ARTICLE D’OPINIÓ
Joan Mena, diputat d’ICV-EUiA
Continuant amb aquest sa exercici de contrastació de punts de vista sobre un tema que avui interessa a molta gent, em permeto tornar a contestar al segon article de l’amic Antonio Santamaría ‘Els companys de viatge‘, esperant que els lectors de iSabadell no acabin cansats i ens enviïn a prendre un cafè i continuar amb l’interessant debat.
Veig que anem centrant el tema fonamental del seu primer article ‘Preguntes sobre la pregunta‘ i, amb gran satisfacció per la meva part, són moltes les coses que ens uneixen i, potser, només una la que ens separa. La tractaré al final d’aquestes línies.
Té raó el senyor Santamaría, i fa molt bé, quan cita a Andreu Nin com a un dels maxistes catalanistes que més han teoritzat sobre la qüestió nacional a Catalunya. No obstant això, crec que val la pena fer una petita menció a grans pensadors que, no només amb la mirada local catalana sinó des d’un punt de vista de reflexió global, també han analitzat els fets nacionals. Jo sóc de la opinió que el tema nacional s’ha de plantejar des d’un punt de vista internacionalista i no pas localista, per això, defenso el dret a decidir no com a element identitari ni de lluita de banderes, sinó des de la seva vessant de radicalitat democràtica.
És molt interessant analitzar les reflexions que van fer Marx i Engels sobre el que ells anomenaven “els moviments d’emancipació nacional”. I ho feien, com no podia ser d’altra manera i com jo he intentat fer en l’anterior article, des d’un punt de vista de classe. Marx i Engels parlaven dels “moviments d’emancipació nacional com a factor revolucionari” i jo estic completament d’acord. Et cito unes paraules del mateix Andreu Nin on parla, precisament, d’això:
Reconeixen, com hem vist, el paper progressiu dels moviments d’emancipació nacional en la mesura en què contribueixen a resoldre el problema de la liquidació de les supervivències feudals i serveixen la causa revolucionària general; combaten aferrissadament la indiferència davant aquests moviments, i la consideren com un ajut directe a l’opressió nacional, que és la base del poder de les classes explotadores de la nació opressora. No sostenen, però, tots els moviments nacionals – recordem llur actitud davant el paneslavisme – ni fan extensiu a totes les nacionalitats el dret a la independència política”.
M’interessen d’aquestes paraules dos aspectes que jo comparteixo profundament:
1) L’única manera de sobreviure al feudalisme com a sistema opressor de la classe treballadora era fer que els moviments d’emancipació nacional acabessin derivant en causa revolucionària general (i no només nacional).
2) La independència no és la solució als problemes de classe, però sí que és un dret inalienable dels pobles
I vull contrastar aquestes dues idees amb la situació actual:
· El bipartidisme corrupte del PSOE i el PP que prové d’una transició hereva del franquisme és l’equivalent al ‘feudalisme’ del qual parlava Nin i, per tant, hauríem de reconduir el moviment d’emancipació que viu Catalunya a una revolució global (o procés constituent).
· La independència no és la solució als problemes de la classe treballadora, però pot esdevenir una oportunitat històrica a Catalunya i a Espanya per a treure-li poder a les oligarquies financeres.
Tampoc comparteixo la tesi de Santamaría quan afirma que tot ha estat una estratègia d’Artur Mas per desviar l’atenció dels moviments indignats que van sortir amb el 15-M. Aquets moviments han sorgit a tot l’estat i, fins i tot, més enllà d’Espanya a altres països d’Europa; segurament tenen més a veure amb les mancances democràtica de la construcció d’aquesta Europa que es fa d’esquenes a la ciutadania i d’esquenes als pobles. És cert que tant Mas com Rajoy, com a nacionalistes que són, aprofiten això com a cortina de fum per continuar atacant-nos.
Dit això, arribo al centre de la qüestió que crec que ens allunya. Veig que no diferim de l’anàlisi de la situació (estem en una guerra de classes), veig que no diferim de la conclusió (la dreta, espanyola o catalana, és igualment dreta) i veig que no diferim dels aliats (evidentment, els meus aliats són els pobles d’Espanya i d’Europa, pots llegir què penso a l’article ‘Per l’Onze de setembre encerclaré la Caixa‘, justament a les últimes línies, fa molts mesos, vaig dir el mateix que tu ara dius).
Tampoc no acceptaré que perquè el President, interessadament, hagi dit que els partits que vam acordar la pregunta som els seus ‘companys de viatge’ això ja sigui una veritat irrefutable. Evidentment que Mas no és ni vull que sigui el meu company de viatge: a la votació de pressupostos d’aquest ple comprovaràs que no compartim el mateix model de país i, per tant, no compartim viatge. És com si em diguessis que perquè he coincidit amb una persona a la taquilla de l’estació dels ferrocarrils comprant un bitllet, això vol dir que comparteixo viatge amb aquesta persona.
Així doncs, arribo a la conclusió que l’únic que ens separa és una cosa: la foto. Una foto que ja vaig explicar i que, fins i tot, puc compartir una part de la reflexió que feia l’antropòloga Sílvia Carrasco en un comentari al teu article. Per tant, Antonio, tinc clara tres coses que són les que em mouen a defensar el dret a l’autodeterminació de tots i del meu poble: votar és l’única sortida democràtica als conflictes polítics, aquesta pregunta ens ha de permetre, als que som federalistes, sortir amb una proposta federal per a l’estat espanyol (tenint clar que el PSC ha prostituït la paraula federalisme) i guanyar el dret a votar és la primera fase de la revolució global de la que parlava Nin i que ara coneixem com a ‘empoderament’ del poble.
