponsantí, tota ella circumdada d’una aureola de cinisme i d’odi, premi nacional del ridícul i de la immaduresa, ha enviat un dard enverinat a una societat que pateix i molt les conseqüències d’una pandèmia.

Sembla que li importa ben poc que sigui el mateix virus que afecta madrilenys i igualadins. El cas és que de Madrid es viatja directament al cel, mentre que des d’Igualada no se sap ben bé quina destinació tenen els seus morts. Ella sap ben bé el rumb que prenen les seves paraules. No són dites a la babalà. Hi ha una planificació pertorbadora i vil en el seu llenguatge que es programa precisament per arribar a les ments i als cors de determinades persones amb un clar objectiu canalla i execrable.

El mateix que té Joan Canadell envaint Twitter amb falses acusacions. Un altre miserable al servei de l’odi. Un altre virus que s’escampa i que produeix un efecte mortífer en la convivència. Un vòmit repugnant d’hostilitat i ressentiment que mostra clarament la roïndat del personatge.

La piulada de Joan Canadell, president de la Cambra de Barcelona.
La piulada de Joan Canadell, president de la Cambra de Barcelona.

Hi ha qui pensa que a paraules vanes, orelles tapades o que brams d’ase no arriben al cel. No ho soc jo de tapar-me les orelles davant improperis que volen aconseguir una destrucció de la convivència, que només tenen el propòsit de furgar en la ferida, d’espedaçar els intents de cicatrització d’una societat que busca passar pàgina, que anhela posar les bases d’una entesa. El cas és que estem assetjats per voltors que, des dels seus palaus d’or, des de situacions de privilegi que no tenim la majoria, aboquen els seus líquids i ataquen de manera despietada a qui pensa diferent. No és bona notícia que ja ens hàgim acostumat a sentir dia rere dia consignes amb unes connotacions violentes de primer ordre. Però tampoc ho és que aquells que se senten pròxims als postulats d’aquests prepotents callin.

No seré jo qui desitgi el pitjor per a aquestes persones(?). Posar-se a la mateixa alçada que elements distorsionadors no serveix de res perquè els dolents duren més que l’arna. No parlaré tampoc ni de karma ni de que qui la fa la paga, perquè considero que són moments de molta serenor i de molta calma. Ens ho posen molt difícil aquests personatges que volen destrossar-ho tot. Malgrat els seus insults, la mesura s’hi imposa, perquè gens no hauria d’importar l’etiqueta (imposada o acceptada) que portem. Gens hauria d’importar si qui ens fica en una ambulància es diu Pere o Pedro, si pertany als Mossos o a la Unitat Militar d’Emergències. Gens hauria d’importar si l’helicòpter que trasllada un egarenc o un gironí a l’hospital intenta calmar-nos en català o en castellà. Gens hauria d’importar si qui patrulla pels carrers de Catalunya advertint-nos del perill de romandre-hi massa temps, ho fa en un cotxe gris, verd o groc. Gens hauria d’importar l’uniforme si l’objectiu és salvar vides. O no?

Però en tota societat, els monstres hi són presents. L’ovell30a negra la tenim a casa. Una ovella que té queixals de llop i que vol fer-nos creure que si la mà de qui ve a ajudar-nos és aliena als nostres ideals, l’hem de rebutjar. Una hiena que riu constantment i que pretén enganyar-nos sota la creença que es quedaran amb les nostres finques, amb les nostres terres, amb el nostre país. Un farsant de cap a peus que ja tothom ha clissat i que vol morir matant.

La setmana passada acabava el meu article dient que l’humanisme era mort. No és cert. Aquests dies, malgrat que alguns només es miren el melic i posen el crit al cel davant la possibilitat d’una intervenció militar en forma d’ajuda sanitària, hi ha un sorgiment increïble de solidaritat. Les imatges dels supermercats, les paraules de la del farol i d’un Torra ja en decadència absoluta, ens han impedit veure-la-hi. Un moviment transversal que recolza sense embuts la col·laboració de tothom per tal d’acabar amb una situació que fa mal també a tothom. I aquí no hi ha ni territoris ni ideologies. Que quedi clar. Estic segur que els igualadins tenen el suport de tota Espanya i que, fora de quatre matats, esperen l’ajuda de qui s’hi presti. La resta són ximpleries. No cal dir noms. Tots i totes estem veient les cares de la maduresa, de la prudència, potser representades per la figura d’un català, Salvador Illa que, malgrat el dolorós augment d’infectats i de morts, transmet una serenor inqüestionable. La mà estesa no s’ha de rebutjar mai i, qui ho faci, no pot representar mai a ningú, ni al nostre país. I molt menys qui, davant una conjuntura d’aquesta gravetat, gosa posar en perill la vida dels seus conciutadans. Potser ha arribat el moment de carregar-se aquest virus. Emma Riverola ho resumeix molt bé en el seu article La pesta.

La insensatesa té noms i cognoms i cal abatre-la. Hi ha majoria per fer-ho. A què esperen els que poden acabar amb el monstre?