Aquest cap de setmana molts europeus hem estat pendents de la reunió dels caps de Govern de Eurozona, mentre recordaven la sentencia pronunciada per la canceller Àngela Merkel al Bundestag: “Si cau l’euro, Europa cau”, ja que, es miri com és miri, la crisi grega i la seva exclusió temporal o permanent de la zona euro, posa en qüestió la capacitat de la moneda única per superar adversitats i donar l’estabilitat requerida pel desenvolupament econòmic i social de tot col·lectiu, tot garantint i a la vegada assegurar la no volatilitat dels estalvis. La situació de la població grega és extrema. El país es troba en una situació en la que el nivell d’endeutament no ha fet més que incrementar-se mentre la pobresa creixia. El deute és tan enorme que retornar-lo esdevé impossible, no sols pel seu volum, també perquè la seva economia ha evidenciat l’incapacitat de generar els recursos requerits. Reestructurar el deute, més aviat que tard, esdevindrà imprescindible, com imprescindible és que els grecs desenvolupin un model econòmic capaç de capgirar l’actual situació i eliminar la corrupció i el frau fiscal que, segons indiquen alguns informes, és enorme i, com és ben conegut, la solució no passa per incrementar els impostos, sinó en incrementar la recaptació.
La solució al problema grec és extremadament complexa, en gran part passa per ells mateixos, però també per la voluntat política de la Unió en reconèixer la situació i identificar solucions, que no siguin les mateixes que ja han evidenciat la seva ineficiència. Grècia amb l’euro no pot competir a mig termini a l’exterior, però sense euro les importacions esdevindran impossibles i la situació encara és complicarà molt més. La solució mixta, un país amb dues monedes, una interna i altra externa, podria ser la solució al 2012, però ara la confiança s’ha trencat, com si no s’explica l’exigència de la Unió de que les mesures proposades pel propi govern grec en la seva darrera carta relatives a pensions, privatitzacions o IVA, entre altres, es legislin en les properes 72 hores?
Pensar en el rerefons del perquè avui a Brussel·les no s’ha arribat a un acord i constatar que aquest s’arrela en la No confiança, m’ha portat a recordar el tancament d’una pime catalana la tardor passada i el comentari que em va fer un dels seus socis. El soci majoritari havia fet i desfet sense considerar les opinions dels altres fins arribar a una situació on el dilema era la fallida o l’ampliació de capital de forma significativa. Cap dels socis va respondre a la petició del majoritari bàsicament per haver-se trencat la confiança. Certament sense confiança res és possible i l’element essencial en tota relació, ja sigui en el context de les relacions personals, empresarials o institucionals. Enviar missatges erronis, no complir els que s’explicita, canviar els posicionaments sense justificació raonada o actuar des de la prepotència sempre passa factura i malauradament els que acaben pagant-ho, gairebé sempre són els més febles que veuen, sense poder fer-hi res, com s’esvaeix l’esdevenidor.
La relació entre Grècia i la Unió requereix recuperar la confiança, però aquesta necessitat de recuperació no eximeix de la responsabilitat de fer ‘Política’ en majúscula, d’actuar com estadistes i no tecnòcrates, de mirar el futur amb determinació. És en aquests moments complexes, on la necessitat de polítics experimentats i compromesos esdevé imprescindible. Un aspecte que sembla que molts ho obliden i del que a casa nostra no ens en lliurem. Com si no es pot entendre que pel 27S la unitat passi per una llista sense polítics? És que els polítics són el problema o la causa de la no unitat? Em sembla un joc pervers, que mina les confiances d’aquells que ens miren amb comprensió i complicitat en els legítims anhels de poder-nos expressar lliurament, votant com volem que sigui el nostre futur.
Una llista sense polítics, quan fa més falta que mai la política, el talent i l’acord, em sembla un joc de disbarats. Els polítics no són el problema, el problema hi és quan no hi ha confiança i no recordar que per canviar governs hi ha eleccions cada quatre anys. Ara el que és planteja és enviar un missatge clar al món en general i a la Unió Europea en particular. Un missatge clar i nítid i no el que alguns centres d’anàlisi comencen a explicitar, quan afirmen que una llista sense polítics sembla no tenir altra finalitat que apartar al president Mas, com ja va passar amb el president Tarradellas.
Tornant al principi, tornant a Grècia, vull creure que l’escenificació del no acord ha arribat al seu clímax, que Tsipras legislarà per donar garanties i recuperar la confiança esmicolada en els darrers mesos i que la Unió estarà a l’alçada d’aquells vell anhel d’una Europa social, unida i compromesa amb el progrés sense exclusions. Un compromís que no pot renunciar a reestructurar el deute grec, ni deixar d’ ajudar a verberar una Grècia amb futur i en el sí de la Unió.
