El conseller Josep Bargalló, al ple del Parlament de 9 de setembre de 2020 (Horitzontal)

‘Quin serà el preu a pagar?’, per Josep Asensio

Niños, al matadero, que serán las aulas, en las que hay que cuadrar el toro de la enseñanza en mitad de una plaza en la que lo de menos serán los conocimientos mientras los cinco sentidos estarán dedicados a comprobar por dónde se va a meter el bicho, diminuto y con pinta de punky. Levantemos un monumento de reconocimiento social al cuerpo de profesores, a los que quieren encalomar que sus asignaturas de matemáticas deriven en un monográfico de virología, teoría y práctica de cómo un ser minúsculo salta de boca en boca igual que las ardillas recorrían las península ibérica, de árbol en árbol, cuando los suevos y otras historias para no dormir. Pero qué ecuaciones; bastante tiene el alumno con dedicar la mañana a atizar al virus con la espátula de matar moscas.

Luis Urdiales, periodista

Dilluns comencen les classes a tot Catalunya. I ho fan amb un regust barreja de recels i de desconfiança; també de preocupació. La planificació no ha estat la guanyadora en aquesta cursa de despropòsits, sinó més aviat la incompetència dels que ens governen en una Catalunya estripada, fracturada i on els més radicals, els més sectaris, no tenen cap mena d’escrúpols en carregar-se el seu company de cadira per tal de figurar en una llista i ser tinguts en compte en futures batalles. Algú pensa encara que aquesta guerra entre afins no afecta l’inici del curs escolar? Pals a les rodes, purgues i més entrebancs conformen un inici de curs desastrós.

Deixats de la mà de Déu. Així resumia una professora la situació en la qual es troben escoles i instituts davant l’arribada massiva d’alumnes. El periodista Jordi Ribalaygue mostra un exemple de les incerteses que l’inici del curs escolar planteja a diversos professionals en el seu article Incertidumbre entre los directores de escuelas. Mesos enrere es parlava de distàncies de seguretat, de ràtios baixes, de mesures per tal d’evitar una massificació als centres escolars, de desdoblaments d’aules, de contractació de professorat de suport. Tot mentida. La premsa també s’ha afegit a la manipulació publicant suposats estudis que indiquen que la població infantil no contagia, que amb l’ús de la mascareta n’hi ha prou, que si no hi ha febre es pot anat a l’escola, tot i que hi hagi mocs i tos, que la tasca educativa ha de ser vocacional. Inclús algú s’atreveix a assenyalar el col·lectiu de mestres com a insolidari i covard, recordant les morts dels sanitaris durant la part més greu de la pandèmia.

Les incongruències en són tan evidents que cauen pel seu propi pes. Mentre que al cinema, al teatre i a les activitats culturals no es poden superar determinats aforaments, a una classe de secundària o batxillerat poden haver-hi fins a 35 alumnes. Mentre que als bars i restaurants se’ls obliga a mantenir una distància d’entre un metre i mig i dos metres entre taules, a les aules aquesta norma que era bàsica, fins i tot essencial a nivell sanitari, ha quedat obsoleta a pocs dies de l’inici de curs. No hi haurà activitats extraescolars però els alumnes podran entrenar a l’equip de futbol on ho han fet sempre… Cada una de les normes dictades per la conselleria d’Educació, ha estat discutida i rebutjada per la de Salut. El conseller Bargalló s´ha encarregat de dictar una normativa ben clara: “senyores i senyors, feu el que pugueu”.
Com deia, la premsa té un paper essencial en la manipulació de la població i ha apostat per fer callar les veus que demanen més professorat, més mesures de seguretat sanitàries i inversions en espais educatius per tal de minimitzar en el possible els efectes d’un virus que segueix entre nosaltres i que no sembla que pugui desaparèixer en les pròxims mesos.

M’ha semblat especialment fora de lloc la reflexió que Jaume Funes ens dedica en una Carta per suplir instruccions on, en un article massa extens i fins i tot tediós, ens commina a anar al front, a mentalitzar-nos que la vida és dura, a imaginar i construir una nova escola, que tenim un paper essencial en aquesta societat i bla, bla, bla. Ho fa des de l’aparador que li dona la prestigiosa Associació de Mestres Rosa Sensat, la qual cosa és fins i tot una paradoxa. Ni una línia a recordar a pares i a mares, a famílies senceres, la desídia de l’administració, la manca d’empatia amb un col·lectiu que porta anys i anys carregant el pes de la responsabilitat educativa en centres on fa més de 20 anys que no hi ha inversions, on les calderes i les calefaccions ja no funcionen, on finestres i portes romanen trencades per manca de suport econòmic. Instituts on han vist reduïda l’assignació econòmica els últims deu anys en més del 40 per cent es veuen obligats a demanar diners a les famílies que són les que veritablement mantenen la dignitat pedagògica. Un suport sense el qual tornaríem al guix i a la pissarra qui sap si a la ploma i al tinter. Jaume Funes ens diu que hem de mirar endavant, que és l’hora d’un canvi radical a l’escola. Quan de temps fa que aquest psicòleg i educador no hi trepitja una? El convido a visitar qualsevol institut a Catalunya a partir del dia 14. El veurà el canvi. N’estic segur. Però també de que canviarà molts dels seus pensaments.

Que no ens enganyin. Això no és un debat sobre si l’ensenyament ha de ser presencial o virtual. Naturalment que la bona educació només s’adquireix en viu i en directe. Però no ens enganyem; no enganyem les famílies. Hi ha ganes de retrobar-se amb infants i adolescents per part del professorat, sense cap mena de dubte. No us preocupeu; transmetrem calma i seguretat. No els direm que estem deixats de la mà de Déu i treballarem incansablement per demostrar que podem anar endavant.

Malgrat tot, poc es trigarà a veure la realitat. El grup bombolla ho serà fins l’hora del pati; si m’apuren, fins a l’hora de sortida. L’endemà ja no hi existirà. Els contagis seran inevitables i tothom sospira per un nou confinament. Fins i tot el conseller Bargalló, malgrat assegurar que les escoles i instituts romandran oberts encara que hi hagi contagis, ho desitja. Seria la manera d’amagar la seva incompetència, el seu desinterès i la seva negligència. Defensor a ultrança de “l’autonomia de centre”, sinònim de “feu el que vulgueu”, incapaç d’oferir solucions i traspassant tota la responsabilitat al director o directora de centre educatiu, Bargalló ha quedat també atrapat per les baralles del govern.

Algú ha pensat què pot passar si un professor o professora de risc (o un alumne) mor infectat pel coronavirus? Algú ha pensat que la família pot denunciar penalment l’equip directiu per haver obert el centre sense garanties sanitàries? En té, de responsabilitats la Generalitat? No era més fàcil dir-nos directament que els pares i mares han d’anar a treballar i que per això s’han d’obrir les escoles sigui quin sigui el preu a pagar? No era més fàcil que el professorat vulnerable es quedés a casa fent feines virtuals? Si no es pot omplir un cinema amb 300 butaques, com es que es pot obrir un institut amb 900 alumnes i 80 professors? Quatre lavabos per 900 alumnes? Som conscients que al primer contagi s’hauran de tancar més d’un aula perquè el contagiat tindrà germans en d’altres cursos o perquè el professorat que hi passa no ho fa només per aquella classe? Perquè a Catalunya no s’ha apostat per l’ensenyament semi-presencial com a d’altres comunitats autònomes? Perquè fa només dos mesos a les proves de selectivitat el màxim d’alumnes per aula n’eren onze i ara poden ser-ne 30 a l’ESO i trenta-cinc al Batxillerat? La ventilació d’aules ha esdevingut la gran solució per lluitar contra el virus? Què faran a Manresa a l’hivern? I a Vielha? Preguntes i més preguntes que tindran resposta poc després del dia 14.

De fet, a França, on la rentrée va ser el dia 1 de setembre, ja porten un bon nombre de contagis i d’escoles tancades en un augment espectacular de casos des de llavors. I, amb les primeres obertures de centres, també a Catalunya. Cal acceptar pagar aquest preu?

Foto portada: el conseller Josep Bargalló, al ple del Parlament de 9 de setembre de 2020. Autor: ACN.