Sembla mentida però ja han passat 20 anys d’aquella eclosió d’alegria, d’aquell importantíssim esdeveniment que va portar Barcelona i Catalunya al més alt de l’àmbit turístic i esportiu. Narcís Serra i Pasqual Maragall, impulsors de la idea, van aconseguir mobilitzar tota la societat catalana amb un projecte que podia significar un canvi i un impuls a una ciutat que romania adormida i atrapada en una teranyina urbanística hereva de l’època franquista. Maragall, segur de que Barcelona guanyaria la candidatura als XXV Jocs Olímpics, ja va assumir la presidència del Comitè Olímpic Organitzador abans de la votació definitiva el 17 d’octubre de 1986 a Ginebra, on van quedar enregistrats per a la posteritat els salts d’emoció i d’entusiasme de l’alcalde barceloní, quan Juan Antonio Samaranch va dir el nom de la ciutat guanyadora.

El 25 de juliol de 1992, a les 22 hores, la cerimònia d’inauguració va donar el tret de sortida a allò que durant tant de temps s’havia assajat. Deien, dèiem, que havien de ser els millors Jocs de la història i tot estava programat al detall, amb cautela, amb orgull i amb senzillesa a la vegada. L’estadi olímpic es va omplir de colors, on el mar, el blau del mar va conduir-nos cap a l’espectacle inoblidable de les actuacions de Freddie Mercury i Montserrat Caballé, els tenors José Carreras, Plácido Domingo, i Alfredo Kraus i la Fura dels Baus.

L’encesa del pebeter per part de l’arquer paralímpic Antonio Rebollo i aquell “HOLA” repetit unes quantes vegades per part dels participants a la gesta de l’estadi van arribar a més de 3.500 milions de persones que van quedar sorpresos davant la coordinació i la exactitud de voluntaris i esportistes. No vull oblidar-me de la veu greu i imponent del Constantino Romero que donava aquest toc seriós i esperat a una cerimònia on calia saber estar. La interpretació dels Segadors i el fet que tot fos dit en català primer, i en castellà després van resultar ser la prova més evident de la normalitat lingüística i cultural del nostre país. Molts pocs es van atrevir a criticar un acte que la majoria van definir com apoteòsic i grandiós.

A nivell esportiu, Espanya va guanyar 13 medalles d’or, set de plata i dues de bronze, sent l’edició on més se’n van guanyar de totes les edicions celebrades. La mascota, Cobi, una espècie de gos surrealista dissenyat pel Javier Mariscal, va arribar a tots els racons del món amb samarretes, clauers, obrellaunes i peluixos, i va donar una imatge d’una Barcelona engrescadora, valenta i participativa. Les infraestructures van ser millorades i encara ara en gaudim de grans obres urbanístiques que es van fer amb motiu dels Jocs Olímpics. Més de 34.000 voluntaris van col•laborar en l’èxit d’aquests Jocs, aconseguint que Barcelona i Espanya tinguessin un lloc en el món, la qual cosa va fer que milions de turistes ens visitessin en anys posteriors. Segurament la coincidència amb la Expo de Sevilla encara va fer més força en aquest aspecte. Los Manolos i la seva cançó Amigos para siempre van posar el punt i final a aquests Jocs que seran per sempre recordats.

Sabadell va quedar completament al marge d’aquesta gran oportunitat. L’alcalde Farrés, molt allunyat de les tesis de Pasqual Maragall i Narcís Serra, va ignorar expressament els Jocs i va desaprofitar una possibilitat que tenia per a col·locar la nostra ciutat en el mapa. Tot i disposar de la bona embranzida que podia significar el Parc Catalunya i de diversos espais comercials i hotelers, l’alcalde va preferir tancar els ulls i treballar sol. Una mínima representació del futbol olímpic va passar per l’Estadi de la Nova Creu Alta, que va ser remodelat i adaptat. S’hi van celebrar només sis partits de classificació on es van veure les seleccions olímpiques de Colòmbia, Qatar, Ghana, Austràlia, Mèxic, Marroc i Suècia. L’afluència d’espectadors a l’estadi va ser minsa i els Jocs Olímpics van passar sense pena ni glòria per la nostra ciutat.

Ara que també fa 20 anys de la inauguració del Parc Catalunya i de l’Eix Macià caldria fer una anàlisi exhaustiva de com ha anat tot plegat. El parc, una de les grans apostes de l’alcalde Farrés i pràcticament l’últim espai “verd” de la ciutat, va veure reduïda la seva superfície en unes dues o tres hectàrees que s’han convertit en un gran aparcament i en el gran engany de l’època Bustos i on presumiblement hi havia d’anar la “Ciutat de la Música”. A més, diversos edificis llangueixen i romanen tancats a l’espera d’algun impuls públic o privat.

Sembla que el futur passa per una altra àrea i es dona l’esquena a l’Eix Macià. Vint anys després, la crisi que ens envaeix també afecta a aquest sector que va néixer amb esperança i empenta. El barri de la Creu Alta i els seus veïns mostraven una desconfiança lògica. D’una banda, els grans edificis previstos podien crear una barrera entre el sector i el parc i d’altra banda, hi havia por a veure una gran avinguda plena de cotxes a gran velocitat. Sortosament, la integració de la Creu Alta a l’Eix Macià ha estat possible.

Sabadell no va voler o no va saber aprofitar l’empenta del 92. Però anys després, veiem que els blufs bustistes tampoc aconsegueixen engrescar ningú. El parc va ser una realitat, encara existent, però quants projectes amb milions d’euros de pressupost i de despesa han anat a parar al calaix? Sabadell continua immersa en aquella boira que mareja i que no deixa veure res. Serà l’efecte del 92?