Foto portada: un moment de la presentació al Teatre Principal. Autor: David B.

‘Sabadell és’: l’herència del postureig bustista’, per Josep Asensio

“Se puede engañar a algunos todo el tiempo y a todos algún tiempo, pero no se puede engañar a todos todo el tiempo
Abraham Lincoln

Au, va! Resulta que a un any de les eleccions es munta tot un espectacle, amb focs artificials inclosos, per tal de dir-nos que no, que Sabadell no qualla com a una de les principals ciutats catalanes i que un eslògan ens posarà en el lloc adient, i serem feliços i menjarem anissos, i que això només és una declaració d’intencions, i que som els millors encara que tinguem l’autoestima per terra i que Sabadell és un fotimer de coses, que no vegis, una cosa, que quedes parat! I entitats de tota mena, i diversa, i cultural, i esportiva i plural i de tot una mica i d’aquesta mica, “entre todos la mataron y ella sola se murió”.

Mirin vostès. Tinc la sort o la desgràcia d’haver viscut els anys de glòria de la parafernàlia de Manuel Bustos amb mil i una presentacions, aquí i allà, al Castell de Can Feu, la farsa del Zoo, les abraçades còmplices i els somriures obligats. I aquells posats de satisfacció hipòcrita per tal d’esgarrapar uns euros que servissin per tapar forats a entitats decadents. I cartes i trucades telefòniques que obligaven a presències servils en actes de tota mena on presidents i vocals no entenien els discursos grandiloqüents de tècnics, tècniques, regidors i regidores. Tot amb l’únic objectiu d’aconseguir perpetuar-se en unes cadires sucoses que permeten no tenir ensurts a final de mes.

Actuació per presentar la marca. Autor: David B.
Actuació per presentar la marca. Autor: David B.

Em consta que aquesta vegada no hi ha hagut coaccions via WhatsApp, Twitter o telèfon i que l’assistència ha estat més o menys lliure. Segurament molts representants d’associacions diverses, les mateixes cares de sempre, del món que s’acostuma a moure entre regidors i la Plaça Sant Roc. No ho sé, tinc un regust una mica amarg, doncs jo també n’estic orgullós de la meva ciutat, a la que critico sovint, però, què volen, és la meva i és com és, i me l’estimo bruta o neta, amb carril bici o sense. Però no suporto la manipulació, que em diguin que som l’hòstia en patinet, que som, que som i que bla bla bla, quan sabem del cert que es tracta d’una campanya que ve d’on ve i va cap a on va. Ja m’entenen. Estem en campanya electoral. Bé, alguns i algunes ho estan des que van entrar com a regidors o regidores i és molt fàcil trobar tècnics i tècniques que elaborin productes afalagadors i proclames apegaloses en favor dels seus amos. Els hi va la feina, què hi farem! Però que no ens prenguin per babaus, que no ho som, eh!

Jo ja sé com és Sabadell. M’ho volen repetir? Doncs vinga, repetiu-m’ho. Però això no amaga els nostres defectes. De fet, la publicitat enganyosa supera amb escreix aquella que pretén ser ètica i acabem caient en el parany de la coloraina i la fastuositat. Recorden a Manuel Bustos? Doncs per a mi és un calc, i més, sabedor de l’origen de tot plegat. Quina poca vista! Sabadell és plural, diversa i dinàmica i ves per on, mira si és gran, que no hi ha un altre lloc per a fer la presentació que al melic de la mala pell. A Ca n’Oriac? No, no, massa lluny? Ah, potser allò no és Sabadell. A Torre Romeu? Ah, no, s’ha de buscar la centralitat. A la Nova Creu Alta? Ah, no, massa gran.

Foto portada: la nova imatge.
La nova imatge

No cal parlar-ne més. Jo, en la meva modèstia de ciutadà crític, vull més accions i no tanta imatge perquè aplaudeixin 100 persones. Sí, Sabadell és diversa, però amb diversitats encallades en la pròpia idiosincràsia, amb gairebé nul·la barreja i amb una desconnexió total. De què serveix una ciutat tan rica, tan plural, si finalment no es creen sinèrgies perquè tothom pugui conèixer allò que fa el veí? La manca de cohesió entre els ciutadans sabadellencs és el nostre gran problema, la qüestió de fons que ningú no vol abordar. Baixen al centre ciutadans d’altres sectors als concerts de la Simfònica? O al teatre? O a les activitats organitzades per Joventuts Musicals? O les del Conservatori? Puja gent del centre a veure manifestacions artístiques a La Sala, que és, per cert, l’únic lloc visible de creació al nord? La gent es mou quan li interessa algun acte dins la ciutat o només gaudeix d’allò que li posen al costat? La gran pregunta: en aquests últims 30 anys, hem estat capaços de crear complicitats entre tots nosaltres? La meva resposta és no, excepte honroses excepcions. I mentre cadascú visqui en el seu cau, tindrem un enorme trencaclosques que mai no podrem resoldre.

Però aquesta no és la voluntat dels presentadors de “Sabadell és…”. Darrera el treball honest i incansable de persones que han aconseguit el producte, les persones anònimes que han participat en el projecte, hi ha un objectiu com a mínim manipulador. La creació d’una imatge fantàstica i aglutinadora per tal de sortir una vegada més a la foto, fer veure que es treballa, que es dona la talla i que la gent voti. No els sona massa a l’època Bustos això? A veure si al final tanta història, tants petards, tants aplaudiments tancats i tanta performance i resulta que allò que ens cohesiona és la festa Holi. Però això ja seria el súmmum.

Foto portada: un moment de la presentació al Teatre Principal. Autor: David B.