Saben? Jo hi vaig néixer al carrer d’en Martí Trias, al nord de la Creu Alta. Un espai que ha anat degradant-se mica en mica, perquè aquelles fàbriques que van romandre tancades durant dècades li conferien una lletjor difícilment apaivagada pels plataners que s’hi van plantar. Uns arbres que més aviat estrenyien el pas de vianants per les voreres. Fa com quinze anys s’hi van canviar la meitat; els altres aixequen voreres i reixes en una visió desoladora. El comerç del carrer ha anat sobrevivint, canviant i intentant acostumant-se a les diverses situacions. L’obertura de l’eix Macià va acabar matant un carrer que necessita urgentment una embranzida urbanística i comercial que el dignifiqui.
Molts veïns no vam entendre que al 1979 l’alcalde Farrés canviés el nom del carrer pel de Francesc Layret. En aquell moment l’Associació de Veïns de la Creu Alta ja funcionava i va intentar assabentar-se del perquè d’aquesta modificació. Mai no hi va haver resposta. Molts vam pensar que Martí Trias havia estat un “col·laborador de la dictadura franquista”, però res més lluny d’això. El carrer de Martí Trias existia des de l’any 1925, segurament des de la urbanització de la zona. Només va patir un petit canvi al maig de 1939 que, per raons òbvies, va passar a anomenar-se “Martín Trías”. De la nit al dia ens vam trobar amb una decisió no consensuada i que no va agradar gens.
En Martí Trias i Domènech va ser un sabadellenc molt amic de l’arquitecte, també sabadellenc, Juli Batllevell. No hi ha massa informació sobre ell. La majoria s’hi troba al llibre Juli Batllevell, un gaudinià oblidat de Josep Casamartina i Parassols. Trias va néixer al 1861 i va ser un alumne molt destacat i brillant del que en aquella època s’anomenava les Escoles Pies. El seu pare, Joan Trias i Costajussà era teixidor. Li deien “el mig Senyor” perquè només tenia un teler. El germà de Martí Trias, Enric, va ser un important membre del moviment obrer a Sabadell, destacant per ser el director de la revista anarquista Los desheredados. Martí Trias va marxar molt jove a Barcelona i ja no va tornar a Sabadell, tot i que va participar en un concurs literari, obtenint els premis Ploma d’Or i Ploma de Plata atorgats pel Gremi de Fabricants de Sabadell i organitzat per l’Ateneu Sabadellès al 1882. El seu pas per la política va ser efímer. Al 1914, poc abans de morir, es va presentar com a diputat de la Lliga per Sabadell, però no va sortir escollit. A Barcelona va estudiar Dret i al 1888, amb només 27 anys, ja va ser president de l’Acadèmia de Dret. La seva vinculació a la nostra ciutat la va mantenir gràcies a l’amistat que l’unia amb l’arquitecte Juli Batllevell, que va ser l’encarregat de construir la casa que el matrimoni Trias-Maxencs es va fer en un terreny que havia comprat al Parc Güell. Acabada al 1907, la casa Trias és una de les obres més brillants de l’arquitecte sabadellenc. Les casualitats no existeixen i va ser precisament el fill de Martí Trias, Alfons Trias i Maxencs, en aquell moment estudiant de medicina, qui va identificar Gaudi quan va ser atropellat per un tramvia en la cruïlla de la Gran Via amb el carrer de Bailén, i que havia estat traslladat a l’Hospital de Sant Pau com un accidentat desconegut.
40 anys després, la ferida encara dura. Però hi ha una possibilitat de restablir el nom de Martí Trias a aquest sector de la ciutat i a Sabadell, almenys de donar-li una visibilitat i recordar-lo per sempre. Fruit de la construcció d’una promoció immobiliària, ha nascut una plaça al bell mig del carrer Francesc Layret. Una plaça, tot sigui dit, dura, molt dura, duríssima, amb només quatre o cinc arbres que trigaran dècades en créixer, si no moren abans. Ignoro si aquest tipus d’espais que són cedits per les constructores a la ciutat són revisats, urbanísticament parlant, pels tècnics o regidors de l’Ajuntament, perquè si ho són, llavors hi ha hagut una desídia impressionat. L’espai, gris i gens amable, està situat de manera que li toca el sol gairebé deu hores al dia. No vull imaginar-me l’estiu allà en un banc. A part de la simplicitat del paviment, no s’ha previst ni una font, ni pèrgoles que minorin els efectes del sol, ni un entarimat, ni jocs infantils. Una pena, doncs considero que les places són llocs de trobada, llocs de socialització i d’alguna manera els departaments municipals haurien de fer tasques interdisciplinars per tal de construir pensant en la gent. A més, el poc sector comercial existent al carrer no deu estar massa content d’aquesta pífia que més sembla una vorera ampla que una plaça. Malgrat tot, si els responsables de tot plegat ho volen, encara es pot alleugerir aquesta fredor incorporant-hi elements que, com a mínim, la facin més agradable.
Molt més fàcil seria atorgat el nom de Martí Trias a aquesta plaça, primer perquè ens el van treure sense cap mena d’explicació, perquè en les ments dels creualtencs del nord encara hi roman i perquè és la manera de corregir, d’esmenar, una mala decisió. Jo ja he fet el primer pas, demanant a l’Ajuntament aquest reconeixement. Sé que existeix una Comissió del nomenclàtor i suposo que és ella la que ha de decidir si això és possible. Al meu entendre, no hi ha cap excusa per no fer-ho, tot i que, a vegades, les coses més senzilles esdevenen complicades. Espero que no sigui aquest el cas.
