ARTICLE D’OPINIÓ
Albert Boada, regidor de la Crida per Sabadell
S’ha escrit molt sobre l’actual moment polític com a moment històric. I ho és. La forta emergència d’un moviment ciutadà d’alliberament nacional és un moviment històric pel Principat de Catalunya, pels Països Catalans i fins i tot per Europa. Però estem davant del moment final?
El 27 de setembre vam anar a unes eleccions que n’hem dit plebiscitàries. El plebiscit ens va donar una força molt important amb el 47,74 per cent dels vots. Un resultat similar a l’obtingut al referèndum d’Escòcia (44,7 per cent) o al Quebec (49,42 per cent). En els casos escocès i quebequès, com que es tractava d’un referèndum en plenes condicions es va considerar una derrota, però en el cas català donada l’anomalia d’haver-ho fet en el marc d’unes eleccions i que a sobre algunes candidatures no es posicionessin, ens obre la porta a seguir amb el procés d’autodeterminació, tot i saber que encara fan falta moments de legitimació clara.
Un plantejament molt important pel moviment d’alliberament nacional és pensar si ja ha assolit la màxima força per desplegar tot el procés o si encara li cal acumular més forces per poder afrontar una consulta definitiva o la votació d’un marc constitucional. Des del meu punt de vista ara ens trobem a l’inici d’aquest procés, però encara cal seguir avançant i acumulant molta força per poder guanyar la llibertat.
En aquest sentit crec que no és gens convenient fer gala de pedigrí independentista per part de ningú. Si el procés d’autodeterminació serà possible és perquè centenars de milers de persones han abraçat aquesta idea per sortir de l’actual situació política, econòmica i social. Per fer créixer la massa crítica favorable a l’alliberament nacional les organitzacions polítiques i socials que han centrat els esforços en aquesta causa han hagut de traçar una estratègia basant-se en la demografia del país. Ens trobem que, pràcticament, el 90 per cent del territori hi ha una clara majoria favorable a la independència, però que agrupa menys del 40 per cent de la població. En canvi a les comarques amb la densitat de població més alta, que agrupen més del 60 per cent de la població, no hi ha una majoria tan àmplia partidària de la secessió. Per tant, bona part de les estratègies han anat encaminades cap a aquest territori.
Les Candidatures d’Unitat Popular, si bé van sorgir com un moviment sectorial i en municipis més perifèrics, a partir de 2011 van adquirir una important presència a la zona metropolitana que s’ha ampliat molt aquest 2015. Si analitzem les eleccions municipals de 2015 podem observar que el vot a forces independentistes es manté fort a tot el territori, però a la zona metropolitana obté un increment molt important. Per entendre-ho analitzem el cas del Vallès Occidental. El 2011 hi havia 139 regidores de partits nacionalistes o independentistes. El 2015 es passa a 189, tenint en compte que CiU en perd 34 i que entre les CUP i ERC en guanyen més de 80. Aquest fet està propiciat per l’aliança entre les Candidatures Alternatives del Vallès i les CUP. És una aliança molt treballada des de la base, però també molt fràgil. Aquest gran creixement de l’independentisme des de posicions molt esquerranoses i amb aliances amb sectors tradicionalment llunyans a la lluita nacional ha permès que, per primera vegada a la història, ciutats metropolitanes com Badalona, Sabadell o Ripollet tinguin alcaldes independentistes. La lectura és clara. El moviment està creixent a les zones on tradicionalment no ho havia aconseguit i ho fa molt clarament per l’esquerra. Aquesta anàlisi va ser molt ben llegida pels estrategs de la candidatura Junts pel Sí, que proposaven una candidatura en clau unitària encapçalada per un líder socialdemòcrata, ja que en l’actual moment de creixement cal trobar lideratges de consens que portin importants sectors de les zones metropolitanes cap al bloc independentista.
Les CUP també arrosseguen una part molt important de sectors socials tradicionalment no independentistes. Diria que un dels factors que ha permès aquest creixement és una concepció de l’alliberament nacional no nacionalista. Bona part dels nacionalismes es basen en qüestions culturals, històriques o essencialistes per defensar la necessitat de la llibertat política. En el cas de les CUP, s’ha construït un marc ideològic basat en la consecució de l’alliberament nacional com a motor de ruptura amb les estructures d’un estat en decadència. L’alliberament nacional com a desencadenant d’un procés constituent cap a noves estructures de justícia social. Aquest moviment s’ha desplegat des de la base de moltes lluites concretes pels drets socials, laborals, residencials, etc. Sense banderes ni grans ideologies, sinó amb altres dosis de militància i combativitat social. Això ha permès tenir avui una xarxa sociopolítica forta que planteja alternatives al model social de la desigualtat.
Arribats fins aquí hem topat amb un atzucac immens. Aquest objectiu que ha fet mobilitzar fortament la societat catalana, que té possibilitats de fructiferar malgrat les altes dificultats i que necessita d’importants consensos, no troba els dirigents que sàpiguen teixir-ho. I aquests consensos s’han de fer sense mentalitat de curt termini sinó que hem de pensar en seguir fent créixer el moviment per poder seguir donar passos.
Malauradament el moment actual no és el final del camí. Tot just l’acabem d’encetar. L’obstinació recalcitrant i desmesurada de certs dirigents polítics que no busquen el consens sinó la perpetuació només pot tenir dues lectures: realment intenten preservar algun dret o privilegi o realment volen que aquest creixement que ha tingut el moviment d’alliberament nacional per l’esquerra no pugui continuar.
L’única esperança que aquest país aconsegueixi la llibertat nacional és incorporar encara més sectors socials al procés. I el creixement s’està donant clarament per l’esquerra. Algunes organitzacions polítiques a nivell local o comarcal ens podríem veure obligades a abandonar el camí si s’intenta tensionar-ho tot cap a la dreta, en lloc de seguir l’estratègia electoral de Junts pel Sí de buscar la màxima inclusió i confluència. Està clar que CDC i la CUP són els dos extrems polítics i que en qualsevol anàlisi de mitjanes ideològiques de tot el bloc ens sorgiria una alternativa socialdemòcrata. Em costa molt d’entendre on està el dubte. Perquè a mi l’únic dubte que em sorgeix és autodeterminació amb majoria sí o no. I sembla força evident que només hi ha un camí per aglutinar la majoria social. Qualsevol organització hauria de ser prou forta perquè cap dirigent pugui condicionar aquest camí. I depèn com ho vulguem fer, directament no ho podrem fer, perquè ens oblidarem importantíssims sectors de l’esquerra social pel camí i perquè no aglutinarem nous sectors que conformin una majoria clara. Em sembla que la CUP ha pres una decisió molt responsable, gens curt terminista, molt pensant en què aquest procés d’emancipació sigui possible, al marge de crítiques que no analitzen la necessitat d’un bloc social molt ampli. Trencar ara la baralla és carregar-se el procés. I mentrestant, com sempre, no podem deixar de mobilitzar-nos i lluitar perquè la llibertat política no sorgeix només d’unes paperetes ni d’uns dirigents enrocats en el poder, sinó d’un poble que s’autoorganitza i que vota tantes vegades com faci falta i ho dóna tot per la seva llibertat.
