ARTICLE D’OPINIÓ
Josep Ache, periodista
Advertència prèvia: aquest article s’ha escrit abans d’haver-se conegut l’aberrant document municipal (tant o més de l’aparell que del govern intitulat Informe-balanç del nomenclàtor de carrers de Sabadell 2016, signat per Josep Abad Sentís (més info: ‘Anàlisi’. La proposta esbiaixada de nomenclàtor’. Per monstruós, absolutament delirant, diria que no dóna ni per discutir-lo. En el moment d’aquest article meu que aquí i ara acabo, i que publico -afortunadament, l’iSabadell no és la censora revista municipal Arraona-, no hi havia més referències al cas que la retirada del monument a Marcet i les primeres declaracions d’intencions apuntades pels portaveus del govern local. El debat se centrava en si Marcet sí o no, al nomenclàtor urbà. Si més no, és un tema sobre el qual confrontar dades i poder argumentar.
Anticipo la conclusió: Si a Marcet se li treu el nom de la plaça, que ara no sé dir si sí o si no, també s’han de treure del nomenclàtor Antoni Llonch i Josep Moix. Perquè els tres formen un mateix paquet, lligat i aguantat en els trànsits entre el tardofranquisme i el farresisme, i perquè també tots tres no deixen d’evocar catàstrofes històriques del segle XX, del feixisme en les seves modalitats nacionals-clericals (Marcet i Llonch) al stalinisme en Moix. O se salven, i a veure com, o bé es troben alternatives millors.
Però no sols per buscar alternatives, res millor que mirar imatges belles. És bo perquè bé existeixen, ajuden a eixamplar l’esperit i a intentar obrir el cor, almenys. Entre les figures i idees invocades al nomenclàtor de la ciutat n’hi ha d’extraordinària bellesa, certament. D’aquí, la seva força. La ronda Zamenhof n’és un exponent grandiós. Per raó del seu nom, s’ha fet admirar arreu del món. I, precisament, és a tocar de la plaça Marcet.
Sabadell, en efecte, va ser la primera població al món en dedicar un vial al Dr. Ludwik Zamenhof, creador de l’idioma universal esperanto. Va ser el 14 de juliol del 1912 (data de gran significació liberal, republicana, i per això mateix nacional a França). L’Acadèmia Sueca, tot sigui dit, no va ser pas tan receptiva a les dotze vegades en què aquell gran humanista va ser nominat al Nobel de la Pau. De fet, va morir al 1917, sense rebre’l.
La premsa d’arreu es va fer ressò del descobriment a Sabadell de la plaça, al lloc que fins llavors els plans d’eixample urbà anomenaven ronda del Nord a efectes poc més que burocràtics. I alhora, l’Ajuntament va rebre de tot Europa, Amèrica i més enllà desenes d’adhesions a la iniciativa que, en l’expedient al cas, conserva l’Arxiu Històric. Entre aquests papers, la carta d’agraïment escrita a mà pel Dr. Zamenhof.
No va ser una decisió gens snob ni oportunista, com tantes d’habituals al règim d’ara i les cultures polítiques correlatives. En aquell Sabadell de principis del XX, afectat per potents fractures socials i culturals, a indicar tot seguit, l’esperanto va atraure moltíssim i prou simultàniament des de socis de l’Acadèmia Catòlica de l’ínclit Dr. Feliu, catalanista i antiliberal a més no poder, fins als cercles anarquistes o els simplement republicans.
Entre els republicans, Pi i Margall havia estat dels primers a aprendre esperanto i difondre’l. Hi veien un mitjà per superar barreres culturals i accedir a majors coneixements; també, en sentit literari, estètic i filosòfic, progressista. Pels anarquistes tenia un fort contingut revolucionari. I pel Dr. Feliu, partidari de tenir àdhuc cafè i billar a la seva Acadèmia per així “cristianitzar-los”, venia a ser un recurs modern més per fer propaganda.
Això en aquell Sabadell: la població espanyola de major creixement a l’últim terç del XIX, culminant la industrialització. I a la vegada víctima de fractures de caire social, urbanístic i, més intensament, ideològiques. Allà on el liberalisme va formar un cert sentir comunitari, amb l’esparterisme (en bona part el que Marian Burguès expressaria al seu Sabadell del meu record), s’obria llavors una forta polarització entre l’anarquisme o l’espiritisme i l’integrisme catòlic a l’altre extrem, en conflictes intensos.
Ho refereix molt bé Albert Garcia Balañà al seu imprescindible Ànimes i telers. Canvis materials, malestars socials i combats culturals al Sabadell de l’últim terç del segle XIX (1868-1890), al número que la prestigiosa revista Recerques va dedicar a Sabadell (a la municipal Arraona ni tan sols no l’han citat mai). Encara que per acotació cronològica no arribi al fenomen local de l’esperanto, dóna claus per valorar-ne l’excepcionalitat.
Perquè no abundaven les pràctiques culturals on aquell Sabadell arribés a confluir. L’excursionisme i els esports, encara eren incipients. A més de l’idioma universal, que ja és gros, havia, això sí, el teatre on rics i plebeus veien les mateixes obres. Sabadell n’era un centre creatiu tan crucial com Barcelona (els escenaris barcelonins i sabadellencs es completaven molt, i més en les millors companyies professionals. Això tampoc no ho deixa ni citar la censora Arraona: vegi’s el seu darrer número sobre el teatre).
També es pot reconèixer una gran bellesa al nomenclàtor liberal del XIX, brutalment mutilat d’ençà del franquisme, i tanmateix encara ara. Sobre la quadrícula del primer eixample industrial, on coincidien vapors, quadres fabrils, rengles d’habitatges populars i casals benestants, els noms dels carrers significaven l’imaginari cívic i polític de la revolució liberal, de la qual en va venir la democràtica. A Sabadell, com a conjunt, feia goig.
Hi van posar els fills il·lustres de la població, eminents il·lustrats a més: Fèlix Amat i el Dr. Bosch i Cardellach. També els grans escriptors i savis que el liberalisme no tan sols espanyol havia posat en valor: Cervantes, Calderón, Jovellanos, Capmany, Garcilaso, Blasco de Garay… I, així mateix, els herois i personalitats de la revolució liberal: Torrijos, Lacy, Riego, Mendizábal, Argüelles, Quiroga, Espartero, Topete, Madoz…
I entremig, al mateix nivell, els capitans no sols d’indústria del Sabadell sorgit de la revolució industrial i alhora de la liberal, en la qual ells també van combatre fusells en mà: Duran i Sors, Calassanç Duran, Sallarès i Marra, Corominas, Brujas… i, ben bé com uns més d’aquells, sense fer-se destacar, hi figuren Turull i Casanovas, els dos grans alcaldes de l’època i, alhora, comandants electes dels batallons sabadellencs de la Milícia Nacional, esparterista. A part d’actuar en més progressista, Antoni Casanovas i Bosch va ser un valent milicià, exposant la vida i defensant-nos a trets contra la reacció absolutista.
Amb el franquisme, Zamenhof va saltar del nomenclàtor per la mateixa raó que el nazisme va prohibir l’esperanto (a més, Zamenhof era jueu, tal com li delatava el cosmopolitisme). A la Unió Soviètica, l’esperanto també va patir la repressió stalinista. I respecte a la depuració de noms liberals, val a dir que, per evident influència dels seguidors del Dr. Feliu, va ser molt més virulenta a Sabadell que a Terrassa, o la majoria de poblacions.
Pels d’El Liberalismo es pecado, sabadellencs també, Madoz, Espartero, Mendizábal, Jovellanos o Víctor Balaguer, eren partícips, per liberals, del contuberni vençut a la Cruzada,. D’aquí que els triessin dels carrers. Els tractaven de “ponzoña“, que des de «los últimos cien años» o sigui des de Ferran VII, enverinava la vida ciutadana al nomenclàtor, a l’extrem de fer just i gloriós l'”alzamiento“; “antinacional” que diria jo, i no per opinar.
Així de brutal, amb això de la “ponzoña“, ve escrit al decret pel qual la Gestora Municipal en el govern de la ciutat al 1939 va foragitar en bloc del nomenclàtor els liberals que no fossin de Sabadell, i a més rics. Aquell decret va fer caure igual Pi i Margall o els Viladot de Cal Viladot del carrer de Viladot, que des del 1939 du el nom d’una Mare de Déu, la de les Neus, que té a casa seva una veïna, i alguns del veïnat veneren.
A casa seva, allà ells. Però que d’aquest carrer en facin dir de les Neus d’ençà de l’apropiació franquista (“brazo en alto” en les imatges del fet), fins i tot cau en allò del “Nom en va” del Decàleg. Ni per catòlic, no hauria de passar com bo. El notari Francisco Viladot va ser un valent liberal dels de la Pepa. I Tomàs, fill seu i advocat, va portar a Sabadell la Institución Libre de Enseñanza i va fundar La Emancipación, Sociedad de Actos Civiles. D’aqui venia la revenja feixista, i abans integrista, encara vigent.
El que ha de fer l’Ajuntament
Per tant, i en virtut de les lleis de la memòria històrica, l’Ajuntament ha de restituir el nomenclàtor liberal, ben bé com qui restaura una obra d’art, un monument. O sigui, amb cura pels incidents de la història, els d’abans i els de després. Com a l’actual consistori bé hi ha liberals, i progressistes a més, cal confiar que ho faran valer en l’acte administratiu oportú, sigui moció, dictamen… Com a ciutadà, espero el goig de veure complir la llei.
I si algú, al carrer de Torrijos encara de Portugal per Franco i Salazar, cantés allò del “Si Torrijos murió fusilado/ no fue por cobarde o traidor/ que murió con la espada en la mano/ defendiendo la Constitución”, amb la Marxa de Riego de tonada com no pot ser altrament, caldrà apreciar-li l’homenatge vers als qui com Torrijos van donar la vida per les llibertats civils, i als sabadellencs que per això mateix van dedicar-li aquest carrer.
En canvi, la plaça Marcet té altres particularitats. Se li va posar el nom al 1974, en un altre moment i sota una matriu ideològica que no era ben bé la de l’integrisme arrrelat al franquisme: el d’aquella Gestora Municipal del 1939 en la qual Marcet ni hi era. En la formació i nom de la plaça Marcet va intervenir més aquell sabadellenquisme d’estar per casa, tirant a “casa bona”, que Juan Gómez descrivia de des Can Oriach, distant i crític.
De la plaça Marcet a l’avinguda Moix, alguns arguments
Però ni el franquisme ni el sabadellenquisme no basten per entendre per què a la plaça li van posar Marcet, ni per què el nom perdura o perdurarà, tal vegada. Les ideologies poden indicar el com i fins i tot el què, però no el perquè. És obvi que de no haver-se fet tan franquista, Marcet no hauria sigut alcalde, i ara no es parlaria de treure-li la plaça. Tan obvi com que Llonch no tindria plaça sense abans la de Marcet. I així i tot, no és prou.
Falta el “per què” en el cèlebre principi de les sis “w” del periodisme. Es pot anar a trobar en el materialisme, sigui per Marx, Weber o Harris: La base material i allò de les condicions necessàries i les suficients. Portat a Marcet, hi ha un fet cabdal a notar: També en termes econòmics, Marcet va liderar la burgesia industrial sabadellenca amb un abast excepcional, insòlit des dels temps de Turull. D’aquí vindria la resta, plaça inclosa.
No li vindria solament per alcalde, càrrec al qual va accedir en condicions més aviat precàries (que amb prou feina el saludessin dos o tres nazis també dóna a entendre el poc que pintava al principi del règim) Tampoc no li va servir de gaire haver anat a la guerra, haver sigut regidor i diputat provincial amb Primo de Rivera, o ser el millor president del Sabadell de futbol, que al 1936, en la II República, va arribar a subcampió de Copa.
A partir de l’alcaldia, amb els contactes i el relatiu pes polític que va mirar de fer-se, i a la presidència del Gremi de Fabricants, que va simultaniejar, Marcet va formar com a “jefe del Sector Lana del Sindicato Textil” en les plataformes d’empresaris que al 1954 van plantar cara a sectors i forces de major poder al règim. Des de l’exili, al 1956 s’hi va fixar Josep Moix, al I Congrés del PSUC en el qual aquest es va proclamar secretari general.
«En aquestes peticions, la burgesia catalana formula una veritable plataforma de reivindicacions polítiques i econòmiques», observava Moix en el crucial Informe Moix, que va presentar en aquell Congrés. Venia a ser l’equivalent del que, en l’immediatament anterior del PCE i a càrrec de Dolores Ibárruri, Pasionaria, va propugnar el Pacto para la Libertad i la reconciliación nacional amb sectors llavors encara franquistes.
Era el moment en què, seguint el XX Congrés del PCUS i l’informe Kruschev, els partits en l’òrbita enterraven Stalin i preconitzaven la coexistència pacífica, amb les liberal-democràcies capitalistes. Va obrir camí a allò que vint anys després se’n va dir “socialisme en llibertat” amb l’eurocomunisme, coincident a més amb el restabliment de la democràcia a Espanya. A Sabadell, aquell altre moment va ser el d’Antoni Farrés.
Aquest podria ser un fil de connexió entre les places de Marcet i Llonch i l’avinguda de Moix. Si es vol interpretar amb paraules de Moix, aquí unes del seu Informe del 1956: «Els interessos del poble català exigeixen de tots els catalans d’esquerra i de dreta que facin els esforços necessaris per al seu retrobament, per la reconciliació dels espanyols, per tal de fer possible els canvis pacífics en la direcció política d’Espanya».
Marcet era per Moix, en el context on el va citar llavors, abans fabricant que alcalde, i monàrquic que franquista. Talment el va mencionar, com de passada i entremig d’altres figures de l’empresariat català de l’època. No hi ha més. D’aquelles tensions en el règim, per qüestions de política econòmica i interessos creuats entre diversos elements més o menys influents o poderosos, Marcet en parla força més a les seves memòries.
Però a més, o abans, d’actuar com a portaveu de la burgesia industrial sabadellenca davant d’altres poders sovint més potents, en particular els del règim, Marcet va liderar l’articulació o recomposició política i cívica d’aquesta classe o medi local, a partir de la postguerra. Aquest seria el Marcet que més al final del seu mandat va enfrontar els dèficits escolars, el Plan Marcet de Vivienda, la creació de Cassa o la Bosch i Cardellach.
No ho va plantejar només des de l’Ajuntament, prou feble en recursos i també en legitimitat. Es va recolzar tant o més en allò que ell anomenava “iniciativa privada colectiva“, és a dir altres elements d’aquella burgesia sobretot industrial. Hi va trobar el concurs d’integristes com Jesús Farrés, pare d’Antoni Farrés (els seus articles a la revista Alba són impagables), el dels Enrich de l’Opus o el d’un Antoni Forrellad en via cap el pujolisme.
També s’hauria de mirar el planejament urbà que, amb Bracons d’arquitecte municipal, va prendre abast més regional que comarcal (el sistema de rondes de Sabadell encara per acabar, d’on ve també el tram de la C-58, o l’eix Sol i Padrís-Santa Maria), o l’actuació empresarial en la renovació tecnològica del tèxtil (l’empresa Comes), comercial (exportació, Pañerías Reunidas…) o la diversificació (l’invent del biscúter, l’aeroport…)
Marcet, com a polític, va caure en desgràcia coincidint amb el canvi de cicle franquista entre la llarga postguerra i el “desarrollismo“, la coalició bèlica i l’Opus dels tecnòcrates. Les seves memòries, Mi ciudad y yo, testimonien també l’amargura del descavalcat. Evidentment, no va ser cap demòcrata, per molt que tampoc no fos revengista i demostrés una sensibilitat per la llibertat de consciència i culte no gens usual a l’època.
Però amb tot i amb això, i per tot plegat, Marcet mereix atenció. Si més no la que Moix i després Farrés li van dispensar. Encara que sigui per treure-li la plaça.
