L’arribada de les festes nadalenques porta implícits anuncis televisius que poden esdevenir icònics i mítics. Els d’aquells que tornen per Nadal, els de la loteria, els de les bombolles de cava… Aquests concretament se’ls espera i sentim la necessitat d’analitzar-los i de comparar-los amb els d’anys anteriors. A vegades ens deceben, però en la majoria dels casos els incorporem a les nostres vides i passen a formar part de les nostres memòries.
Aquest any n’hi ha hagut un d’inesperat que ha sacsejat consciències: el de la marca de mobles Ikea. En un ambient festiu, diverses famílies es reuneixen al voltant d’una taula, acceptant els seus membres la participació en un joc que consisteix en endevinar determinades preguntes que tenen a veure tant amb l’actualitat com amb les seves vides personals. Si les encerten poden continuar asseguts a taula; si no, s’aixequen i marxen. L’anunci, que res té a veure amb el producte venut, intenta convèncer-nos de la necessitat d’aparcar per uns instants la immediatesa de la tecnologia, les vides inventades o no, però sí superficials, per endinsar-nos més profundament en la dels nostres familiars. L’emotivitat és un dels eixos de la publicitat que mostra que els més joves dominen el seu món, però desconeixen per complert les vivències particulars de pares i avis. Igualment, a l’inrevés. La música té un paper essencial en aquest espot, en canviar sobtadament quan els silencis són la resposta a les preguntes personals. Malgrat el cop que representa adonar-se que no en saben res dels éssers que tenen al costat, tot acaba bé, al voltant de la taula, deixant els telèfons mòbils guardats en una capsa, però amb una frase igualment colpidora: “A lo mejor hay algo que no estamos haciendo bien”.
Simultàniament a la sortida d’aquest anunci, els components de Polònia l’han parodiat de manera genial. Membres del govern català, amb Quim Torra al capdavant, se sotmeten al test, a la manera de la publicitat de mobles suecs, i demostren tenir un domini absolut de banalitats que res no tenen a veure amb la realitat catalana. Saben els aplecs setmanals que s’hi celebren a Lledoners, el número de càrregues dels Mossos en tot l’any, les vegades que Gifré el Pilós va anar al lavabo tal dia com avui, el nom del poble que la Guàrdia Civil es va inventar ara fa un any…
De manera sobtada, la música canvia i l’alegria i el bon rotllo dels consellers pateix una mutació trasbalsadora ja que la veu en off comença a preguntar, per exemple, quan s’aprovaran els pressupostos, què es farà amb les 14 lleis suspeses pel Tribunal Constitucional, la feina exacta de Torra, el nom de la persona que va donar l’ordre de carregar contra la manifestació de metges, el nombre d’alumnes que encara romanen en barracons, i d’altres propostes d’evident caire social. Un a un, amb una discreció gairebé culpable, es van aixecant i van marxant amb evidents mostres d’enuig en adonar-se de la seva incompetència. Després, alguns d’ells assumeixen la seva responsabilitat en el desconeixement dels temes proposats i en haver fet creure a la gent que tot era un miratge. Un d’ells confessa que ja no cola dir que la culpa era i és de Madrid. Torra, en un indiscutible paper de bufó histriònic, també admet que “coneix més a Bernat Metge que a qualsevol metge de veritat”. Destaca la caracterització de l’Elsa Artadi, amb un somriure forçat, un jijijaja ratllant l’absurditat i la paranoia, aliena a la responsabilitat que en teoria li pertoca. La frase final és, com en l’anunci nadalenc, simptomàtica de l’escena: ‘Cada dia tenim l’oportunitat de fer política amb les persones que ens envolten’.
Les anàlisis a l’esquetx dels actors de Polònia no han trigat en arribar. La majoria coincideixen en dir que es tracta d’una clara bufetada dels sectors més realistes d’ERC cap a un PDECat desorientat entre acceptar els pressupostos proposats per Pedro Sánchez o seguir les consignes d’un cada vegada més desprestigiat Carles Puigdemont. Una clara aposta per desmarcar-se de vies unilaterals, eslovenes i violentes, però també pel reconeixement de que no s’eixampla la base independentista amb polítiques contra la gent o, més concretament, tancant el parlament i no legislant. De fet, ERC comença a ser conscient de que la precarietat, la pobresa i la pèrdua de tota una generació no ajudarà en el seu objectiu final. Per a molts republicans la coherència demostrada per l’Oriol Junqueras ha significat també una tocada de peus a terra absoluta i això ha de convertir-se en un nou plantejament que és, ni més ni menys, començar a governar per a les persones. Les últimes dades sobre la pobresa a Catalunya són decebedores. A la infantil i a la de gent gran s’afegeix la de vivenda, ja no d’accés, sinó d’una problemàtica fins ara ignorada. La de la impossibilitat de moltes famílies de pagar les rehabilitacions necessàries en edificis que pateixen un deteriorament inexorable. Molts recorden encara que un dels grans èxits del tripartit va ser el Pla de Barris, que va dignificar-los després de dècades de menyspreu per part dels governs de Convergència i Unió.
Precisament molts veuen un paral·lelisme entre la caricatura de Polònia i les enquestes que anuncien una possible entesa entre ERC, Barcelona en Comú i el PSC a l’ajuntament de Barcelona, la possibilitat més volguda pels barcelonins i que alguns ja somien que es pugui traspassar al govern de la Generalitat i poder trencar així les dinàmiques negatives que han provocat la fractura social en la qual ens hi trobem. La credibilitat d’ERC està en joc i ho saben. La societat catalana està en una situació límit que necessita respostes urgents. La paràlisi no porta enlloc. El zasca de Polònia és un advertiment i un pròleg al canvi de rumb dels republicans i segurament al de la política catalana en general. Torra ha captat el missatge i ha escenificat una trobada amb Pedro Sánchez on sembla, només ho sembla, que s’instal·len vies de diàleg, però ja sabem les formes del president de la Generalitat: encaixada de mans i foto amb l'”invasor”, i poc després esperonar actes de vandalisme. ERC té l’oportunitat d’acabar amb aquesta disbauxa.
