Opinió de Josep Ache. ‘Sabadell, entre serps i sirenes (1). Això d’ara al Passeig’

ARTICLE D’OPINIÓ
Josep Ache, periodista.

Per assegurar, també, que la Rambla fes 80 pams d’ample, tal com al 1841 havia decretat Antoni Casanovas, llavors alcalde, el seu col·lega Pere Turull va comprar i edificar als terrenys situats entre l’actual plaça del Doctor Robert i el carrer de Sant Pere. Davant per davant, a la finca on ara s’hi recorda l’Euterpe, els Duran de la Casa Duran havien construït entre el 1839 i el 1840 la casa-fàbrica dita Vapor Salt. Era el primer edifici de nova planta en incorporar la màquina de vapor. D’aquí el nom.

La Rambla, llavors, només tenia un edifici, aquell, i Sabadell poc més de 6.000 veïns. Hi havia, però, un projecte de ciutat, econòmic, polític i urbà: el de la revolució liberal. Els milicians nacionals d’Espartero, entre els quals Casanovas i Turull, s’havien batut contra la reacció, els carlins, fins vènce’ls al 1840, a la Guerra dels Set Anys. Alhora, aquells burgesos revolucionaris i sabadellencs emprenien la revolució industrial, amb l’inici del vapor. En la dècada dels 1840, Sabadell es va omplir de xemeneies.

A Barcelona, mentre, no havien aconseguit d’obrir l’eix dels carrers Unió, Ferran i Princesa, projectat al 1820 amb una amplada d’igualment 16 metres, força més que cap altre dels seus carrers de llavors. Els fets de la Jamància, amb l’intens i llarg bombardeig que el General Prim va dirigir sobre Barcelona de l’octubre al novembre del 1843, va contribuir molt als enderrocs pendents. Precisament, l’atac artiller va decidir la Diputació a refugiar-se a Sabadell, convertint-la així per uns dies en capital provincial.

De llavors, doncs, i fins entrada la segona meitat del XX, Sabadell va ser ideat i construït, o sigui urbanitzat, segons la forma d’una mena de peix o de serp amb dos cossos o cues i un sol cap. Aquest cap correspondria a l’antiga vila murallada. Va esdevenir Centre urbà a mesura que li creixien cues, o sigui la ciutat. Les espinades respectives a cada cua vindrien a ser el que en el dir d’ara se n’ha dit Eix central. Una és la que va Rambla i Avinguda avall, cap el Sud, i l’altra Via Massagué amunt, cap al Nord.

Aquest és l’origen del Centre i alhora la causa que al 1928, en el seu Pla d’Eixample de Sabadell, l’arquitecte Josep Renom projectés l’ampliació de la Plaça Major amb l’enderroc de les mançanes que hi havia entre el llavors carrer Alt del Pedregar i el Baix de l’Església. Al 1947, amb Marcet d’alcalde, es van tirar a terra per urbanitzar el Passeig resultant. Al 1960, l’operació va culminar amb la demolició de l’escanyat carrer de Manresa, tot sencer, per obrir el Passeig Manresa, Al cap i la fi, l’Eix obert i expedit.

El cap i les cues: el Centre en relació als barris, i viceversa. Fonamental. Així i tot, l’origen i el sentit d’aquell Eix ni tan sols no es mencionen al que entre bastides i veles s’exposa aquests dies al capdavall del Passeig, on els Pedregars. En més abusiu, desqualifica la creació del Passeig de la Plaça Major i el de Manresa amb un únic epitet: l'”empitjorament”, s’hi diu en curt i ras, sense més explicació. I es queden tan amples, o tan estrets.

Mentrestant, la perspectiva de la resta de la ciutat, la comarca o la regió, metropolitana és clar, tampoc no s’indica als estudis sobre el Centre fets per compte dels comerciants, la Cambra i la patronal local CIESC. Hi fan un recompte del nombre d’establiments, dels llocs de treball o les places d’aparcament, i ho comparen amb ciutats com ara Granollers o Terrassa. Però a diferència d’altres caps de comarca, Sabadell té més d’un centre comercial. Almenys, l’Eix Macià i Ca n’Oriac, dels quals no donen dades.

Aquell Passeig no era pitjor al d’ara

L’omissió, però, no nega ni desmenteix. Només oculta, en aquest cas fets d’algun valor. A l’obertura d’aquell Eix i les reformes urbanes al Centre, l’Ajuntament va destinar durant més d’un segle bona part de la despesa en obra pública. Molt en enderrocs “destructors”, és clar. Però tampoc no va ser tan perquè sí, degradant ni tampoc inútil. Entre d’altres resultats, va permetre que a partir del 1960, amb l’enderroc final de tot l’escanyat carrer de Manresa, els autobusos poguessin travessar Sabadell de cap a cap, sense entrebancs.

El Passeig de la plaça Major, als anys 50. Foto via 'Patrimoni Sabadell'
El Passeig de la plaça Major, als anys 50. Foto via ‘Patrimoni Sabadell’

Amb els carrers de les Valls i les Tres Creus, aportant més portals als dos de l’Eix Central, Rambla i Passeig Manresa, el Sabadell dels més de 100.000 veïns va poder confluir al Passeig. D’aquí, el Passeig que les generacions actuals recorden per sempre més, i sovint enyoren. Venia a ser una gran estació d’autobusos urbans (amb connexió a pràcticament tots els barris) i algun d’interurbà (els del Martí, però no els Sagalés, La Vallesana, Gómez o Calet, repartits aquests a altres punts del Centre).

En efecte, en aquell Passeig amb el surtidor a un extrem i la terrassa del Musicall a l’altre, les parades d’autobusos i una de taxis ocupaven gran part de les voreres laterals. Al mig, a l’esquerra dels carrils, quedava el saló central arrecerat del trànsit, sota els arbres i entre vores i bancs de pedra. Com a punt de trobada, estada o espera, funcionava prou, i amb dignitat. L'”empitjorament” que ara se li atribueix seria, en tot cas, relatiu.

El servei d’autobusos va ser una de les grans reivindicacions veïnals dels barris sota el franquisme. Així mateix, la funció del Passeig com a estació central d’autobusos, va contribuir almenys en certa mesura a què es convertís en l’escenari d’històriques mobilitzacions ciutadanes, entre les quals les manifestacions prèvies a la Vaga General del 1976 (el vespre que els “grisos de Valladolid” van carregar dintre del Musicall). Més que un exemple, o una simple anècdota, és un senyal del valor d’aquell espai.

Al Passeig passaven coses tots els dies, sovint imprevisibles. Sota aquell munt de pancartes que hi voleiaven en els primers anys de l’actual règim, en una vital i contínua agitació més cultural o social que política, fins i tot podia aparèixer un poeta mallorquí, Tomeu Cabot, vestit d’astronauta en ocasió de recollir el Pirata Àlbum que li havia publicat Èczema, editorial amb seu el carrer de la Concepció. La Urbana, és clar, li va cridar l'”alto”.

El govern municipal proposa, en efecte

Per puntuals però remotes, i tampoc tan crítiques, aquestes observacions no impugnen tanmateix la proposta d’urbanització que el govern acaba de plantejar pel Passeig de la Plaça Major. Consisteix, com idea, a mirar de posar arbres en l’espai dels antics Pedregars (entre el carrer de la Rosa, el del Mestre Rius i la plaça del Dr, Robert), i així restituir l’antiga Plaça Major (la Plaça Vella) en les dimensions que tenia abans del 1947. Tot plegat, seria una mena d’híbrid entre el Passeig i la plaça evocada.

Grafisme de com serà el Passeig. Autor: cedida.
Grafisme de com serà el Passeig segons la proposta actual. Autor: cedida.

És una proposta més reaprofitada que nova, cosa que pot ser una virtut. Al 2010, i amb major contundència d’arbres, l’estudi d’arquitectura AR 47 la va dibuixar en el projecte amb el qual va quedar finalista al Concurs d’Idees per a la reurbanització del Passeig, que l’Ajuntament va convocar i al final va ser declarat desert. L’Ajuntament, però, va enredar literalment els concursants. Els va amagar l’afectació en superfície de l’estació i la dificultat de plantar arbres. Per això, aquells arquitectes en posaven més.

Respecte a la part de dalt, la del surtidor, els dibuixos que ara ha penjat el govern tampoc no indiquen gaire. Hi ha esbossats cinc o sis parassols com de terrassa (serà que a diferència de la Barcelona de Colau aquí no es qüestiona l’apropiació d’espai públic per part de bars i restaurants?), i també un banc corregut posat on ara passen autobusos (vol dir que els treuran del tot?). Perquè afegiria més desgavell a l’existent, no és creïble

També és obvi que l’ús del Passeig com a estació central d’autobusos, amb la intensitat d’abans, comportaria greus servituds i, pel trànsit i les parades, no seria fàcil d’encaixar amb la nova estació dels FGC. Tan evident com que la rampa posada al mig del Passeig Manresa ha tornat la calçada a l’estretor d’aquell carrer de Manresa que tant car va costar d’eixamplar; en despesa en diners i en pèrdua de patrimoni històric.

Però cal estimar que, dins de tot, la proposta del govern pretén tenir un sentit, en la relació passeig-plaça, i el justifica en un relat. Dóna tema per tractar-ne. Caldria ampliar-lo: que no quedi en la mena d’historicisme que exclusivitza l’exposició d’ara, tant més quan aquesta perspectiva és massa propensa a ideologitzacions i tòpics. Així mateix, es troben a faltar dades més d’ordre material, funcional i pràctic. Al respecte, els recents estudis presentats pels comerciants aporten materials, a ampliar també.

Passeig plaça Major Sabadell
El Passeig, segons el projecte presentat pel govern Bustos l’any 2012.

Perquè per molt que sembli poc, i més quan el Centre porta tres dècades en obres, no es tracta d’un mes dels projectes inqualificables que tant ha vingut prodigant l’aparell municipal, amb “tècnics” de quan Farrés. Només cal recordar el primer amb Bustos d’alcalde, al 2011. Com a un prestatge de l’Emaus, amuntegaven al mig del Passeig tot de bibelots: hi pujaven el monument dels antics jardinets, l’antic surtidor però posat més avall d’on era (memòria històrica), i a més una pèrgola de ferros cargolats, imitant les escultures de la Barcelona olímpica però en anònim, de funcionari.

En meritori contrast amb els anteriors, el d’ara està fent el que ha de fer un govern: planteja un projecte, millor o pitjor, i el justifica i presenta a la ciutadania, al cas amb aquesta mostra al Passeig. No és ben bé allò de la “participació ciutadana” a l’estil no només Bustos, que l’arquitecte Roger Sauquet va descriure a gran detall en un imprescindible article publicat a Quadern.

De les serps i les sirenes

Si Sabadell vingués a ser com una serp amb un cap i dues o més cues. es tractaria d’una mena de gorgona, figura mitològica en els clàssics. En tensió, a l’aguait o atemorides, les serps es cargolen. A l’exposició d’ara  al Passeig, el cargolament de la serp o gorgona sembla tal que amb prou feina s’entreveu el cap, o sigui el Centre. El de tensió, però, és un estat creatiu. D’aquí, potser els estudis dels comerciants o, propers al govern i tanmateix crítics, els escrits de Manel Larrosa i Isidre Soler a l’Isabadell.

Com que Medusa va ser una de les tres gorgones, i el mite ve de com Perseu li va tallar el cap, potser seria més convenient trobar una altra figura en els bestiaris fantàstics. Tal vegada aquelles sirenes de dues cues, més aviat luxuriants en l’art romànic, o en modern i per això més recatat, la del logotip dels cafès Starbucks. Convindria, en tot cas, desfer l’embolic de les cues i mirar fins on i com s’ha projectat i es projecta el Centre de Sabadell. Serà el tema de la segona part d’aquest article.

A Sabadell, en efecte, s’hi poden reconèixer més eixos de creixement i ordenació urbana, dit sigui no només per l’Eix Macià, i els seus centres d’activitat i atractiu. El Ripoll també és un eix, amb grans potencialitats. N’hi ha més de verds dins del nucli urbà, tampoc prou articulats. Hi ha hagut eixos frustrats, com el del Passeig Sant Bernat a Ca n’Oriac que Josep Renom va projectar al 1928 junt amb l’Eix Macià; o d’altres traçats de manera improvisada, com el de Sol i Padrís-Ronda Santa Maria o la catastròfica Gran Via. Per aquí s’anirà, en un assaig d’exploració.

I d’aquí a res, si aquest escrit es publica abans, els FGC arribaran fins on el Payo Negro, a la Planada del Pintor, passant abans per la Creu Alta amb l’Eix Macià, i entremig pel Sabadell-Nord de la Renfe, a la Plaça d’Espanya. La serp es tornarà subterrània. Les serps subterrànies són cegues, com els talps, pero disposen d’altres sensibilitats en el tacte. A falta d’ulls, els talps tenen bigotis, com les llúdrigues que tornen al Ripoll.

Foto portada: ‘l’espai provisional d’ombra’ del Passeig, fa uns dies. Autor: J.d.A.