“Ésser arrauxat és, precisament, estar mancat de seny, obeir els impulsos emocionals, actuar segons determinacions sobtades. L’arrauxament és la base psicològica de les accions subversives catalanes, la justificació històrica del tot o res, la negació de l’ideal de compromís i pacte dictat pel seny col·lectiu”.
Jaume Vivens Vives
Mitjana d’edat força elevada dissabte passat a Perpignan. Un èxit indiscutible. Records de viatges dissimulats i amagats a una localitat sempre francesa amb l’objectiu de visionar aquelles pel·lícules prohibides a l’estat opressor. Segur que molts dels presents allà van rememorar-ho. Milers d’oprimits viatjant en vehicle propi o en autocars i que van rendir-se a les excel·lències d’uns xurros especialité espagnole que, segons m’han dit, eren normalets. Banderes i aquelarre una vegada més. Un parany que ERC va intuir i va evitar. Un acte de campanya electoral per aplaudir el fugat, el Messies, i per eclipsar en Torra i en Mas. La Ponsantí, la del farol, i el Comín, el matón, en la seva línia de llenguatge bèl·lic. Una vergonya permesa per l’estat francès que segurament hauria protestat si alcaldes espanyols haguessin honorat a fugits de la justícia francesos.
Tot plegat, un altre esglaó en aquesta escala de ficció de la realitat que no porta enlloc. Preocupen i molt els al.legats en favor de la violència. La “lluita final”(em sona això de La Internacional) d’en Puigdemont i les frases d’en Comín demanant “sacrificis” per tal d’aconseguir la “llibertat”, mostren la radicalització d’un moviment cada vegada més minoritari però més violent. N’hi ha prou amb un exemple: els assistents van embogir quan es va recolzar els “joves de la batalla d’Urquinaona”. I també als que tallen la Meridiana. Això es pot tipificar com apologia del terrorisme? Com a incitació a la violència? Com a un delicte d’odi? No sabem fins a on arribaran aquestes proclames. Hi ha qui diu que és “más de lo mismo”, una manera de sostenir un electorat, una part de la societat que encara creu possible “el mandat de l’1 d’octubre”. La majoria d’analistes polítics, però, coincideixen en afirmar que la nul.la transversalitat de l’acte de dissabte passat és l’inici de la campanya electoral per les eleccions autonòmiques i demanen a Puigdemont que deixi de mentir dient que tornarà com a president de la Generalitat, quan cada vegada és més evident que Artur Mas està preparat per donar el pas. Uf! El que va posar la bomba ara sembla que voldria desactivar-la (o posar-ne una altra?).
A més de la foto de la xurreria amb la cua d’independentistes, Perpignan ens ha deixat una altra vegada la imatge de la usurpació de la simbologia que pertany a tots els catalans. L’estaca, aquella cançó mítica que ens va unir contra la dictadura, ha esdevingut l’emblema de la separació, per culpa de la irresponsabilitat d’un Lluís Llach al qual se li ha anat l’olla. Encara recordo quan vaig anar a comprar el disc a Andorra. Barcelona 1978 Lluís Llach. Una emoció indescriptible i milers d’audicions. De memòria, me les vaig aprendre. En especial L’Estaca i La Gallineta. Ara, com tantes coses, han estat segrestades per aquell “catalanisme que continua cec davant la pluralitat identitària dels catalans”, en paraules del periodista Ricardo Dudda. Aviat veurem raptat l’Imagine de Lennon o el No nos moverán de Joan Baez per part d’aquests oprimits. O Soy rebelde de Jeanette. La lletra s’hi presta… Posats a triar, em quedo amb la cançó de Pedro Suárez Vertiz Cuando pienses en volver que els indepes poden traduir al català i afegir-lo a la llista de cançons per a la pròxima trobada. “Quieres sacar los tormentos de tu corazón, pues el dolor no es eterno y pronto saldrá el sol, saldrá el sol (¡Hey!)”. O el que és el mateix: “Vols treure els teus turments del teu cor, puix el dolor no és etern i aviat sortirà el sol, sortirà el sol (ep!)”.
De fet, ja fa temps que això passa. Puigdemont i els seus acòlits s’han apropiat de Nelson Mandela, de Gandhi, de Martin Luther King, de Rosa Parks… I aplaudeixen els postulats de l’Institut de Nova Història que afirmen que el Quixot va ser escrit primer en català i que El Cid, els germans Pinzón, Hernan Cortés, Garcilaso de la Vega, Pizarro, Magallanes, Diego Velázquez, Juan de la Encina, San Ignacio de Loyola, Leonardo da Vinci, Santa Teresa de Jesús, el Greco, el Bosco i molts altres són ‘sospitosos’ de ser catalans. Patètic. Fins i tot han fet l’intent d’apropiar-se de Machado! Això sí que no ho permetrem!
Tornant a Perpignan, és just i necessari recordar que la localitat del sud de França es troba immersa en plena campanya electoral per les eleccions municipals. Al 2014 el partit d’extrema dreta Front National va treure un 44,88 per cent dels vots a la segona volta. Res d’estrany, perquè no és cap secret que el fugit ha estat recolzat per l’extrema dreta flamenca i europea on s’hi sent molt a gust. Potser ara s’entén que Puigdemont volgués aplegar els seus simpatitzants en aquesta ciutat que, malgrat definir-se com “la catalane”, no mostra massa interès per a la nostra llengua a la web del seu ajuntament i la seva presència és irrisòria. El seu alcalde, Jean-Marc Pujol, té uns antecedents polítics que farien tremolar més d’un, doncs ha tingut i manté actualment vincles amb l’extrema dreta. Tot encaixa.
Durant aquesta setmana he pogut llegir molts articles sobre el “deliri perpinyanès”, i la majoria (excepte d’aquells que reben les multimilionàries subvencions per escriure en la línia del pensament únic) consideren que la “lluita final” no és més que un desafiament contra la “traïció” d’ERC. Una “lluita” contra el pragmatisme dels empresonats. Una lluita, no contra l’estat espanyol, sinó contra la pròpia ERC. Però també s’hi percep l’afirmació i la fortalesa d’un projecte basat en “mentides i manipulacions, en arguments etnolingüístics i en la negació sistemàtica de la meitat de la població”, segons paraules de Ricardo Dudda. Ell mateix parla d’una barreja de superioritat i victimisme en un moviment que, incapaç de veure la realitat, incapaç de confessar que tot ha estat un nyap, prefereix viure en una d’inventada, en un subterfugi paral·lel on les incongruències manen.
El tan anunciat Sit and talk va ser fortament torpedinat a Perpignan, així com qualsevol passa en favor de l’entesa. Ens hem de preguntar què vol aquesta gent que forma part de moviments sectaris que aplaudeixen mesures contra els propis habitants de Catalunya. Gent que sempre ha considerat l’altra meitat com a immigrants i catalans de segona o tercera categoria. Gent que aquesta mateixa setmana ha demanat a Torra que posi damunt la mesa de diàleg (una altra incongruència en la qual no hi creuen) l’eliminació del deure de conèixer la llengua espanyola de la Constitució. Gent que torna a apostar per la unilateralitat i que, com adolescents consentits, demanen el mateix una vegada i una altra, amenaçant i coaccionant aquells que no pensen com ells. Ja no saben què fer per tal de carregar-se les ànsies de pacte de la societat catalana en el seu conjunt.
Només aïllant els radicals, de la banda que sigui, aconseguirem avançar. Ho vol la majoria. Ni talls de la Meridiana ni dels túnels de Vallvidrera; ni lluites ni batalles finals ni elogis de la violència; ni combats ni estaques manipuladores. Perpignan (o Perpinyà, m’és igual) no és ni ha de ser mai el principi del camí, ni el camí… Tot i que per uns bons xurros espanyols sí que hi val la pena anar-hi…
