‘Racionalitzar l’horari a secundària’, per Josep Asensio

Al 2013, coincidint amb allò que es va anomenar “crisi” i que molts vam considerar més aviat una estafa, el govern de la Generalitat de Catalunya va redactar un decret en el qual deixava “llibertat” perquè els instituts de secundària triessin entre fer jornada continuada o partida, segons les “necessitats” del seu alumnat. La mesura va ser molt aplaudida pel professorat, que va veure recompensada una de les seves peticions, tot i que aquesta era, sense dubte, la contrapartida a la supressió de les pagues del 2012, 2013 i, més tard, la del 2014. La majoria dels sindicats van aplaudir aquesta decisió, doncs Catalunya era l’única comunitat autònoma que mantenia l’horari partit. No obstant això, la realitat distava molt de ser una idea amb arrels profundament pedagògiques. Al fet de fer callar la boca al professorat i evitar mobilitzacions contra les retallades, s’afegia un dels més grans cops contra l’ensenyament públic. Mentre la privada concertada mantenia els seus privilegis i les seves subvencions, la pública veia com se suprimien els menjadors escolars i es rebaixaven les despeses de manteniment. El decret “obligava” a oferir activitats extraescolars a la tarda, tot i que aquestes havien de ser pagades per les famílies.

Malgrat tot, els sindicats, especialment ASPEC i USTEC, tan allunyats ideològicament, compartien les excel·lències de la decisió governamental, indicant amb alegria que la mesura “permetia una organització més racional de la vida dels alumnes” i “representava un estalvi significatiu en despeses de funcionament”. Aquest últim punt, el més important en la idea del departament d’Educació.

No cal dir que gairebé tots els instituts catalans van adoptar la jornada intensiva, molts d’ells amb l’oposició frontal dels pares i mares dels respectius consells escolars, però això no va ser prou perquè, vuit anys després, no en quedi cap que faci la jornada partida. La mesura, ja criticada des del primer moment pels especialistes, només compta amb el beneplàcit d’un professorat que pot gaudir d’un horari marc de vuit a dos quarts de tres, mentre que l’alumnat ha de patir sis hores de classe seguides. No cal ser gaire espavilat per imaginar que les últimes es converteixen en un calvari i moltes vegades es perden.

Vuit anys després, l’opinió dels experts comença a ser valorada. Els pares i mares mai no van entendre una decisió presa a correcuita, amb un objectiu més de contenció de la despesa que pedagògic. La racionalització de l’horari lectiu, una perversió més del llenguatge, no podia anar unida a sessions maratonianes de classe i dinars a les tres o a quarts de quatre de la tarda. No tenia lògica. Només pretenia acontentar un professorat fastiguejat per retallades de sou i menyspreus en la seva tasca educativa. I, de fet, l’objectiu del Govern va ser aconseguit. La desídia, la manca de reacció, la nul.la mobilització del professorat, la rendició als postulats administratius i la submissió a tot el que es mana des de dalt és tan evident, que, ara per ara, el sol fet de fer una assemblea en qualsevol centre de secundària de Catalunya és una quimera. Per aquest motiu, alguns sindicats ja han vist la manera d’aconseguir que els seus afiliats i simpatitzants tornin a mobilitzar-se, per defensar la perpetuació de la jornada continuada que el conseller Bargalló vol suprimir a tot el país.

Classes a l'IES Ribot i Serra. Autor: Jordi de Arriba
Classes a l’IES Ribot i Serra. Autor: Jordi de Arriba

Bargalló va ser molt clar al setembre quan va afirmar que els 25 instituts-escola que s’hi posaven en marxa tindrien menjador escolar i acabarien amb jornades llarguíssimes. Una idea que es vol implementar a tot el territori, amb horaris més europeus. Tot i que en el seu últim butlletí la USTEC afirma que països com Finlàndia o Alemanya estan apostant per la jornada continuada, això no és cert. De fet, Espanya és l’únic país de la Unió Europea on la jornada continuada és gairebé total tant a primària com a secundària.
La Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya i la Fundació Jaume Bofill porten temps desemmascarant els plantejaments del professorat i certs sindicats, i aposten per un canvi radical en l’horari de secundària, amb entrada a les 9 del matí i aturada per dinar a les 13 hores. Les classes es reprendrien a les 14 hores i acabarien a les 16 hores. Més o menys com a França. Les bonances de la proposta són clares i permeten assegurar un horari més saludable per a tothom, sense perdre de vista que l’alumnat aquí és el més important. Sota el títol Educació a l’hora, tant la Fundació Jaume Bofill com diversos experts en la matèria, posen fil a l’agulla en una temàtica que és molt sensible i afecta molta gent. El document planteja canvis per tal d’arribar a un pacte on tots els agents implicats en surtin guanyant. Per això és important la distinció que fa entre l’horari marc i l’horari laboral del professorat i les diferents estratègies per tal de convergir en un interès comú. El centre educatiu, com a punt de referència al barri, poble o ciutat. Un concepte que ja reivindicaven els moviments de renovació pedagògica als anys 80 i l’Associació de Mestres Rosa Sensat.

No cal dir que les idees han d’anar de la mà d’injeccions econòmiques que les facin creïbles. Segurament, la més feixuga, la de la creació de menjadors escolars, d’espais que ara no existeixen, però també la contractació de personal adient que pugui satisfer les necessitats d’activitats extraescolars de l’alumnat en general. No són idees noves, però sí que compten amb l’aval d’especialistes diversos. Per primera vegada, els informes són d’una generositat absoluta i miren per tots els col·lectius per igual. És una bona notícia que el conseller Bargalló hi estigui d’acord, tot i que en tot plegat pot haver segones intencions que desconec. Em consola saber que darrera del projecte hi ha una entitat amb prou prestigi com la Fundació Bofill. A veure si d’una vegada per totes la tenim present.

Comments are closed.