He quedat gratament sorprès pel vídeo de presentació de la capital de la cultura catalana 2024. M’ha semblat que l’autor ha sabut plasmar amb exactitud i amb sentiment tot allò que conforma aquesta col·lectivitat anomenada Sabadell. I ho ha fet amb aquella rapidesa que emociona, de veritat. No exagero. Tots i totes ens podem veure representats i representades en alguna de les activitats que hi surten, segurament no en totes, perquè Sabadell és un conglomerat de petites accions individuals on és molt difícil arribar-hi a totes i ja no dic, ficar-s’hi d’alguna manera per poder conèixer-les. Aquesta conformació de Sabadell és, d’una banda una riquesa extraordinària que cal preservar; d’altra banda, impedeix tenir un símbol, un acte, una activitat, que ens permeti una visualització permanent, és a dir, que ens posi en el mapa cultural català o espanyol d’una manera contundent. De fet, el que tenim, com dic, d’un fantàstic valor cultural i cohesionador, no deixa de ser el mateix que tenen d’altres ciutats catalanes i això precisament fa que perdi importància, perquè esdevé tancat, especialment fet per a la gent de la mateixa ciutat, que ja està bé, però que no té gens d’interès a obrir portes a ciutats properes i molt menys a Catalunya o Espanya.

Hi ha ciutats que tenen la sort (o la desgràcia, segons es miri) de tenir una o dues activitats importants i que poden exposar-les al món. Per exemple, el carnaval i la Setmana Santa. Dos exemples que, inexorablement, atrauran un públic divers i de fora que voldrà participar-hi activament o simplement actuar com a observador d’allò que aquella ciutat organitza. Malauradament, a Sabadell impera allò que ‘cadascú va per ell’ i, malgrat alguns intents d’unir, de crear sinergies, el fet és que encara queda molt camí per poder aconseguir un efecte simbiòtic que acabi amb aquest provincianisme malaltís que impera a Sabadell des de fa dècades.

És inevitable mirar cap a ciutats del voltant per adonar-se de l’esforç que han fet per sortir de la bombolla, del xiringuito que els tancava més i més i que impedia respirar, culturalment parlant. Serà casualitat, però jo he girat la vista cap al nord i m’he trobat una Terrassa que va apostar pel jazz fa gairebé 40 anys, fonamentant una activitat que l’ha posada en punt de mira dels músics de tot el món. Anys més tard, la Fira Modernista, nascuda el 2003, ha aconseguit posicionar-se com un dels esdeveniments turístics més importants d’Espanya, amb més de 100.000 visitants, i on s’aglutinen activitats culturals, gastronòmiques, infantils, espectacles i exposicions de tota mena, així com visites a edificis modernistes privats que només es poden veure aquell cap de setmana.

Més al nord, a Manresa, el 1998 van decidir recuperar la Fira de l’Aixada, un mercat de caràcter medieval concedit pel Rei Carles II l’any 1686 i que se celebra per la Festa de la Llum. En aquest cas, no cal dir que l’èxit és brutal, amb milers de visitants de tot Catalunya i de la resta de l’estat. Justament el mateix any, 1998, es va posar en marxa també a la capital del Bages la Fira Mediterrània, un altre mercat, però aquesta vegada de propostes artístiques que fan servir la tradició popular com a motor creatiu, una mena de compravenda d’espectacles on hi caben les arts visuals, el circ, la dansa, la música, el teatre i les exposicions. Val a dir que la proposta atrau no només professionals del sector, sinó públic de tota condició, així com la participació d’artistes vinguts de tota Europa, amb una barreja de nacionalitats i de llengües que la fan encara més important. Val a dir que la Fira Mediterrània de Manresa s’integra en el mapa de mercats artístics de la Generalitat de Catalunya, on també s’hi troben la Fira de Tàrrega, la Mostra d’Igualada, el Mercat Música Viva de Vic, el Sismògraf d’Olot i la Fira Trapezi de Reus.

I perquè dic tot això? Doncs perquè els trens passen moltes vegades i Sabadell no n’ha agafat cap. Continuem en el nostre cau, en aquella mena de serenitat on sembla que ja ens hi trobem bé perquè dominem el terreny, en aquella mediocritat que va corcant l’esperit, que necrosa de mica en mica.

Malgrat la meva diagnosi, torna a passar un tren anomenat ‘Capital de la cultura catalana 2024’. Segons l’alcaldessa “pot ser un revulsiu”. No, clarament no. HA DE SER el revulsiu definitiu on deixem de mirar-nos el melic per fer el salt; però no un salt només a la nostra pròpia ciutadania que, malauradament tampoc no participa gaire d’allò que es proposa. Un salt a Catalunya i a Espanya, on tots els agents culturals de la nostra ciutat s’obrin d’una vegada i obrin les portes a tothom.

Experiències fallides n’hi ha hagut. Medièvalia, per exemple, podia haver estat aquella activitat que ens posés al mapa definitivament. En sortir de Covadonga es va acabar la màgia. Potser l’Estruch, una ‘fàbrica de creació de les arts en viu’ tan important com desconeguda, és la llavor d’alguna cosa que ha de venir. El cas és que les ocasions no són eternes i les badades i les distraccions acostumen a ser mortals per a una societat, la sabadellenca, ja ferida de mort. Potser que posem tots i totes les eines per fer d’aquesta conjuntura la guspira que encengui el motor de la vida cultural a Sabadell per tal d’obrir-la vers en fora, amb l’esperit obert que s’espera d’una acció d’aquest tipus.

No caiguem de nou en foteses que ho embrutin tot, que malmetin una il·lusió perquè, ara sí, pot ser l’última oportunitat.