Què tenen en comú Cartagena i Sabadell? En principi, poca cosa. Cartagena és un port important a la Mediterrània, amb un passat romà, però també modernista, que conserva amb orgull. Sabadell, bé, ja ho saben… Coincidim amb aquesta ciutat murciana en un nombre gairebé idèntic d’habitants, al voltant dels 213.000. Pràcticament res més. Cartagena s’ha dotat d’eines culturals d’una rellevància indiscutible, com el seu festival de jazz, la inversió en la rehabilitació del seu patrimoni, especialment del Teatre romà i la creació del Museu Nacional d’Arqueologia Subaquàtica, icona i referent mundial en aquest àmbit. En el polític, Cartagena ha patit terratrèmols diversos, amb diferents alcaldes, amb coalicions de govern impensables, amb regidors trànsfugues, amb mocions de censura. Un trasbals que no ha desembocat en la més absoluta apatia de la ciutadania, almenys en l’aspecte cultural.

El 2015, des del mateix ajuntament es convoca als habitants cartaginesos a elaborar un projecte cultural compartit i que es diu Cartagena, cultura y municipio. Malgrat les discrepàncies polítiques del moment, tothom s’il·lusiona amb la possibilitat de crear una mena de consorci on hi pugui cabre també tothom. Es creen unes comissions de treball on professionals, persones interessades, professors del món de la ciència, de la filosofia i veïnat en general, comparteixen diverses sensibilitats i temàtiques. En destaquen les que fan referència al canvi climàtic, al pensament en general, a la història (de Cartagena, del món), al feminisme, a la literatura, a la ciència. El resultat de tot plegat, desenes d’activitats concentrades en mesos concrets durant tot un any i on es barregen exposicions, jornades (per exemple, d’horts urbans o d’educació), presentacions de llibres, conferències, activitats teatrals i musicals, pel·lícules, taules rodones, debats i tallers. Com a exemple de la filosofia de Cartagena Piensa, que és com va acabar anomenant-se, m’ha agradat especialment el que referència a tallers de filosofia per a infants i adolescents. La tasca de coordinació és intensa, però el resultat val molt la pena. A més, compta amb el suport de la Universitat de Múrcia i de facultats concretes, del Ministeri de Cultura i d’organismes cartaginesos, com associacions de veïns, de comerciants, instituts, escoles… Una aposta agosarada que, sis anys després, és ja un referent a tot el país.

Belén Rosa de Gea, doctora en Filosofia, membre fundacional del grup promotor del programa Cartagena Piensa, explica amb aquesta visió de més d’un lustre de feina, que es tracta de “una aventura que ha de avanzar con el compromiso de las diferentes administraciones públicas que nos asistan, a las que hemos de seguir convenciendo de la necesidad de pensar la realidad que vivimos, atendiendo y acompañando a una ciudadanía que ha de hacer más grande y rica nuestra vida en común”.

Com poden imaginar, no porto aquí Cartagena perquè vulgui fer turisme o publicitat d’una ciutat que m’agrada particularment. Les vistes des del castell són impressionants; un mirador al port i a l’intens mar blau que domina la zona. No, no és per això. És perquè des del sabadellenquisme, des de la meva posició d’implicació que sempre he mostrat i demostrat, estic obligat a creure que la nostra ciutat necessita urgentment un pla com el de Cartagena. No s’hi valen excuses. Moltes ciutats s’escuden en què les del voltant ja ho tenen per tal de no impulsar projectes. S’ha dit que a Sabadell li falta alguna cosa que la diferenciï, que la nomeni per si sola. Un festival de jazz, ah no, que ja ho tenen a Terrassa. Quina casualitat… Cartagena es troba a només 33 quilòmetres de San Javier i les dues tenen programacions de jazz de primeríssim ordre; com Vitòria i Sant Sebastià… Igual no és bona idea aquesta…

De fet, tot gira al voltant de la sensibilitat i de la il·lusió. El més fàcil és caure en aquesta monotonia en la qual ens hi trobem, on les forces vives ceballudes ni se les veu ni se les espera. On articulistes aburgesats en tenen prou amb escriure quatre ratlles de tant en tant i no passen mai a l’acció. A Cartagena, va ser el mateix alcalde qui va incentivar aquest anhel a la ciutadania. La població també patia una malenconia que els portava a la mort cultural. Va ser capaç de desvetllar consciències, de portar un bri d’esperança i, finalment, de crear una estructura que ara ja és indispensable per a tots. Durant la pandèmia, el tren no s’ha parat i l’edició d’aquest any s’ha fet de manera virtual, podent així accedir-hi des de qualsevol lloc. Val a dir que una de les característiques que ens igualen a Cartagena és l’estructuració urbanística, amb un centre ben definit i uns barris a la manera de Sabadell. Els participants en les reunions prèvies ara fa sis anys tenien ben clar que un dels objectius que s’havia d’aconseguir era la cohesió entre tota la ciutat. I no van dubtar a integrar associacions de tota mena a les converses inicials. Però, és que ara, la seva tasca, a més de la distribució d’activitats, tallers i conferències per diverses zones del municipi, ha propiciat un moviment cultural impensable fa només una dècada.

Que n’és de pesat aquest paio, deu pensar algun lector; si Sabadell fa temps que està morta, deuen dir molts altres. Em nego a certificar-ho. Des d’aquí, des d’aquestes línies faig aquesta proposta de Sabadell pensa. Em consta que existeixen persones, moltes persones que, des dels seus caus, esperen que algú dinamitzi una ciutat a la qual li costa agafar embranzida. Molts pensen també que vivim en una societat (la sabadellenca) on tothom es coneix i segons qui faci la proposta és acceptada o rebutjada. Que hi ha com llistes negres. També em nego a afirmar que això sigui la conseqüència del nostre declivi. Hi ha qui diu que els nostres polítics tenen por de perdre el control, de donar el poder a la societat civil; altres que el procés ens ha dividit de tal manera que uns en són bons i altres dolents. Que fer seure en una taula a gent tan diversa és sinònim de fracàs.

Doncs bé. Potser cal intentar-ho. Jo crec que ens uneix la passió, per mínima que sigui, per Sabadell. Amb la ment oberta es pot fer tot. Sabadell pensa pot ser, ha de ser, hauria de ser, allò que ens enforteixi, un aparador al món, però especialment la barreja de punts de vista, de maneres de pensar d’una col·lectivitat cada vegada més heterogènia. Deixem de mirar-nos el melic! Quantes vegades hauré sentit allò de “a mi no se m’ha perdut res a Ca n’Oriac”, dit per un sabadellenc del centre? Mal símptoma que cal corregir. Si em permeten, vull ser directe. Li pertoca a la nostra alcaldessa, Marta Farrés, agafar aquesta proposta. Pregunti a Cartagena com s’ho han fet. Tenim molt a guanyar. I si Sabadell pensa?