Mentre PP i CiU es barallen dia sí i l’endemà també, i trenquen la pau social entre espanyols, catalans, independentistes i catanyols, ERC s’ho mira sense immutar-se, com a soci de “Govern” i com a cap de l’oposició de CiU, tot al mateix temps. I disfruta perquè el seu creixement i el de la independència són justament proporcionals a la intensitat del xoc entre els Governs espanyol i català, entre PP i CiU, entre Rajoy i Mas.

Un temps enrere, ningú s’hagués imaginat una campanya més efectiva, barata i exitosa en les files dels republicans catalans. A Espanya li fan els deures els nacionalistes i a Catalunya, només han de triar entre un dia ser Govern i un altre estar a l’oposició, depenent del que políticament els interessi més a cada moment. I anar creixent en intenció de vot a les enquestes, enfonsant a populars i nacionalistes a Espanya i a Catalunya, i debilitant poc a poc la resta de forces polítiques que, per responsabilitat, no busquen tensionar més la corda i es mantenen fidels als seus ideals. Més enllà del seu rèdit polític i personal.

El PP ni tan sols ha volgut escoltar la proposta de la seva líder a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, la qual, estiguem més o menys d’acord, arribi més o menys tard, coneix de primera mà què està passant avui a casa nostra.

CDC fa el mateix amb Duran i Lleida, el seu soci de Govern real, el que intenta posar una mica del seny català, una de les senyes que trobem a faltar a l’actual federació nacionalista.

Tot, en un ambient lúdic-festiu-reivindicatiu que silencia la veu del carrer, molt diferent a la veu del paper, a la que ens volen imposar tots els que juguen a trencar, a dividir i a provocar. Ningú pot negar que ara per ara sona amb força la música independentista, amb els millors teloners possibles, dos presidents, dos governs, que potser quan se n’adonin ja hauran perdut els papers definitivament i seran els únics protagonistes de la lletra d’un dels capítols polítics més ridículs, destructius i inefectius de la història de la democràcia.

Sí, cal millorar el tracte cap a Catalunya, és innegable. Sí, cal consultar el poble català per higiene política i sí, cal dialogar, asseure’s a parlar cara a cara i reflexionar què és el que s’ha fet tan malament des de l’inici de la crisi.

No sé si som a temps de frenar el trencament total, que no vol dir la independència. Perquè una cosa és apuntar-se a la moda de cara a la galeria, davant els veïns i la família i una altra és dipositar el teu vot anònim a les urnes si és que s’arriba finalment a votar, és clar.

Recordeu que a les últimes eleccions generals eren molts els que criticaven i es mofaven públicament del PP?. Resultat després de votar: majoria absoluta.

Resum de tot plegat: farien bé PP i CiU d’escoltar PSOE i PSC, a Espanya i a Catalunya. Perquè els socialistes els hi han estès la mà des del primer moment. Per responsabilitat, més enllà del rèdit polític que, en aquests moments, els podria atorgar posicions més radicals a les enquestes. Els han posat les coses molt fàcils per poder mediar davant la situació de desafecció que viu Catalunya envers a Espanya. Això és innegable.

Però davant els problemes, els nostres actuals presidents han decidit amagar el cap sota l’ala i intentar salvar els seus mobles. Les enquestes són efímeres, però la realitat i els problemes són permanents. El valor d’una enquesta és el valor que li hem de donar a un pulsòmetre un termòmetre  en un moment i una circumstància determinades. Però tots sabem que el pols i la febre oscil·len molt ràpidament.

Jo no compro l’entrada pel concert independentista per molt que la tendència sigui la d’anar omplint-lo poc a poc. Farien bé PP i CiU de reconèixer, quan abans millor, que des què van encarar la situació estan desafinant continuament. Segurament el problema té una difícil solució. Però quan abans ens hi posem, abans ens ensortirem.