ARTICLE D’OPINIÓ
Nohemí Zafra. Moviment Veïnal del Sud
Fa uns dies tothom parlava del darrer cas de violència vicària ocorregut a Tenerife i especialment mediàtic per les circumstàncies dels assassinats de les filles, Anna i Olivia. Com ja ha passat en altres ocasions en els que hi ha menors implicades s’acaba edulcorant la realitat i perdent certa perspectiva. És a dir, és necessari ser conscients de la situació com a primer pas per conèixer la problemàtica i actuar en conseqüència. No es tractava només d’un filicidi, sinó d’un acte cruel de venjança contra la seva mare, qui va ser la seva parella. Era tant l’odi de l’home que va decidir de manera premeditada acabar amb la vida de les seves pròpies filles per causar-li el major mal possible.
No es tracta d’un cas aïllat, és una tragèdia que es va repetint, com diem, en el marc de la violència masclista, nogensmenys des de 2013 han estat assassinats almenys 39 infants.
En aquesta tendència a la romantització dels fets ben aviat es va viralitzar un dibuix d’aquestes noves víctimes representades com a sirenes, fomentant una vegada més -des de l’oportunisme per a guanyar clicks i seguidors- la frivolitat d’un pretès homenatge que treu del focus allò fonamental, la violència masclista i l’horror que provoca de manera reiterada -alarmantment alta entorn la fi de la pandèmia- en la nostra societat, afectant també als més vulnerables, malauradament, i rebaixant d’aquesta manera el discurs o debat públic a una solidaritat buida de contingut. Com a dones hem de dir prou al menyspreu a les seves vides i encapçalar la lluita que ens permeti canviar aquesta pràctica.
Com a exemple d’aquestes actituds contradictòries en la nostra societat trobem el cas més conegut de la Juana Rivas, qui després de patir maltractaments durant anys decideix no deixar els fills a cura d’una persona extremadament agressiva. Sembla coherent que busquem la millor llar d’infants, la mainadera amb millors referències, una escola amb protocols contra l’assetjament escolar, etcètera, tanmateix ens sorprenem quan una mare es nega a que els seus fills quedin sota la tutela d’una persona amb conducta violenta que la crida, vexa i pega de manera recorrent. És un repte dels nostres dies canviar aquesta dinàmica i abordar la indefensió dels menors que viuen aquestes situacions, des d’un treball de fons fins a noves lleis, com les més recents aprovades aquest any, però també amb canvis en les penes en el Codi Penal per als causants de qualsevol mal als infants.
Seguint el fil dels enganys, el més gran de tots és el concepte que l’amor de veritat fa mal. És una idea que ens han fet creure després de perpetuar en la nostra ment unes idees completament masclistes segons les quals les dones s’han de subordinar a la voluntat del home tant sí com no: una joveneta ha d’aguantar els episodis de ràbia de l’home fins assolir l’objectiu esperat socialment del matrimoni; l’esposa tancada a casa i degradada a la funció de minyona i cuidadora; i a les feines les dones quedem relegades a tasques de poca importància i fora de les àrees de decisió.
odem trobar molts altres exemples en el que el menysteniment, la cosificació, el patiment, el dolor i l’explotació tant física com emocional es viuen de manera habitual. Doncs sapiguem que això no és acceptable i que cal combatre-ho. Hem assumit aquest rol de la dona sotmesa a la voluntat i els capricis del gènere masculí prenent socialment comportaments de sacrifici i renuncia en els que ens subordinem a les necessitats de l’home, com fem al responsabilitzar-nos de les cures de la llar, dels infants i dels majors de la família destinant moltes més hores que ells a fer feines després de la jornada laboral sense cap recompensa, obviant gustos i preferències en favor de la parella la major part de les ocasions i sacrificant temps de lleure i descans. Això no és amor, això és masclisme, i la visibilització del maltractament és un factor clau per derrotar-lo.
Ara que a priori s’intueix el final de la pandèmia s’ha accelerat el ritme de feminicidis i hem conegut casos d’apunyalaments, esquarteraments, cremades… és el moment d’eradicar aquestes conductes. Cal que forcem la fi de la cultura opressora del masclisme exercint pressió als poders públics i sortint al carrer, perquè ja n’hi ha prou, estem fartes de violència contra les dones i de la seva frivolització.
Foto portada: concentració a Sabadell en solidaritat amb les nenes i la mare de Tenerife, fa alguns dies. Autor: David B.
