ARTICLE D’OPINIÓ
Carme Trilla, presidenta de la Fundació Hàbitat3
La trajectòria demogràfica de Sabadell en els darrers 30 anys ha estat d’un creixement sostingut de la població des dels 187.000 habitants de l’any 1985, fins als més de 200.000 d’ara. El parc d’habitatges de la ciutat s’ha anat adaptant a les necessitats de la població fins a disposar, segons dades del Cens del 2011, de 93.000 habitatges, dels quals, 82.000 són d’ús de residència principal, cosa que significa una ocupació mitjana de 2,5 persones per llar.
No podem, per tant, atribuir els problemes d’habitatge que està registrant la ciutat en els darrers anys a una manca o insuficiència de parc construït. Fins i tot la ciutat disposa d’una part important de l’estoc d’habitatges que està en desús. Segons el darrer, cens es tractaria d’uns 10.000, entre els quals lògicament n’hi ha de molt deteriorats i difícils de ser recuperats, però una part sí que és susceptible de rehabilitació i demana que s’actuï per evitar-ne l’empitjorament.
Ens falten dades per saber amb exactitud l’evolució del parc d’habitatges entre el 2011 i avui, però aquest és un element important per fer un diagnòstic just de la situació, ja que no estem parlant d’un quinquenni qualsevol. Es tracta d’un període molt rellevant per al parc d’habitatges de la ciutat, tant des d’un punt de vista quantitatiu com qualitatiu: possible incorporació d’habitatges que s’han acabat després del procés de forta construcció dels anys 1997-2007; increment d’habitatges desocupats per haver tingut dificultats de venda a partir de l’any 2008, i augment d’habitatges buits resultat del dramàtic procés de desnonament de famílies o persones que no han pogut seguir pagant els seus habitatges en haver perdut la feina o haver reduït de forma significativa els seus ingressos.
Cal, per tant, portar la reflexió sobre els problemes d’habitatge de la ciutat cap a les causes veritables si no es vol confondre el tret i les estratègies d’intervenció. Els problemes d’habitatge de Sabadell avui –igual que els de la majoria de municipis de Catalunya– no deriven d’una insuficiència de parc, sinó d’una no adaptació del parc existent a les necessitats d’una part important de la població. I el que és interessant és entendre que aquesta no adaptació és essencialment de caràcter econòmic. Les famílies que han perdut el seu habitatge ha estat perquè no el podien pagar; les persones que es volen emancipar i no ho fan és perquè no troben habitatge assequible; les persones que viuen en condicions inadequades (amuntegades, en infrahabitatge, sense condicions energètiques apropiades, etc.) no poden fer un pensament de millora de l’habitatge perquè no hi podrien fer front. El desajust entre els costos de l’habitatge i els ingressos de les llars és el que ens ha portat i ens segueix portant a acumular situacions de gran exclusió social, degudes evidentment a problemes de baixos ingressos o d’atur, però agreujades per la manca d’un sostre digne.
Ens trobem, doncs, davant un problema difícil de resoldre, derivat del preu excessiu de l’habitatge de mercat per a una part important de la població. Els habitatges de lloguer de la ciutat són molt reduïts –no arriben al 14 per cent del total– i, d’aquests, els de titularitat pública, gestionats per Vimusa, són un escàs 17 per cent, és a dir, el 2,3 per cent del total de la ciutat.
La població que no pot pagar els costos de mercat dels habitatges –tant se val que es tracti de les quotes hipotecàries com del lloguers mensuals– ha de trobar resposta en els parcs públics o en els parcs socials, com passa a la gran majoria de països europeus occidentals. Però el parc de lloguer social de Sabadell, com també el de tot Catalunya, és del tot insuficient. L’Ajuntament en el PEAS situa ben clarament l’augment del lloguer social com un Pilar d’Acció, cosa que caldrà complementar amb tot tipus de mesures preventives de l’empitjorament de les llars com ara els ajuts directes per al pagament de l’habitatge i dels subministraments. I també amb la previsió, de cara al futur, de la preservació de sòls i de promocions per a habitatges a preu controlat per l’administració pública, fora de mercat.
