Com es diu a Nord-Amèrica en referència a la confiança que genera un polític, jo hauria comprat un cotxe de segona mà a Jordi Pujol i Soley. Més encara, quan aquest Nadal vaig visitar Europa, vaig cercar, activament, la seva participació en la meva conferència sobre la independència. Malgrat que el President Pujol no pogué fer-ne la presentació, va tenir la gentilesa de rebre’m al seu despatx del Passeig de Gràcia. La nostra trobada em confirmà la solidesa i sofisticació del Pujol intel·lectual –en el sentit més estricte del terme. Abans de sortir del despatx, el President Pujol desaparegué un instant per buscar una còpia del llibre El caminant davant el congost, que molt amablement m’oferí com a present de comiat. Els pensaments continguts en el llibre, que reflecteixen l’evolució ideològica recent de bona part de la població catalana, romanen rellevants.
Com a conseller de polítiques públiques d’una administració independent, modelada segons el sistema Westminster –Sí, Ministre de la BBC– he tractat polítics de tots colors. Novells o bé veterans; liberals, conservadors i, també, socialdemòcrates. Sense voler emprar una apologia desmesurada, cap d’ells no ha estat capaç de deixar una petjada comparable amb la del President Pujol. Ara fa 16 anys, quan vaig ser becari al Departament de la Presidència al Palau de la Generalitat i malgrat no tractar-lo personalment més enllà de dues ocasions puntuals, Pujol demostrà una capacitat de treball encomiable. Mentre jo m’entretenia a investigar models de gestió per al Teatre Nacional de Catalunya o indicadors de gestió per als Mossos d’Esquadra, el President Pujol recorria el territori, derrotava parlamentaris i bastia les estructures d’autogovern que –encara que costi de recordar en el moment present– seran l’embrió d’un Estat català. Caldrà millorar-ne l’ADN.
El decebedor comunicat del President Pujol d’aquest proppassat divendres ha sacsejat els fonaments de la solvència de què gaudia davant un sector important de la ciutadania, incloent-m’hi a mi mateix. Més encara, la seva redacció genera més dubtes dels necessaris i, malauradament, dóna credibilitat a d’altres rumors persistents. Més enllà del presumpte testament d’en Florenci Pujol, seria devastador patir un degoteig de noves revelacions, especialment si tinguessin a veure amb l’enriquiment familiar gràcies a l’activitat política del President Pujol. Malgrat la quantitat ingent d’escàndols que afecten Espanya, en un context d’oberta hostilitat amb l’Estat espanyol, les confessions parcials serien contraproduents i atiarien el cinisme ciutadà.
L’afer Pujol, a més de posar en perspectiva la distància entre el discurs i la praxi en la Catalunya autonòmica, ens hauria de vacunar contra el xovinisme. L’any 2006 i en referència a l’Estatut, el President Pujol afirmà: “ens hem mirat i no ens hem agradat”. Certament, un segon cop d’ull a la Catalunya autonòmica ens ha d’empènyer a assolir noves quotes d’autoexigència. Parafrasejant Espriu, el Govern i Convergència Democràtica de Catalunya (CDC) han d’actuar immediatament per salvar els mots, per retornar-nos el nom de cada cosa i per seguir el recte camí. Quin sentit té CDC si no ha de servir per fer convergir esforços i esperances en un objectiu nacional?
Jo també hauria comprat un cotxe de segona mà al Sr. Jordi Pujol. Però no per confiança, que no ni tenia cap. Tampoc, i perdoni que li digui, no la hi tinc a vostè. El llegeixo, perquè el que escriu m’interessa, però no per l’aureola que li han dedicat els seus correligionaris convergents i afins. I li haig de confesar que, el que a efectes de currículum diuen de vostè, m’inspira uns certs dubtes.
Però anem al tema dels cotxes. Hauria comprat un cotxe a Jordi Pujol. Al pare i més encara el fill. Simplement perquè els aconseguia a molt bon preu, segons que he pogut llegit a El Pais. El jaguar que diu que va comprar per 3000 euros és realment deliciós. I el Mercedes Pagoda (em van els grans clàssics). El meu problema és que tindria on guardar-los, ni diner per fer-los-hi dipòsit de betzina, ni per mantenir-los.
Els recomano aquest article: http://periodismodelmotor.com/coches-jordi-pujol-ferrusola-porsche-911-diablo-slr-mclaren/69168/
El millor, és clar, El Pais:
http://politica.elpais.com/politica/2014/07/29/actualidad/1406661989_305286.html#sumario_2
I per veure els cotxes tal qual, una simple galeria fotogràfica de l’ABC
http://www.abc.es/fotos-espana/20140731/juez-investiga-compra-coches-1613117084487.html
Fins i tot d’El Pais en deien la caverna mediàtica, i amb això passaven de considerar fets, proves i arguments. Però, és clar, la cubavisión TV3, la pontifical La Vanguardia, el patufet-periódico i ja no diguem les escurrialles per escolanet de l’Ara o El Punt Avui, no parlaven d’aquestes coses. Encara ara, els escolanets segueixen silenciant-les. A aquestes entrades, vostè m’admetrà que me n’enrigui del recurs retòric aquest seu d’anar a lo del cotxe de segona mà.
I m’admetrà que amb vostè tindria grans recances a l’hora de comprar-li la moto. A part que personalment vostè em sembla un estafador intel·lectual, és que en l’ordre dels fets ens està volent vendre motos com la de la independència. No es que estigui tarada. És que no és cap moto i, pels qui no som ni volem ser propietaris de cap pàtria com la que vostè té per seva, seria com una condemna a galeres. Pedalar pels amos: apa va!
I la cosa de fons: Pujol podrà seguir al purgatori on ha caigut. Hi ha la seva fe, i els seus actes. Però a aquestes alçades de la modernitat, i per molt que el nacionalisme el formessin per anar-hi en contra (de la modernitat -només cal llegir aquell gran deliri reaccionari de les Bases de Manresa) ni tan sols a Catalunya un partit com CDC es pot redimir a base de purgar. Quan un instrument s’espatlla, i deixa de funcionar, doncs hom se’n procura un altre que piti. No veig que CDC tingui marge per al punt i a part.
A pesar de tot i de tots tinc esperança que tirarem el país endavant , Pujol no era Catalunya , Catalunya som tots els que hi vivim i treballem . Pujol ha demostrat ser una persona amb les mateixes miseries que qualsevol de nosaltres i aquest i altres exemples ens ha demostrat que no podem idialitzar a ningú. Hem de canviar el sistema ja que aquest és corrupta per naturalesa i no és pot aguantar més.
Joan, en quan a les seves opinions sobre la professionalitat del Sr. Bordes , nomes li dirè una cosa “el bosc no li deixa veure els pins”
No sé si per sort o per desgràcia, no tinc les mateixes misèries del Sr. Jordi Pujol. Ni tampoc les mateixes riqueses. A títol personal, no em sap gens de greu, com vostè comprendrà.
Hi ha hagut grans catalans en la política. Qui més, don Francisco Pi y Margall. I només cal llegir Pujol per veure com n’és a les antípodes, i com l’ha rebutjat per no dir odiat.
En quant al Sr. Bordes, em basta amb llegir-lo. Discrepo del que escriu, és clar. I respecte al seu currículum, es pot contrastar via internet.
Senyora Comellas,
Ja és hora que vostè s’adoni que no es pot idealitzar a ningú. Alguns fa molts anys que no ho fem. Vostè necessitava proves i ja les té. Alguns fa temps que les tenim: 30 anys de govern de dretes què han situat a Catalunya a la cua de l’estat en Sanitat i Educació, els dos baròmetres més importants d’un país. Quan als anys 80 -primer govern d’en pujolet- Catalunya era la número 1 d’Espanya.
El problema d’una part important dels catalans és el fanatisme, el seguidisme i l’odi. Amb aquests ingredients es conseguirà un fracàs rotund en la política, perquè aquesta està basada en una mena de sectes i d’actituds sectàries. Perquè la política catalana gira en torn al sobiranisme com a únic eix vertebrador de la vida (que ja els interessa als dirigents del seu partit ¿CiU… Esquerra Republicana?).
Com més ens acostem al 9-N això s’incrementa. Augmenta de volum com si fos una bola de neu. S’estan fent les coses molt malament: no s’explica res. Es gasten els pocs diners de la Generalitat en fer campanya a favor del sí-sí. No se sap l’acceptació que tindria una hipotètica independència a nivell internacional ( L’únic país què sembla donar suport és Letònia, tots els altres diuen que no). No s’ha lluitat. A catalunya tenim les mateixes mancances, o més, que a “Espanya”. El procès cap a l’independència és una iniciativa de les dretes (Com ha passat al llarg de tota la Història a totes les nacions (Els rics volen separar-se dels pobres). S’està idiotitzant al poble de Catalunya a travès dels mitjans de comunicació. El seu govern de dretes: CiU-ERC està retallant més que a Madrid, tenim la mateixa corrupció o més que a “Espanya”, amb el perill afegit que si sortim de la UE, el govern de CiU ERC tindrà les mans lliures per més corrupció, etc. etc…
A mi, en concret, no em faria res viure en una República. Ans al contrari: seria per mi una il.lusió aconseguida. El problema és que no tinc graranties d’un govern corrupte com el de CiU què té embargada la seva seu per presumptes corrupcions a tort i a dret. Tampoc em refio d’ERC un partit què està donant suport a les retallades i a la corrupció.
Sra. Comellas: no vull donar classes de res a ningú. Però arguments com aquests i molts més què em callo -i que vostè coneix, segur- són els què fan possible que jo no idealitzi a ningú des de fa molts anys. Vostè pot pensar com vulgui.
Salutacions
Pensem entre tots: què es pot fer a Catalunya amb els 1.500 milions d’euros nostres que -presumptament, com és lògic- ara tenen els Pujol a la seva butxaca?
Pujol en Miami, podría ser el título de esto que aquí me da por escribir.
Insisto: No le veo futuro a Convergencia. Con menos se fundieron la DC de Andreotti o el PS de Craxi, que dentro de lo que les cabía tenían más de partidos. Convergencia, ya lo dije, no deja de ser como una empresa familiar, un tejidos e hilados, Incluso en el final, con las tres generaciones de la leyenda: El abuelo, o sea Florenci el contrabandista de divisas, levanta la casa; el hijo banquero y político, o sea Jordi Pujol Soley, la hace grande, y a los hijos de éste se les va la mano, en este caso con el estímulo y el amparo del padre, ya puesto en padre-padrone absoluto de la patria.
Rull podría ir perfectamente a ERC. Y la vieja guardia del asunto, de la que apenas sobrevive Trías, cuadraría en lo que apunta Durán Lleida, en lo del regreso al centro.Y eso daría, quizá, para cuatro o seis años más de “coll”. Ahora mismo, en lo convulso del momento, cuatro o seis años no dejan de ser un margen.
Pero hay una imagen que me viene a la cabeza, y en el fondo motiva estas lineas. Me da por imaginar a un Jordi Pujol, y más aún una Ferrusola, evadidos en Miami, o algún sitio así. En plan exilio financiero, de super lujo y un cierto incógnito, Un lugar con yates donde los vecinos no se pregunten entre sí sobre sus respectivas vidas pasadas o futuras; donde el dueño del amarre de al lado pueda ser alguien así como el Madof aquel de la bolsa, un millonario venezolano o un nieto cualquiera del exilio cubano.
Un matrimonio Pujol Ferrusola con la soberbia desplazada, pero con la liberación de no tener que ir dando cuentas de sus actos pasados o presentes (por la edad, lo de la vida futura se les obviaría). Allí, en esa especie de purgatorio para ricos, podrían alternar con sus consuegros mexicanos, en lo de la vida social, y tal vez encontrarían algun restaurante o panadería regentados por catalanes igualmente expatriados a causa de cosas de deudas y dineros aunque a otro nivel, desde luego.
En lo penitencial, verían como sus bisnietos tiraban más a emplear el castellano que el catalán. La soberbia no se redime, claro está, en los paraisos de las fortunas, grandes o medianas. Ese punto de la soberbía, tan de Pujol y, a lo que se ve, de quienes se tienen por sus discípulos. A quien se hizo, y nos la hizo, una Catalunya, no le bastaría con unas américas. Eso quedaría, si acaso, para un Bordas. En el bientedido que las más cualquieras (Muriel y Forcadell) no mencionan América, como si no existiera.
Seguramente este post no tiene más gracia. Debe venir de lo bananero de esta historia, Pero me apetecía escribirlo.