Si hi ha una cosa que acompanya la celebració d’una festivitat tan nostra com Sant Jordi, aquesta és la de somiar a través de la lectura. És per això que aquesta setmana intentaré explicar, mitjançant la següent metàfora, el perquè mai hauríem d’haver convertit, entre tots, la política actual i molts àmbits de les nostres vides, en un mal somni.
Fa només uns anys… en el País de Nunca Jamás… vivia Peter Pan, un nen que volava i que no es feia gran gràcies en part a que no deixava, ni per un instant, de somiar.
Peter Pan era caparrut, vehement i impulsiu, però tenia un bon cor i mai dubtava en ajudar a tothom si li era possible. La seva imaginació, les seves energies, el seu somriure inesborrable i la seva popularitat el van acabar convertint en una persona admirada i estimada a la vegada, en una persona molt coneguda i carismàtica més enllà del seu poble.
És per això que els seus veïns i veïnes, en la seva pràctica majoria, van dipositar la seva confiança en ell perquè fos el seu màxim representant en una nova pràctica anomenada política. Aquesta consistia en aprofitar el màxim possible els béns comuns de la ciutadania per fer del poble un lloc més amable i amb les millors condicions possibles per viure-hi per a la majoria de les famílies. El poble de Peter Pan va acabar per convertir-se en l’enveja de tothom.
Però poc a poc i amb el pas dels anys, l’enveja, els complexes d’inferioritat i la mediocritat d’alguns dels seus veïns i veïnes, dels seus adversaris polítics tant del poble com de fora d’ell, van anar instal·lant-se en el conjunt del país, fins que va signar-se l’anomenada declaració del principi de Peter, més coneguda popularment com el Principi d’Incompetència de Peter.
Aquesta consistia en promocionar les persones fins que adquirien el seu nivell màxim d’incompetència, o el que és el mateix, a la pràctica significava que quant més amunt arribava un en la seva professió més incompetent acabava sent. Així, els presidents nacional i estatal i els equips que triaven, els màxims responsables d’alguns mitjans de comunicació i de la justícia de l’època i del país, van acabar per controlar-ho tot, complint a més, fil per randa, la declaració signada.
Mentrestant, la població del país continuava amb el seu dia a dia fins que la situació va arribar a ser asfixiant i insostenible després d’uns anys de crisi econòmica. Durant aquests anys, moltes famílies van perdre els seus estalvis i la seva dignitat davant la manca de recursos i possibilitats, van fartar-se de viure molt pitjor que només uns anys enrere i d’escoltar els màxims dirigents del país, dia sí i dia també, parlar de banderes i de contradir-se entre ells mateixos, en comptes de donar solucions als seus problemes reals.
Des de la distància Peter Pan, qui mai havia deixat de somiar, observava amb una barreja d’indignació i perplexitat, per finalment sentir-se una mica més alleujat en arribar a la conclusió que, per sort, no havia estat un dels màxims representants d’aquesta nova manera de fer política.
I va ser així que Peter Pan va recuperar el seu somriure pensant que, com a mínim, ningú podria dir que ell havia format part d’aquesta declaració i normes que regien el seu país i que havien fet del món un lloc bastant pitjor per viure-hi, un món governat per presidents incapaços de connectar amb el seu poble, ni tan sols entre ells ni de dialogar, arribar a acords i buscar solucions entre tots plegats.
Va ser amb el pas dels anys que el poble, fart de tanta incapacitat, fal·làcia i desgovern, va decidir retre un homenatge multitudinari a Peter Pan, qui havia estat uns dels seus màxims representants i referent, i a qui li van acabar per consultar si encara somiava i conservava la seva mirada verge i juvenil per intentar col·laborar a recuperar i tirar endavant el país.
Peter Pan els va escoltar, com sempre feia, els va dedicar el millor dels seus somriures i va tancar els ulls. Unes hores després, al despertar-se, va decidir què havia de fer, després del seu últim somni.
