ARTICLE D’OPINIÓ
Joan Mena, regidor d’EUiA a Sabadell i diputat d’ICV-EUiA al Parlament
El principal problema que afecta avui Catalunya és, sense dubte, el creixement de la pobresa i de les seves conseqüències que s’ha multiplicat per cinc des de l’any 2008. Pobresa econòmica, pobresa alimentària, pobresa energètica i pobresa habitacional són avui les diferents cares polièdriques d’una mateixa realitat: la desigualtat social. L’actual crisi econòmica, dissenyada escrupolosament per un capitalisme financer cada vegada més salvatge, ens està desvestint i desprotegit als treballadors i les treballadores dels nostres drets, que són allò únic que ens iguala. L’herència dels que no heretarem mai cap bé material són els serveis públics i els drets socials com a instruments per a igualar-nos a tots plegats, independentment del pes de la nostra butxaca.
Tot i que la solució a aquesta pobresa no pot venir exclusivament des de l’àmbit municipal, sinó garantint un tractament integral que atengui les necessitats de la ciutadania més vulnerable, l’Ajuntament pot aplicar mesures valentes i decidides. En canvi, la ciutat de Sabadell porta 15 mesos paralitzada, després de l’esclat del Cas Mercuri, i, ara, sembla que el govern de la ciutat està més preocupat pel seu procés de primàries internes. Així doncs, ni el combat contra la pobresa ha estat una de les prioritats del govern Bustos, per les seva situació de debilitat política tampoc no ha estat la prioritat del govern Sánchez i entrem en una fase política on la regidora de Serveis a les Persones, Marta Farrés, estarà més ocupada en la seva campanya de primàries que en donar sortida a les necessitats dels més vulnerables. Així doncs, la 2011-2015, el període de més necessitat social del conjunt de sabadellencs des de la recuperació de la democràcia, serà una legislatura perduda per a la nostra ciutat. Un govern immobilitzat per la corrupció, en una cursa interna per disputar-se el lideratge polític i un Alcalde presoner de la figura de Bustos que no ha estat capaç de mantenir la distància que la ciutadania li exigia, són els responsables. Per aquest motiu, EUiA, que sí que té el combat contra la pobresa com a la seva prioritat política, ha proposat la convocatòria d’un ple monogràfic i extraordinari per aprovar mesures municipals per combatre la pobresa.
Les dades parlen per sí mateixes. L’informe INSOCAT, elaborat per les Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS) el passat 2013, és prou contundent: el 60 per cent de les llars catalanes passen dificultats per arribar a final de mes, la taxa infantil de risc de pobresa creix vergonyosament (un de cada cinc joves està en risc de pobresa), s’ha multiplicat per cinc la població catalana en pobresa severa (de l’1,15 per cent el 2008 al 4,98 per cent), un 13,7 per cent dels catalans són pobres tot i tenir una feina degut a una reforma laboral que ha generat més precarietat… i així podríem continuar. Però, sovint, el problema rau en la fredor de les xifres, les dades i els percentatges. La realitat és que darrera de cada símbol del % hi ha milers de famílies, amb rostres, amb noms i cognoms, amb fills i filles, avis i àvies, que necessiten una solució integral d’emergència social. Necessiten que, com a país i políticament, ens marquem un únic i clar objectiu: combatre la pobresa.
Aquestes dades sembla que aquest 2014 es complicaran encara més. Després de set mesos en què el grup d’ICV-EUiA hem denunciat per activa i per passiva la falta de voluntat del govern d’Artur Mas de garantir una beca menjador per a tots els infants en situació de risc de malnutrició i hem reclamat una partida oberta per cobrir aquestes necessitats, el govern ha enredat, ha enganyat i ha mirat cap a una altra banda. El Conseller de Sanitat i la Consellera d’Ensenyament han negat, des de juliol de 2013, que hi hagués nens i nenes a Catalunya en situació de malnutrició. No només el grup d’ICV-EUiA ho va denunciar, durant l’estiu el Síndic de Greuges va posar una xifra (50.000 nens) que va ser confirmada per l’Associació de Pediatres de Catalunya. Ara, set mesos després, la Secretaria de Salut Pública reconeix que hi ha al país 660 casos de nens malnodrits: 95 per viure en situació de pobresa extrema i 555 en situació d’ingressos extremadament baixos. El Conseller ho va negar el setembre de 2013. És indigne dir mentides en seu parlamentària. És immoral dir mentides quan parlem de pobresa alimentària infantil. No és ètic no haver presentat la dimissió després de negar aquesta evidència. I és responsabilitat del President Mas no cessar-ho immediatament del seu càrrec per aquest motiu. Aquest episodi ens indica que la situació de pobresa s’agreuja a Catalunya i el govern, en comptes de prendre mesures per eradicar-la, l’oculta.
Malauradament, el govern de CiU amb la incomprensible complicitat d’ERC no s’han marcat combatre la pobresa com una de les prioritats del govern. Els pressupostos de 2014 han sigut una oportunitat perduda. S’han aprovat uns pressupostos clarament antisocials que l’únic que fan és mantenir els privilegis d’uns pocs (grans elits financeres, famílies amb grans fortunes, entitats bancàries, escoles de l’Opus que segreguen alumnes, Abertis i altres amics, etc) a costa dels drets socials de la majoria que cada vegada tenim menys. En breu, el govern i el seu soci, CiU i ERC, tindran una nova oportunitat de redistribuir la riquesa i combatre la pobresa: la ILP sobre la renda garantida ciutadana. Aquesta iniciativa popular, que ve avalada per 121.191 signatures de catalans i catalanes que han exercit el dret a decidir que la solució és redistribuir la riquesa, passarà el seu tràmit parlamentari. La iniciativa reivindica una renda de 7.967 euros l’any garantit per a totes les persones com a ingressos mínims per a dur a terme una vida amb dignitat.
El Ple extraordinari que planteja EUiA aposta per un format al qual Sabadell no estem gaire acostumats. Aquestes propostes no poden venir exclusivament des de la part política, tal i com acostuma a passar en un ple municipal, sinó que les entitats socials que treballen a la ciutat han de tenir un paper predominant d’anàlisi, de reflexió i de propostes. Proposarem una intervenció inicial dels sindicats per parlar de la pobresa econòmica, el Rebost Solidari per qüestions de pobresa alimentària, la PAH per abordar la pobresa habitacional i la Creu Roja quan tractem la pobresa energètica. Això és construir ciutat entre tots i totes i per a tots i totes. Deixar enrere el llastre polític que aquesta ciutat empeny des de fa quinze mesos i mirar al futur amb un únic condicionant: combatre la pobresa per garantir la cohesió social del futur.
