La ciutat ha parlat. S’ha produït el fenomen màgic que de 207.000 habitants al final després d’un procés tortuós i estrany on intervenen mil factors, però sobretot desprès que el poble hagi dictat sentència, al final tenim 27 ciutadans que ens representaran a tots durant quatre anys.
Des de que va explotar el cas Mercuri la ciutat està en estat de xoc: un brot a legionel·losi ha causat diversos morts; el mític bosc de Can Deu arrasat per un estrany efecte meteorològic; s’ha detingut una cèl·lula islamista radical. Es van vendre per un euro la Caixa de Sabadell després de 150 anys d’història, la companyia d’aigües CASSA ha acabat en mans d’AGBAR i el Centre d’Esports Sabadell ha caigut en mans japoneses. És com si totes les plagues bíbliques recaiguessin sobre la ciutat.
La ciutat ha parlat i el cas mercuri ha passat factura. 16.000 votants socialistes han canviat el vot. A Terrassa el PSC ha aconseguit el doble de vots que a Sabadell. UxC ha aconseguit els mateixos regidors que ICV-EUiA l’any 2011 després de tot el que ha passat. Convé una reflexió en profunditat. Sense el caïnisme (els 5.000 vots de Guanyem Sabadell) i amb una mica de generositat avui una força política hauria batut sense cap mena de dubte el PSC. CiU ha patit el desgast de les polítiques del govern de la Generalitat. S’ha confirmat que l’alternativa havia de venir de l’esquerra. Ha faltat oferta: la demanda hi era.
I què han de fer? En primer lloc posar-se d’acord i crear una nova majoria de concentració municipal que ens tregui del pantà on estem situats i on tot són males notícies. Cal que el màxim de forces polítiques pactin governar juntes. I que ho facin amb un bon programa de govern que sigui públic. Si són quatre o cinc és igual, que aprenguin a governar junts i a relacionar-se amb normalitat.
Volem sentir notícies que es fan nous programes per atendre les urgències socials. Però no volem més xerrameca, volem saber a quanta gent afectarà, quan costarà, d’on es trauran els recursos, etc. Volem saber que no es tallaran més comptadors d’aigua, de gas i de llum. I de quins recursos es compta per fer-hi front. Als programes electorals no hem trobat cap quantificació, de nombre de ciutadans afectats, cost, d’on es treuen els recursos, etc. Una pena: la campanya era el moment de discutir aquestes coses. La credibilitat es guanyarà a força de responsabilitat i de parlar clar. I si no es pot fer res més de nou en determinat àmbit que es digui.
Volem saber que hi haurà un fons per assegurar que cap nen sabadellenc patirà desnutrició. I que el nou alcalde dona la seva paraula que serà així. I que no dormirà per aconseguir-ho. Si ha d’apujar els impostos els apujarà el que calgui. Vivim moments d’emergència i calen mesures d’emergència.
Cal també, que qualsevol altra consideració que no sigui la ciutat quedi relegada. Si hi ha nens que passen fred cal solucionar-ho independentment del que passi amb el procés català. Cal que els partits locals pactin a Sabadell sense tenir present res més enllà. Ni el govern de la Generalitat, ni el Parlament ni res de res. Primer Sabadell, en segon lloc Sabadell i en tercer lloc Sabadell. I treure Sabadell de l’avenc on està situada.
Al setembre discutirem del futur del país, i al novembre de l’Estat. Hi ha temps per a cada cosa. Que ningú es confongui. És l’hora de la responsabilitat.
