‘Restituir la realitat (1)’, per Josep Asensio

Cada vegada hi ha més mostres de que la posada en marxa de la República se sustentava en la mentida. L’hemeroteca té el gran avantatge de donar un clatellot a aquell que intenta desvirtuar i manipular les paraules d’algú i, per tant, deixar-lo en evidència, fent-li recordar allò que vol oblidar perquè altres no se s’assabentin de la realitat. El miratge de la declaració d’independència ha esdevingut una farsa.

Puigdemont anunciava amb ímpetu que Europa recolzava la consulta de l’1 d’octubre i assegurava que l’endemà hi havia mediadors internacionals que treballaven per tal de solucionar el “conflicte”. Deu dies després ell mateix reconeixia que no hi havia res, ni estructures d’estat, ni pressupost, ni molt menys els mediadors que garantia. Ara ja diu que la independència no és la solució. Una gran mentida que molt pocs en els sectors independentistes volen reconèixer.

Foto portada: dirigents sobiranistes al Parlament, després de la votació. Autor: ACN.
Dirigents sobiranistes al Parlament, després de la votació de la DUI. Autor: ACN.

I ens trobem, la tardor passada, que Puigdemont volia “internacionalitzar el conflicte” amb l’ajuda de consellers fidels mentre d’altres anaven a parar a la presó i la majoria reneguen dels seus principis, acatant la legalitat. Tota una estratègia surrealista que desemboca en unes eleccions que tothom accepta i que dona novament la majoria al bloc sobiranista. Mentrestant, la societat catalana, profundament dividida, veu astorada la manca de sentit d’estat dels seus dirigents, d’aquí i d’allà, creant-ne una situació de bloqueig que alguns diuen que acabarà en noves eleccions. Personalment no ho crec, perquè la fermesa de Puigdemont en un primer moment, ha anat convertint-se en la solitud més absoluta, en una acceptació de la realitat que la societat i els seus propis incondicionals li reclamen. No obstant això, roman en Puigdemont un interès personalista i egocèntric en el més pur estil autocràtic. “O jo o el caos”, deu pensar.

La realitat virtual en la qual s’hi ha instal·lat i que només ell i els seus entenen, ha fet que l’interès per tot plegat es dilueixi i només quedin les càrregues policials de l’1 d’octubre com a argument per a la independència, doncs ha quedat demostrada la falsedat amb la qual ens volien fer veure la necessitat d’una desconnexió total de l’estat espanyol. Artur Mas, el gran iniciador del procés que ens ha portat al desastre, deia al 2014 que s’havia d’enganyar l’Estat. Però ell ben bé que sabia que això no era possible, que el que calia era enganyar tot un poble per continuar tapant la corrupció que els ofegava i que ens ha dut a situar-nos en una de les comunitats amb uns dèficits socials, educatius i sanitaris d’escàndol i on la pobresa infantil en destaca, com indiquen els estudis de l’ONG Save de Children. Només en dos anys n’ha augmentat un 23 per cent.

Artur Mas. Autor: David B.
Artur Mas, a Sabadell, fa uns dies. Autor: David B.

Artur Mas, Puigdemont i els seus correligionaris pensaven segurament que l’Estat era poc més que babau, que no tindria mecanismes per parar el cop que preveien, amb l’ajuda dels comandaments dels Mossos i l’ANC. Creien potser que “el poble de Catalunya” ocuparia els carrers i obligarien si més no a crear una situació com a poc desbaratada. I l’únic que van aconseguir és l’aplicació del 155 i la victòria de Ciutadans. I una bufetada de realisme que encara fa mal.

Malgrat tot, hi ha un gir potser inesperat en tota aquesta conjuntura i que ve de la mà de la pròpia societat i de destacats dirigents catalans que s’han adonat de que estem perdent tot allò que havíem guanyat amb molts anys d’esforç col·lectiu. Els meus lectors saben de sobres que fa temps que vaig apostar pel seny clarificador i pacificador de Santi Vila. I no em penedeixo. Va saber actuar amb prudència i seguretat en els moments delicats i ara, amb el seu llibre D’herois i traïdors fa un pas ferm i conseqüent per tal de demostrar la farsa on s’hi assentava la declaració d’independència i tot el procés en general. Llibre d’obligada lectura per a independentistes de bona fe i per aquells que volem una Catalunya forta i reconeguda, Vila diu, amb una senzillesa aclaparadora que el procés era il·legítim, ple d’un fanatisme malaltís i que la declaració d’independència o no, va ser una acció poruga per tal de no decebre les masses que els acompanyaven.

Foto portada: Vila, sortint de la presó d'Estremera, aquest divendres. Autor: ACN.
Vila, sortint de la presó d’Estremera, on hi va ser una nit. Autor: ACN.

Sigui com sigui, no només Santi Vila reclama la tornada al seny, al realisme que acabi amb el 155 i recuperi l’autogovern.  També Carles Campuzano, que reclama la necessitat d’oferir “un projecte de país que no només interpel.li els ciutadans que tenen una identitat catalana forta”, apostant pel retorn a la tasca social del govern català. Igualment Josep Lluís Duran Lleida parla del risc de perdre-ho tot si no hi ha un veritable esforç de conciliació, de respecte a la llei i de sacrifici per totes les parts. Demana, com ho van fer milers de persones el dia 17 de març, la tornada al realisme, al govern de tots i per a tots, on hi capiguem tots i on la feina sigui únicament la de la millora de les condicions de vida de les persones que conformem aquest país. La terra cremada pot ser l’opció d’alguns però mica en mica en som més els que volem la Catalunya del seny i la moderació, la que camina plegada, la que davant el conflicte seu i parla, i arriba a acords. Una aposta per la normalitat que serveixi per defensar amb fermesa la nostra cultura, la immersió lingüística com a eina de cohesió i la recuperació de les nostres institucions, per tal d’avançar en l’encaix que Catalunya ha de tenir dins l’estat espanyol. Santi Vila ens recorda que no hi ha vida més enllà de l’ordre constitucional però també que els polítics presos és una pertorbació que cal endreçar. En el seu llibre desvetlla que fa aproximadament un any va traslladar al govern espanyol una oferta que substituïa el referèndum il·legal de l’1 d’octubre per un programa de reformes polítiques que hauria estat sotmès a votació en cinc anys. Sembla que Puigdemont hi estava d’acord. Què diferents serien les circumstàncies ara si algú hagués escoltat en Vila…

Foto portada: presó de Neumünster. Autor: ACN.