Renfe

Opinió de Francesc de la Torre: ‘Converses al tren’

Aquest dimarts al tren, i de tornada a la feina després d’uns dies de descans i de desconnexió total, vaig decidir apagar la ràdio i silenciar el mòbil, tancar els ulls i escoltar què deien les tres persones que compartien els seients del meu davant i del meu costat.

I ho vaig fer com a un exercici pràctic per comprovar si les mateixes preocupacions que jo tinc al cap últimament eren les que aquestes persones tenien. Davant meu anava una jove d’uns 19-20 anys aproximadament, al seu costat la seva mare d’uns 40 i al meu el seu avi, ja jubilat.

No cal dir que vaig aprendre molt més d’aquest exercici de 30 minuts que del que faig habitualment cada matí durant el mateix trajecte, escoltant i llegint l’opinió de persones, la majoria de les quals repetides amb diferents matisos, i que parlen de coses que realment no són les que més preocupen a la gent, a la ciutadania, com a mínim després de les que jo he volgut escoltar detingudament últimament.

La jove mantenia una conversa amb la mare sobre les poques ganes que tenia d’encarar la recta final del curs universitari tenint en compte el panorama laboral actual. La mare intentava motivar-la explicant-li que segur que trobava feina quan la crisi passés i que, ara per ara havia d’estudiar i intentar no pensar a mig termini. L’avi les observava atentament, amb una barreja de preocupació i carinyo. Jo només escoltava i anotava mentalment amb els ulls tancats. La mare li explicava a la filla que la seva falta de motivació no era res comparat amb la reunió que aquell matí els i les treballadores de la seva empresa tindrien per arribar a un acord. L’avi li va preguntar, a la seva filla, si l’acord era per renegociar el conveni col·lectiu. La mare per a la seva major preocupació li va respondre que era per negociar les condicions d’un nou ERE. La jove va preguntar la mare què volia dir ERE i ella li va respondre que estigués tranquil·la, que si tot anava bé a ella no li afectaria i que, en el pitjor dels casos, encara gaudirien també de la prestació d’atur del seu pare durant uns mesos. L’avi les va interrompre i va afegir que sempre podien comptar amb la seva petita pensió.

Entre una cosa i una altra vaig arribar al final del trajecte amb la sensació que potser l’endemà em canviaria de lloc i seuria a la filera de la dreta per comprovar si realment el tema del nacionalisme, el del nomenament del nou Papa o les suposades amistades peligrosas d’algun que altre polític eren els temes d’interès de la resta de viatgers del tren, dels ciutadans i les ciutadanes que en aquests moments fan aquest complicat viatge social.

I des de dimarts he decidit apagar la ràdio i mirar molt poc el mòbil. Durant uns dies vull escoltar què diuen altres joves, quines explicacions els hi donen els adults i com ho veuen els que ja tenen experiència en èpoques semblants a les d’ara.

Una altra de les conclusions que he pogut extreure és que potser la solució no és tan complicada i simplement passa per escoltar una mica més la gent i escoltar-nos una mica menys a nosaltres mateixos. La gent, la majoria, tenim problemes, d’un o d’un altre tipus, però de la mateixa forma tothom, a la seva manera, es busca les garrofes com es diu vulgarment. Potser només es tracta de facilitar i indicar quin és el camí més adequat perquè el major número possible de persones, de famílies, de veïns i veïnes, trobin motivacions, vegin esperança on ara només veuen ombres i problemes, i trobin alguna sortida menys traumàtica per poder afrontar els seus/nostres problemes diaris i reals d’una altra manera.

Hem perdut temps, molt, però sempre som a temps i, tal i com diu la dita, més val tard que mai. Després d’aquests dies coincideixo en que ara, més que mai, necessitem que els que ens poden ajudar i guiar a sortir d’aquesta situació, d’aquest difícil viatge, dialoguin, però per a fer-ho també han d’escoltar molt més, perquè el moment i la situació així ho requereixen.

És gratis i és molt fàcil. Només cal una mica de seny i moltes ganes. Segurament aquesta, la de ser més realistes en el sentit més ampli de la paraula, és potser la millor manera de fer-nos més fàcil el trajecte. Fins que això no passi crec que no tornaré a escoltar l’opinió que em volen traslladar altres. Jo tinc la meva i només la volia compartir amb alguns més de vosaltres.

Podrem o no estar d’acord però només espero que la podem expressar lliurament cadascú de nosaltres i, després, que tots i cadascú de nosaltres, lliurement, decideixi per si mateix si agafa el seient de la fila de l’esquerra o de la dreta en aquest difícil trajecte. Tot i que cada dia sembla que una cosa o una altra estan una mica més barrejades, encara hi ha grans diferències per fer el viatge d’una o d’una altra manera.

Jo ja he fet la meva tria, ara us animo a fer la vostra.

4 Comentaris

  1. marta bohollo

    francisco tu ya lo has hecho durante mucho tiempo, escuchas a tu amigo bustos y le haces “la pelota”. En la facultad te enseñaron el significado de la palabra “hipócresía” y “enchufismo”, pues sino la recuerdas te aconsejo que la leas, seguro que hay cosas que dentro de esa definición te son conocidas.

    • Molt be kiko, ets una persona on as entes la definicio de respectar, eduacio, presumcio de inociencia i ser objectius… Aqui alguns com diria el avi de la granja: han perdut el nord si no creus el seu taranar de dir en tot moment mentides i difamar gratuitament, ets la peste de sabadell. ai ai ai que els gran mentiders i difamadors ja han acabat la seva propia tumba (inclot oposicio)…. I repeteixu: sort que la gent mes honrada amb dos dits de frent sigui dintre sigui fora o sigui la maria del mercat, que a vist en tot moment el ridicul abismal que han fet la oposicio i els detractors

  2. marta bohollo

    sofia no vendas humo, que no somos tontas

  3. Què no us adoneu? La Sofia és el propi de la Torre que s’estima molt a ell mateix. Si fins i tot li dona m’agrada als seus propis articles al facebook! Això és narcisisme en estat pur. Segueix així, Quico, que aquest és el camí.