Quantes vegades haurem sentit aquella frase que assegura que qui perd els seus orígens perd la seva identitat? Quantes vegades s’haurà dit i escrit que Sabadell fa dècades que ignora el seu patrimoni, el menysprea i l’oblida en el fons d’un armari o a les catacumbes de la història? Per què els museus de la ciutat no són la icona de la nostra identitat? Per què, passejant per la ciutat, captem tan pocs elements que ens facin retrocedir en el temps i, consegüentment, recordar, encara que sigui per uns instants, els nostres avantpassats, els nostres edificis icònics ja desapareguts i altres peces que conformen aquest puzle anomenat Sabadell?

Hem deixat passar tantes oportunitats que ja no sé si és possible recuperar aquell sabadellenquisme d’antuvi. Hem enterrat tantes troballes, no només físicament, sinó també amagant-les en publicacions que, tot i estar a l’abast de qualsevol ciutadà, romanen oblidades en prestatges de qualsevol biblioteca o en arxius. De tant en tant apareix algun llibre en mercats de col·leccionisme, en trobades de llibreters que han rescatat de l’oblit o d’algun enderroc. Amb les seves pàgines engroguides pel pas del temps sembla que ens vulguin traspassar l’últim alè de vida que els queda, i si poguessin expressar-se segur que ens dirien que algú fes alguna cosa per tal que els sabadellencs dediquèssim una petita estona a endinsar-nos en algun moment de la nostra història.

Abans de concretar la proposta que porto avui, m’agradaria recordar un fet que va passar desapercebut fa gairebé 40 anys. El 1984, l’Ajuntament de Sabadell va publicar un petit recull d’històries anomenat Anecdotari històric sabadellenc, dins les accions d’allò que es va dir ‘Experiència Font Rosella’, un treball orientat a aconseguir que els nens dels barris on el català no era la llengua habitual, poguessin trobar a l’escola el medi natural adequat per al coneixement de la llengua catalana. Aquestes curtes històries, escrites per Joan Alsina, Josep M. Benaul, Andreu Castells, Ramón Bardès i Jordi Calvet van servir a molts professors de català que començàvem a donar classes a l’escola pública, no només per fer aprendre una llengua, sinó per fer conèixer aspectes de la nostra història desconeguts per complet, no només per l’alumnat al qual anava dirigit, sinó per les generacions anteriors.

De fet, es va convertir en un treball interdepartamental, ja que els professors de ciències socials també hi col·laboraven. En algunes reunions de directors i de mestres de l’època es parlava de la necessitat d’aprofitar aquest recurs d’història més propera, per acostar la llengua catalana a sectors castellanoparlants i així va ser. Ni s’imaginen la quantitat de fotocòpies que van fer-se i que es van traslladar als alumnes que de seguida van estimar les anècdotes allà escrites. Però el que no sap massa gent és que, davant aquesta allau de necessitat de conèixer el nostre passat, molts vam descobrir dos llibres que havien estat escrits abans i que servien per al mateix objectiu. Un va ser Una història de Sabadell per a tots, de Josep Torrella, i l’altre, editat per la Jove Cambra de Sabadell, portava per títol Personalitats sadellenques que donen nom als carrers de la ciutat.

40 anys després, la història de Sabadell no és present ni a les escoles ni als instituts. Ens envaeixen estupideses globalitzadores i som incapaços de parar un moment per tal d’analitzar algun aspecte rellevant de la nostra ciutat. Tots podem imaginar el perill que comporta això. L’oblit més dramàtic pel que fa al passat del lloc on vam néixer, on hi vivim. Molts dels sabadellencs ignoren, per exemple, qui va ser Feliu Vilarrubias, excepte per l’ínfima explicació del rètol al carrer que porta el seu nom. No n’hi ha prou, al meu entendre.

Per això, una proposta que surt de biblioteques i arxius; també de regidories en relació amb el turisme. Es tracta de sotagots (posavasos, en castellà) amb codi QR, amb el qual l’usuari pot descarregar-se qualsevol PDF. A diverses ciutats espanyoles se n’han fet amb finalitats diverses. La majoria permeten visualitzar clàssics literaris, com a Peñaranda de Bracamonte (Salamanca), on el seu bibliotecari, José Luis Sánchez, va crear aquesta ingeniosa iniciativa per tal de fomentar la lectura. L’èxit ha recorregut tota la geografia espanyola, on en destaquen, entre altres, els de Totana i Águilas a Múrcia. Tots tenen en comú que es distribueixen als bars (és ben clar, ja que es tracta de sotagots) i compten amb el suport dels diferents gremis o associacions d’hoteleria.

No creuen que a Sabadell estaria bé tenir en compte aquesta idea per donar a conèixer sabadellencs dels nostres carrers o anècdotes diverses sobre el nostre passat? No seria una manera d’incentivar el coneixement entre la nostra col·lectivitat, però també entre els nostres visitants? M’imagino un turista que roman un parell de nits a un hotel de la ciutat descarregant-se i llegint la història dels començaments del futbol a Sabadell, podent triar entre diferents idiomes. A mi, particularment, em sembla fantàstic, no només per la importància de recuperar velles i atractives històries, sinó pel fet que això pot suposar un interès a visitar o conèixer llocs dels quals es parla, amb la possibilitat, si s’escau, en programar visites o trobades. Això ja es veuria.

De fet, aquesta proposta no és feixuga, econòmicament parlant, tot i que representaria adequar i adaptar textos, concretar temes i triar-ne els més atractius. I si es vol, pot tenir continuïtat cada cert temps amb personatges de la ciutat, edificis emblemàtics, xemeneies de Sabadell, història dels diferents barris… La llista pot ser llarga. En línia amb el que fa l’entitat Sabadell Comerç Centre amb els calendaris que edita cada any amb fotos antigues des del 1996. El mateix, però amb textos. Què els sembla?