Enquesta rere enquesta, es confirma la força creixent de l’independentisme català. Aquest proppassat cap de setmana, l’enquesta de GESOP per al Periódico de Catalunya ha tornat a certificar la fermesa estructural del sobiranisme català, una opció majoritària i aparentment immune a les pressions dels grups de poder financer i mediàtic sotmesos a les directrius del Govern espanyol. Més encara, mentre el bloc de partits catalans proconsulta ja sobrepassaria els dos terços del Parlament, el Partit Popular –liderat per la microfònica Alícia Sánchez-Camacho i amb majoria absoluta a l’Estat espanyol– esdevindria el sisè partit de la Cambra catalana, essent, de facto, quasi bé negligible en el panorama polític català.
Mentre el Govern espanyol rebutja un referèndum d’autodeterminació a Catalunya i intensifica els mecanismes de pressió diplomàtica per fer minvar la internacionalització del moviment autodeterminista català, la democràtica premsa anglosaxona viu amb perplexitat l’autoritarisme ascendent demostrat per l’Executiu espanyol. Per exemple, Geoff Cowling, l’antic Vice-cònsul britànic a Barcelona escrigué que, tenint l’exemple del referèndum d’Escòcia al Regne Unit, “la democràcia […] no s’hauria de témer tampoc a Espanya.” Un altre destacat unionista britànic, Matthew Parris, articulista de The Times, criticà el galdós paper del teledirigit Jose Manuel Barroso i defensà la inexorabilitat de la independència catalana si així ho decideixen els ciutadans catalans. Per acabar-ho d’adobar, l’antiga Presidenta de Letònia Vaira Vike-Freiberga també recolzà el dret a l’autodeterminació de Catalunya i Vaclav Klaus, ex-president txec, assegurà que una Catalunya independent romandria part de la Unió Europea.
És evident que García-Margallo viu amb frustració l’emancipació catalana; el document titulat Por la convivencia democrática –enviat a la xarxa d’ambaixades i consulats de l’Estat espanyol a l’estranger i només publicat a la web del Ministeri d’Afers estrangers un cop el diari Ara ja n’havia fet la difusió– és un lamentable pamflet mancat de solvència històrica i del rigor exigible a qualsevol ministeri d’un Estat occidental. En particular, llegint les més de 200 pàgines trufades amb cites del propi García-Margallo, un observador estranger seria incapaç de trobar explicacions raonables per entendre el perquè s’ha esberlat el fràgil sistema de governança post-franquista de l’Estat espanyol; quina credibilitat pot tenir un argumentari que evita parlar de les invasions competencials de l’Estat central, les conseqüències reals de l’esbudellament de l’Estatut de 2006 mitjançant l’ús instrumental del Tribunal Constitucional espanyol i la repressió contra el catalanisme exercida durant el Segle XX? García-Margallo descriu una inversemblant arcàdia feliç, un melancòlic conte de fades que insulta la intel·ligència del lector.
Els catalans sabem el perquè l’OPA sobre Endesa, impulsada pel malaurat Ricard Fornesa, fou bloquejada. Som conscients que durant quasi bé la meitat del darrer segle, hem viscut presoners de l’anticatalanisme més ferotge imposat per les dictadures de Miguel Primo de Rivera i Francisco Franco. Coneixem la intencionalitat final de la Llei Wert i la “Ley de Seguridad Ciudadana”. Tenim presents les conseqüències del “Plan Hidrológico Nacional”. També recordem la impunitat generada durant la superficial transició espanyola que permet, encara ara, la publicació d’informació policíaca contra jutges sobiranistes, la redacció d’informes fantasma contra polítics catalans i la protecció d’editors de diari que cometen delicte electoral. En definitiva, tenim plena consciència que el substrat ideològic del règim franquista mai no ens ha abandonat en atorgar amnistia als criminals de la dictadura: l’Estat espanyol mai no ha assolit un estàndard democràtic homologable a la resta d’Europa. Malauradament, patim una rendició de comptes no feta, amb conseqüències com les evidents actualment.
Finalment, els catalans també sabem que, com afirmà Martin Wolf, director associat del Financial Times, “Catalunya és perfectament viable des d’un punt de vista econòmic com a país independent” i que l’ordenament jurídic europeu no contempla, actualment, l’expulsió d’un Estat català. A més, la pretesa “indissolubilitat” de l’Estat espanyol –o dit d’una altra manera, l’eternitat de l’Estat espanyol– és un dogma absurd i ridícul.
Malgrat l’ancestral supèrbia i menyspreu dels ministres espanyols com García-Margallo, els catalans volem viure en llibertat i tan sols pretenem fer-ho amb mètodes pacífics i democràtics. Mentre García-Margallo vol atemorir-nos afirmant que una declaració unilateral d’independència a Catalunya la “condemnaria a vagar per l’espai sense reconeixement i a quedar exclosa de la Unió Europea pels segles dels segles”, els catalans no ens deixarem intimidar amb fantasioses hipèrboles. Com diria Spock, l’assenyat personatge de ‘Star Trek’, desitgem una “llarga vida i prosperitat” als nostres amics espanyols. Això sí, com a respectats veïns.
Publicat al Singular.cat, 11-03-2014.
Foto portada: El ministre d’Afers Exteriors, José Manuel Garcia-Margallo, fa uns dies.
Gràcies Agustí, és d’agrair que les persones que teniu tants coneixements tant a nivell formatiu com en l’experimentat per arreu del Mon ens doneu a conèixer la vostra experiència, coneixements i opinió .
Estem vivint un moment, que si no fos tant trist, diríem que és un joc de disbarats
Vostè és com aquell botiguer del 13 rue del percebe, que en quant a còmic és un producte genuïnament català i que retrata la Catalunya d’una època. També és català el Plàcido de Berlanga, amb Cassen de protagonista i Manresa d’escenari social.
És com el botiguer del 13 rue del percebe perquè porta els temes al nivell de l’anècdota i, a l’hora de posar el gènero a la balança, fa trampes.
L’antiga presidenta de Letònia que diu va tenir molta mala maror amb la UE, pels punts etnicistes de la constitució d’aquella república. Si no m’equivoco, la van haver de canviar per ser admesos a la UE.
En les condicions que els catalanistes el plantegen, el referèndum que diuen voler fer el 9 de novembre (i no entro en les efemèrides del dia) no és assumible com a democràtic,
Això ho dic perquè, entre d’altres raons, he llegit un magnífic article d’Antonio Santamaria a la revista feta a Catalunya El viejo topo, afí a Izquierda Unida però no a xarnegos agraïts tal com el senyor mena.
Li enganxo el link
http://www.elviejotopo.com/web/archivo_revista.php?arch=2016.pdf
Per la resta, en allò de voler fer el pes posant el dit a la bàscula, hi fa anar Mr. Parrish apologeta del neoliberalisme salvatge i, pura estafa, diu que al sr. barroso no voldria dir el que ha dit. Paraula de Bordas.
Les enquestes que cita, la del Gesop, diuen més coses. Entre d’altres, que la pregunta tramposa (i això ho argumenta el Santamaría al Topo) els números de la independència no surten clars.
I diuen que, tot i amb evidents llacunes per arribar a ser un partit de govern, Ciutadans quedaria com a tercera força. No em sap greu. Aquí a Catalunya és el que més se sembla al partit liberal canadenc.
I ja no entrem en això de l’Espanya contra Catalunya, ridícul en els termes que vosté apunta. Qui va animar el cop d’estat de Primo de Rivera, fet des de Barcelona? I a Franco… Encara és com si veiés els moros venen xocolata i llaunes de sardines davant de casa seva, allà al carrer dels gitanos. “O plata o moneda de franco..”
Sr. Bordas. El veig a la botiga de la pesca salada, en ple estraperlo (en aquest cas intel·lectual) i amb el “casero” (o sigui l’amo), fent la guitza als inquilinos. Com lescanyapobres de l’Oller, o un cromo de postguerra.
El noi de cal Bordas de les olives i bacallà remullat
I , mal que mal, al Sr. García Margallo el veig més culte, cultivat en l’argumentació i presentable que vostè, Sr. Bordas. I miri que aquest Margallo em cau malament i no el votaria mai. Però és que això seu, Sr. Bordas, és tan cutre… Em torna a venir al cap la 13 rue del percebe, amb la botiga a la dreta segons se surt del portal de l’entrada. A l’esquerra hi havia una granja encantadora. I més enllà, el món. Havent-lo vist, i dic el món, no és com vostè l’explica.
Perdón:
Creo que el link para el artículo de Santamaría sobre eso que le dicen consulta sería mayormente este que ahora pego. En todo caso está en el número 313 de la susodicha revista, y desde la web de la revista se encuentra y se descarga.
http://www.elviejotopo.com/web/revistas.php?numRevista=313
Hola ‘Don Pepito’. Li recordem que les normes de participació (més info: http://www.isabadell.cat/comunitat/normes-de-participacio-i-condicions-dus/) no donen dret a l’atac personal o l’insult i que l’objectiu últim d’aquest espai és tenir una conversa argumentada i civilitzada.
Quiero expresar mi opinión -sin tomar partido- en este debate que se está dando actualmente sobre la situación en Catalunya. Yo no sé lo que dicen articulistas de uno y otro signo, sino de una manera genérica. Todo eso es teorética. Por ello, escribo simplemente lo que yo pienso.
1.-No se puede vivir eternamente en un estado de tensión como el que ahora mismo se vive entre Catalunya y el resto de España. Esto no puede seguir mucho tiempo así sin que pase algo raro. Estamos todos esperando una salida política a este “impasse”. Pero no lo vemos. O no la saben dar, o la saben y no les interesa. En ambos casos, mal por ellos (inútiles) y mal para nosotros.
Independientemente de la diferencia de identidades entre Catalunya, Euskadi y el resto de España, que hoy todo el mundo ve, en estos momentos se ha disparado el encono social entre unos y otros de tal manera, que ya se empieza a ver esta polémica como algo “artificioso”.
2.-Esta fuerte tensión -a mi modo de ver- la han provocado aquellos que salen beneficiados de ella: CiU y PP. Lo tienen facilísimo. Han fingido una falta de entendimiento en cuanto a la financiación que les ha justificado esta provocación. A unos -PP- para seguir atizando el fuego del anti-catalanismo en donde son mayoría. A otros -CiU- para seguir atizando el fuego del anti-españolismo donde eran mayoría. Con la finalidad de sacar un rédito político. Al PP le ha ido bien: tienen mayoría absoluta en España, en la mayoría de comunidades y en la mayoría de las grandes ciudades. Sin embargo, en Catalunya, ERC ha sobrepasado a CiU en cuanto a credibilidad independentista. Quizás porque Artur Mas no ha pronunciado nunca en público la palabra “Independencia”. ¿Tanto miedo le da?
Catalunya ha creado una estructura de Estado. Pero no sólo el gobierno, sino el tejido social, productivo, cultural, etc. No obstante, aún incompleta. Y de Marzo a Noviembre hay poco margen. Hay deseos seculares de convertirse en Estado en una parte muy importante de la población catalana. Sí, pero…
1.-¿Quién garantiza la continuidad de una República Catalana en el ámbito Euro y dentro de la UE? Esta es una cuestión de vital importancia por las consecuencias positivas o negativas que pueda tener para la economía. Con una Generalitat que está actualmente en quiebra técnica, la independencia puede significar quedarnos hipotecados “per saecula saeculorum”. Esto hay que explicarlo bien. ¿Nos va a tocar pagar el impuesto independentista durante una serie indefinida de años? “Ni Rajoy ni Artur Mas saben lo que puede pasar”. ¿O lo saben y no les interesa decirlo?
2.-¿Quién está tirando del carro de la Independencia? Yo veo muy convencidos a la Iglesia Católica, a la derecha (CiU) y al centro-derecha (ERC). El centro-izquierda (PSC) y algunos partidos de izquierda (ICV-EUIA, CUP) tienen diferentes opciones en su interior. La derecha más rancia (PP y C’s) están por el No -como era de esperar- de una manera rotunda. Esto dibuja un mapa difícil de definir.
El día 9 de Noviembre no se eligen diputados ni concejales. Se vota el futuro de Catalunya como país. No se sabe por dónde pueden salir los tiros, pues no sirven los parámetros que se han usado para elecciones anteriores. Ni tampoco la suma matemática de votos actuales.
Las opiniones que se están escuchando por parte de defensores y detractores son de signo opuesto -como es lógico- pero todos están convencidos de lo que dicen.
Yo creo que el pueblo es el dueño total y absoluto de la decisión que se tome. Y al pueblo le temen unos y otros porque no saben por dónde saldrá.
Gràcies Sr. Bordas, un gran article