L’incident de Sa Majestat el Rei Joan Carles ha destapat la caixa de Pandora, o el caixó de merda, com indiquen alguns periodistes. Les imatges s’han anat reproduint amb agilitat i els mitjans de tota mena ens han informat segurament del que molts ja sabíem. Però no per això han deixat de sorprendre’ns. La manera com maten els elefants a Botswana, les xifres que es paguen, el Rei amb crosses, les disculpes, l’amiga del Rei, les declaracions del responsable d’Izquierda Unida, Cayo Lara, el replantejament de la monarquia… tot ha anat rodat i sembla que no s’acaba amb la cara de circumstàncies del monarca.
La monarquia espanyola gaudeix d’uns drets que comparteixen la majoria de les europees. Fins aquí, pinya absoluta i absolutista d’un règim obsolet que té en comú malbaratament de diners, assumptes foscos, ajudes de la justícia i no participació a la Llei de transparència. És a dir, que no sabem ben bé els seus ingressos i molt menys les seves despeses.
Amb l’incident i posterior accident amb l’elefant, ens ha quedat demostrat una vegada més que aquesta activitat la duia a terme feia molts i molts anys i que només ara, al ser descobert, ha demanat perdó. “No tornarà a passar”, ha declarat. Però el què no tornarà a passar? La cacera d’elefants? Marxar del país en moments difícils? Trencar-se els malucs? Viatjar amb l’amiga com a representant de l’Estat Espanyol? Tot un misteri, que no ha quedat resolt.
Però encara és més vergonyós el paper dels partits polítics en aquest assumpte. I també dels joancarlistes de tota la vida, alguns d’ells en programes de dubtosa ètica en cadenes televisives de nul·la credibilitat. Ni un comentari crític. Tots han aplaudit el caràcter proper i sincer del nostre rei. L’Ana García Obregón destaca que “la humilitat del rei demanant perdó per la seva equivocació demostra una grandesa absent en els polítics que ens han portat a la crisi”. Dels elefants no en parla, esclar. La Maria Patiño diu: “ Ja voldrien molts tenir la classe del rei. El penediment implica avançar en positiu”. Però, si s’ha penedit perquè l’han caçat! Si porta seixanta anys fent el mateix!
És veritat que segurament gràcies al rei Joan Carles no tenim una altra dictadura, doncs sembla que els historiadors es posen d’acord en el fet que va parar les il•lusions dels colpistes del 23 de febrer de 1981. Però això no pot significar carta blanca per a tot i molt menys un “tot s’hi val” en nom de l’agraïment.
Quina reialesa! En poc temps s’han vist atrapats pel cas Urdangarin, on encara hi ha gent que justifica que és ben normal tenir un compte a Suïssa; on un infant es dispara amb un arma, malgrat no tenir-ne l’edat reglamentària, donant peu a infinitat d’acudits; on una reina Sofia, sola i maltractada escriu en les seves memòries que fa temps que se sent lluny de Joan Carles i que “accepta” el paper de la princesa Corinna, que ja surt a les portades de tota la premsa del cor.
De pena. En temps de crisi, el rei Joan Carles, aquell rei tan proper, que acudia a saludar la gent especialment quan es tractava de consolar-los per esdeveniments terribles, de terrorisme, d’accidents, acaba els seus dies sol, perquè prefereix matar elefants a fer el seu paper. Penso, inclús, que tot ha estat una farsa i que sota aquesta cara de penediment s’amaga una altra realitat.
Avui acabo de saber que el Museo Nacional de Ciencias Naturales de Madrid exposa un elefant dissecat que va ser regalat al rei Carlos III. Venia de Sumatra i va arribar viu a Segòvia. Sembla que la fascinació dels Borbons per aquests paquiderms bé de lluny. I sembla també que aquesta fascinació pel rei d’Espanya que alguns tenien, s’esvaeix i camina, juntament amb ell mateix cap a un cementiri d’elefants imaginari on inevitablement ha de romandre el més aviat possible per tal de donar una mica de sentit a la nostra democràcia. El penediment no ho cura tot. Cal un nou pas, que pel que estem veient, no donarà mai.
