Existeix un principi jesuític, en el mal sentit de l’accepció, de Sant Ignasi de Loiola, que deia el fi justifica els mitjans. Estar-se tant de temps en una cova a Manresa no és bo per a ningú. Fa anys es va descobrir que aquesta era una mala asseveració. Marco Panella, abans de tornar-se boig, ja deia que el mitjans prefiguren el fi. I tenia raó.
En principi la política hauria de ser l’art del tracte amb les persones, amb la gent, amb els ciutadans. La democràcia és el sistema on les diferents opcions per organitzar i governar les societats es disputen el poder en llibertat. El lògic seria que cada corrent ideològic exposés a la plaça pública els seus arguments, les seves propostes i fins i tot els seus sentiments amb l’objectiu de convèncer a la ciutadania de la bondat del seu projecte. També el lògic seria que es dialogués amb la ciutadania per veure com aquests projectes són rebuts, criticats o alabats. D’aquesta relació dialèctica entre idees, projectes polítics i recepció ciutadana n’haurien de sortir síntesis creatives. Es tractaria doncs d’entendre la política com un joc de seducció.
D’una temporada cap aquí la política no té res a veure amb això. Va començar José Maria Aznar amb una actitud neofalangista de menyspreu total a l’adversari polític i als seus arguments i valors. Era la continuïtat del feixisme que pretén acabar amb la cultura, cremant llibres fins i tot cridava “!Viva la muerte! !Muera la inteligencia!” (José Millán Astray l’any 1936 a la Universitat de Salamanca).
Però poc a poc aquest manera de fer política s’ha anat estenent per tot arreu. Els mecanismes han estat estranys, però programes com Gran Hermano o Sálvame han estat els canals educatius més importants. Així es concep la política no com a seducció sinó com un joc de poder desvestit de qualsevol altra consideració i on tot s’hi val. S’accepta com a normal reunions on hi ha persones que no respecten la paraula de ningú; altres que alcen la veu quan se’ls acaben els arguments; s’intenta maniobrar per enfrontar l’adversari i acabar amb ell en comptes de dialogar-hi; alguns fins i tot s’atreveixen a fer comentaris explicant la història recent al revés del que ha estat demostrant tenir memòria de peix; altres fan el que poden per dividir l’adversari. Em resisteixo a posar exemples, per tal de no remoure la bèstia, perquè com diu Javier Marías, recordar alguna cosa de més de 15 dies és considera mala educació.
Hi ha molta gent, massa gent en la política sabadellenca que estan contents cada vegada que del seu propi partit els marxa gent. Realment la ciutat no anirà bé fins que la ciutat no s’adoni que per arreglar la ciutat i generar un futur amb il·lusió, només es pot fer si hi ha grups de persones que viuen la política amb il·lusió i on sigui compatible la política, i la discrepància política, des de l’amistat. Els mitjans prefiguren el fi, amb males maneres no es poden fer bones polítiques. Calen bones maneres, il·lusió i entorns afectuosos si volem que més gent faci política i sense això és impossible construir un Sabadell engrescador.
