Llegeixo que el govern d’Espanya ha fixat criteri enfront de la proposta del Parlament que reclama, per la Generalitat, la competència de convocar un referèndum a Catalunya. El govern Central ho ha fet registrant un escrit en el que afirma que no cap a la Constitució, ja que “Catalunya de manera unilateral, no pot decidir jurídicament la seva separació d’Espanya, ni tampoc tècnicament consultar-la”. Un nou pas en aquesta absència de diàleg, i tancament de portes, que ignora que a Catalunya hi ha un problema i a Espanya també. Un problema que per ignorar-lo no es solucionarà, i que camina cap el xoc de trens entre dos nacionalismes inversos, com ens explica en Xavier Vidal Folch en el seu excel·lent llibre Catalunya Independent.
Un posicionament del govern de l’Estat, que s’enquadra en la data del 9 de novembre que esdevé omnipresent en moltes converses, en l’agenda col·lectiva, i en declaracions de polítics que, immersos en les properes eleccions europees, aprofiten tota oportunitat per explicar la inviabilitat d’una Catalunya fora de l’Estat, tot oblidant que l’Estatut del 2006, sense la reinterpretació o anul·lació d’articles per part del Tribunal Constitucional al juliol de 2010, dibuixava una relació entre Catalunya i l’Estat espanyol amb més autogovern i millor finançament.
Les declaracions i actuacions sobre la voluntat de la majoria del Parlament català de consultar als ciutadans, es desenvolupen en un entorn on progressivament hom percep el creixement de l’opinió d’espanyols, que volen ignorar que a Catalunya hi ha un problema polític i econòmic a resoldre. Consideren que els catalans es queixen per queixar-se, sense motius, ja que reben tracte preferencial, perceben més inversions que la mitjana, i que sense els recursos de l’Estat, oblidant els que aporta Catalunya, aquesta ja hauria fet fallida. Sense dir-ho, afirmen que els ciutadans de Catalunya som una carga.
Enfront d’impressions allunyades de la realitat, que creixent a l’ombra de la mentida continuada o la veritat parcial, el govern de l’Estat calla, defuig de posar seny i s’enroca, una i altra vegada, amb la literalitat de la Constitució, negant la realitat del teixit social català, on un terç s’inclina, inequívocament, per la independència, i un altre percentatge similar es sent menystingut, incomprès i que l’actual estatus quo frena el seu desenvolupament personal i col·lectiu. El que fa uns mesos es podia solucionar amb un nou model de finançament de l’Estat, ara ja no admet altre sortida que la consulta a la ciutadania, perquè s’expressi sense crispació, en el exercici democràtic i pacífic del vot, en un marc de rebuig inequívoc de qualsevol expressió violenta.
La consulta democràtica és la única via per saber, amb certesa, quants catalans s’inclinen per la independència, quants per un Espanya federal o confederal, o quants anteposen els risc de no forma part de la Unión Europea a l’Estat propi. Objectivar fefaentment que volen els ciutadans és un privilegi que tenen les democràcies, i del que no es pot prescindir, en el moment de seure i negociar el futur. Una negociació imprescindible, ja que en el concert dels països i Estats democràtics que configuren el món, res és possible des d’una posició isolada o unilateral.
Certament hi ha molts aspectes en joc, i no podem actuar com si res no passés; com si el 9 de novembre no estés previst que els catalans anem a les urnes. Una convocatòria que està plena d’incerteses, ja que la porta del referèndum s’ha tancat, no és cap sorpresa. Ara s’obrirà la porta d’una llei de consultes elaborada pel Parlament català, una opció amb dificultats d’assolir l’èxit enfront de la més que probable impugnació al Constitucional. Queda la tercera opció, d’eleccions anticipades, una opció que pot no clarificar la situació ni aportar solucions. Però amb certeses i incerteses, cal actuar sabent que no es pot ignorar el que volem els ciutadans que vivim a Catalunya. En aquest context, amb tensions sovint dissimulades, no podem defugir de la petició del president Mas quan demana implicació, o com va dir recentment, -en el marc de l’Associació pel Progrés de la Direcció-, “si bé no cal pronunciar-se, cal ser-hi”.
El tema, es miri com es miri, és de gran importància per l’esdevenidor, pel desenvolupament individual i col·lectiu, conseqüentment no es pot defugir ni de la responsabilitat “de ser-hi”, ni de renunciar a decidir per un mateix. Cal ser-hi i facilitar que els mecanismes democràtics funcionin, adaptant la legalitat a les noves realitats. Cal treballar, cadascú des de la nostra esfera de responsabilitat, per fer possible donar veu al poble i després negociar amb serenitat, sense preses ni postures predeterminades, per fer possible que arribi a bon port el resultat democràtic, sigui quin sigui, expressat a les urnes.
