Opinió de Josep Ache. ‘Sabadell, entre serps i sirenes (2). De “cuando se jodió”, o sigui la ciutat’

ARTICLE D’OPINIÓ
Josep Ache, periodista

Fa l’efecte que en aquest Sabadell tot costi molt d’arreglar. Obres de mai no acabar, la sempiterna qüestió del Passeig i més de més greus. Fàcil de recordar allò del “cuando se jodió el Perú“, en frase de Vargas Llosa. No gaire abans que s’espatllés la ciutat, precisament Vargas Llosa va ser portada a la revista TS (acrònim de Sabadell-Terrassa, publicada pels Amics de les Arts de Terrassa i l’Acadèmia de Belles Arts), amb retrats i entrevista de Joaquim Monràs Sénder. Deuria ser al 1972, i tenia mèrit.

En efecte, la ciutat es va començar a espatllar llavors, molt a resultes de la Gran Via. Toca explicar-ho. Abans, però, Sabadell va tenir un moment dolç, potser més per les expectatives que pel que n’ha resultat. El record del TS, tan castigat per la censura, condueix a dos dels escenaris més brillants d’aquell moment: Un, el llavors nou Passeig Manresa on Belles Arts s’havia revitalitzat; per allò, TS o la Sala 3. I l’altre, la Biblioteca de la Caixa de Sabadell, renovada així mateix, on llibres i revistes enllaminïen: La NRF, l’Esprit de Mounier, llavors en ple Maig-68, o el TS i Can Oriach.

Des d’allí, molt d’aquell moment, ve un titular: ‘Sabadell: Ciudad región‘. Al 1969, obria un gran reportatge a Triunfo, la més intel·ligent entre les revistes de major tiratge. Veia com “una adecuada política urbanística permitirá a Sabadell constituirse en un futuro como una auténtica ciudad región“. I insistia: “Sabadell tiene que ver claro que su futuro está dentro de la concepción de ciudad-región, desechando las viejas concepciones de la ‘mancha de aceite’ y la ‘ciudad satélite‘”, en relació a Barcelona.

El sentit: “Dar personalidad propia a los grupos comarcales ya existentes y equipararlos al nivel de Barcelona es una tarea que incumbe al Vallés exclusivamente. Sabadell, Tarrasa y Granollers han de tomar conciencia de que su futuro depende de ellas mismas“. I conclusió: “para Sabadell, para el Vallés, se abre un horizonte ilimitado de posibilidades. El problema no es de absorción, sino de crear una ciudad región suficiente, autónoma y con personalidad, que es lo que siempre ha querido ser“.

Il·luminant els canvis a Espanya

Se sembla molt al que ve plantejant, i fins i tot projectant en aspectes tan sensibles com la xarxa ferroviària, aquesta mena d’entre think tank i lobby que amb el nom de Via Vallès lidera el benemèrit Manel Larrosa. No es tracta només de concebre ciutats amb visió de regió, i les regions com a sistemes de ciutats, que venen a dir els Plans Territorials redactats per la Generalitat en les últimes dècades. Aquí ve i va una altra jerarquia: la de la ciutat regió Vallès, metropolitana i equiparable a la de Barcelona.

Rellegit ara, aquell Triunfo continua suggerint perspectives de futur i, és clar, prou de passat. Fa tornar a aquella ciutat dotada d’un gran potencial de transformació i innovació. Sobretot en aquella Espanya que ara fa mig segle esperava canvis transcendentals, començant pels polítics en sentit democràtic. I igualment d’ordre econòmic, social, cultural i urbanístic. Per això lluïa a Triunfo, fent-hi molt de goig. Allò que els lectors del setmanari desitjaven per tot Espanya, es veia anticipat a Sabadell, millor que enlloc.

La Creu de Barberà, amb la indicació 'Sabadell primer centro lanero español'. Foto: AHS.
La Creu de Barberà, amb la indicació ‘Sabadell primer centro textil lanero de España’. Foto: AHS.

La pròpia estructura social i econòmica feia preveure canvis. Encara era molt la ciutat fàbrica del XIX, amb tres quartes parts de la mà d’obra en la indústria, de la qual la meitat al tèxtil. Fins no gaire abans, arribava al 70 i fins el 80 per cent. Allò del ‘Primer Centro Textil Lanero de España’ perdia pes relatiu local, però no en els termes absoluts dels totals de facturació, en forta expansió. Mentrestant, dels serveis al metall o les arts gràfiques, emergia una gran diversificació productiva, molt creativa.

Es mirava Europa i, es veiés o no, l’Estat del Benestar que s’hi creava. Això volia dir més serveis: sanitaris, administratius, culturals, de gestió i suport a empreses… Sabadell també poseïa recursos al respecte, de les mútues patronals amb Santa Fe, on s’innovava en microcirurgia, o el Nen Jesús, de la Caixa d’Estalvis, a les primeres grans empreses de serveis informàtics al país: el Centre de Càlcul Sabadell, també de la Caixa, o el Lògic Control dels Gràcia i Ollé, sorgit a la raó tèxtil Fernández i Balada.

De la serp bicaudata a l’amfisbena

En aquestes, a la ciutat es va esdevenir un fenòmen, vital i espontani. La serp o sirena de dues cues, en la imatge de l’Eix central observada a la part anterior de l’escrit, va mutar en una mena d’amfisbena. Li van sortir caps a cada final de cua (Ca n’Oriac i la Creu de Barberà), afegint-se al fonamental i genuí del Centre. Seria il·lustrable, igualment, en la literatura de l’època. Borges tractava llavors d’aquell animal fantàstic, l’amfisbena, al seu Libro de los seres imaginarios. La poètica és a prop de la profètica.

A Ca n’Oriac, en concret, va sorgir una gran zona comercial, prou potent en articles com electrodomèstics, mobles o roba de casa, i també en roba de vestir o calçat. A la Creu de Barberà, el mateix en menys. En canvi va concentrar una forta oferta d’oci, amb gairebé tantes pantalles i butaques de cinema com al Centre. A Ca n’Oriac, no tant. Però l’envelat de festa major durava un mes, com en un festival d’estiu, i aplegava les figures més famoses, del rock i el pop al flamenco, de Mike Kennedy a Camarón.

Segons recordava Borges, el nom d’amfisbena ve del grec, com toca als clàssics, i vol dir ‘que va en dos direcciones’, amunt i avall. “También se dice que, si la cortan en dos pedazos, estos se juntan” En el cas de Sabadell, deu ser cert, atesos els talls no tan sols d’obres patits per la ciutat en general i l’eix central en particular. Les trames urbanes manen, tot i tallades durant temps més o menys llargs. Vegi’s el Berlin d’abans i després del mur. Fins i tot arrassada, la Postdamer platz movia trànsit.

Els tres caps de l’amfisbena atreien públic de tota la ciutat i la comarca, més enllà dels repectius veïnats. De Ca n’Oriac baixaven al Telson, al Sauquet, al Massons o l’Euterpe, tal com del Centre pujaven al Boeing, al Dubois o al Griffin. O s’anava al cinema al Sabadell del carrer Casp, o al Studio 7, que va ser el primer en l’Arte y Ensayo. Els cossos de la serp funcionaven. Ara, en un altre moment i escala, les noves estacions dels FGC haurien de fer de bypass al circuït. Serà més tema del proper escrit.

Estudis sobre Sabadell i el Vallès publicats per Caixa Sabadell a finals dels anys 60 del segle passat. Autor: J.A.
Estudis sobre Sabadell i el Vallès publicats per Caixa Sabadell a finals dels anys 60 del segle passat. Autor: J.A.

I, cosa important, aquells caps tenien cervell, a més de boca o nas. Al Triunfo següent, això va ser tema d’un altre article. El titular, més fort i tot: ‘Sabadell, un ejemplo a imitar. Es referia al coneixement. Venia perquè a més de ser una ciutat important, amb més pes que ara, exhibia un teixit cívic que, cosa no gens freqüent a l’època, portava temps estudiant molt a fons la ciutat i la comarca segons els mètodes de les ciències socials.

Això quan, segons l’article, “una de las mayores dificultades con que se tropieza a la hora de analizar la economia española es la ausencia casi total de estudios particularizados en la temática regional o local”. Citava títols i autors, de fet les fonts del reportatge anterior. Del munt de volums de Dinámica y Perspectiva del Vallés, de la Caixa d’Estalvis de Sabadell, fins l’Estudio-Informe de los barrios de Can Oriach, Plana del Pintor, Torrent del Capellà, de Joaquim Clusa, pioner en l’economia urbana.

Respecte a títols d’obres, a més d’aquestes dues, mencionava 150.000 Sabadellenses, Sabadell: Déficit de viviendas, Planificación de Servicios Sociales en la Ciudad de Sabadell, Proyecto de Revisión del Plan de Ordenación Urbana, etc… Van ser més, i no menys valuoses, en aquell moment: el grandiós Pau Vila als Comentaris i suggeriments a Dinámica y perspectiva del Vallès, publicats per la Fundació Bosch i Cardellach, o les detallades monografies d’assistens socials, no només sobre barris.

Amb noms d’autoria i ordre de prevalència, per mèrits de rendiment fins aquell moment, l’article enumera el teixit al cas: “Ayuntamiento, Caja de Ahorros, Escuela de Formación Social, Cámara Oficial de Comercio e Indústria. Centro Metalúrgico, Gremio de Fabricantes, Agrupaciones de Vecinos, Cooperativas Obreras (més d’habitage que de consum, dit sigui per la Sabadellenca), etc.,”. Que no cités la Fundació Bosch i Cardellach potser fos comprensible, però no deixava de ser terriblement injust.

D’allò local a l’infinit

Bona part d’aquell món tanmateix local, junt amb parts de móns ben bé infinits i igualment sabadellencs, s’havia concentrat a l’edifici de l’antiga Escola Industrial, que la Caixa d’Estalvis de Sabadell va convertir al 1965 en seu de l’Obra Social, Hi havia la biblioteca, inconmensurable. Si s’hi trobava a faltar algún llibre, i més si era novedós, científic, i més encara de les ciències socials o les humanitats en general, el compraven a l’acte.

I hi havia les classes de català i les seus d’entitats: la Bosch i Cardellach, l’Astronómica que s’hi va convertir en la més potent d’Espanya, i ara és a un turó de la Serra d’en Cameró, al Parc Catalunya; el Cine Club dels dos Blanquer, pare i fill, que després van brillar a l’Imperial com a delegació de la Filmoteca de Catalunya, i així mateix Joventuts Musicals, menys activa que ara però inquieta i oberta, i Càmera Club, que tot i penjada en el pictoralisme, rància contra el realisme, tenia les seves amenitats.

Perquè allò, portat i en bona part creat per l’enyorat Joan Ripoll, era molt més que una biblioteca, del cert la més atenta a Catalunya llavors. I, per modern, més encara que un ateneu, a l’estil d’un Centre de Lectura de Reus o de Valls, però sense cafè. Si se’n vol dir una mena de CCCB en anterior i en petit, és clar, no es podria dir que no. La Caixa de Sabadell com a tal programava, o sigui Joan Ripoll, i organitzava activitats que les entitats acollides de vegades ni intuïen, no tan sols per falta de mitjans.

En les arts plàstiques, Belles Arts anava per davant. En la música, però, allà es van obrir portes a la contemporània amb Diabolus in música o el gran homenatge a Monsalvatge que tant va marcar Benet Casablancas. Així mateix el jazz, amb Tete Montoliu, o la Caballé i tot en la lírica. En la literatura, J.V. Foix hi va venir a parlar del seu admirat Joaquim Folguera. I, en el teatre, dels sabadellencs de Palestra als incipients Comediants, Els Joglars de la Mary d’Ous, La Cuadra de Távora o Tábano de Madrid.

I de l’Euterpe al Rex passant per La Faràndula, llavors municipalitzada, la cartellera sorprén. En teatre dramàtic, des de Marsillach fent Arthur Miller o l’Águila de Blasón de Valle Inclán a la Lope de Vega en l’estrena de La muralla China de Max Frisch. De varietés i revistes, piles. Serrat, dos o més cops per any. I tant o més, Valderrama, Marchena o Fosforito, en cartells increïbles. Per no dir Antonio Gades o Manolo Escobar, és clar.

Sabadell, ciudad piloto del deporte español
Sabadell, ciudad piloto del deporte español

Hi havia més, i més important. Per obra i mèrit del Dr. Crusafont, apreciat entre els paleontòlegs més influents al món, es va establir l’Institut de Paleontologia. La Diputació el va construir en terrenys de l’antiga Escola Industrial, on l’Obra Cultural de la Caixa de Sabadell. Com a centre de recerca, segueix defensant i ampliant una notable primacia internacional. A Sabadell, als magatzems, té la millor col·lecció Europa en vertebrats del quaternari, hominoideus inclosos, i la d’Espanya en dinosaures.

Aquell sabadell va donar tres adhesius a enganxar en els cotxes. El del “Sabadell, Meca de la Paleontologia“, l’altre del “Com el Vallès no hi ha res: Es una promoción de la Caja de Ahorros de Sabadell”, en el qual la institució evocava Josep Carner, autor del vers, i el del “Sabadell. Ciudad Piloto del Deporte Español“. El Sabadell era a primera, i la natació local la més  olímpica. En més kitsch i patriòtic, hi havia el de “Sant Miquel del Fai: Mil años de Historia“. Pujol imitava Capri, molt més conegut llavors.

La Gran Via, com a serp maligna

Tot seguit, van passar coses molt més crítiques: La crisi industrial amb taxes d’atur terrorífiques i el consegüent trasbals dels medis obrers, la deslocalització de les fàbriques fora dels nuclis urbans (a Sabadell, el Centre era una zona industrial, al contrari dels barris obrers segregats) o la implantació de grans infraestuctures viàries a l’entorn de la ciutat, amb les autopistes A-7 i C-58. Sant Cugat, fins llavors un poble secundari, es va convertir així en un gran centre de serveis i pol d’indústria electrònica.

Sabadell, mentre, no va aprofitar prou aquells trànsits. Es podrà atribuir als cervells: des de medis econòmics, als qui tal vegada va faltar visió o recursos, fins al nou aparell municipal, el del règim que segueix, el qual va agreujant rutines locals, culturalment molt conservadores, o millor dit ràncies. Però això no treu que hagi pesat un fet més estructural: la Gran Via, terrible catàstrofe urbana que va espatllar, i va “jodiendo“, la ciutat.

Es tracta d’una altra serp, construïda entre el 1974 i el 1976, que des de llavors escanya Sabadell, ofegant barris sencers, treient vida al conjunt, i, així mateix, dificultant la relació de la ciutat amb el Ripoll i el verd dels afores (no diré “rodal”, en neollengua municipal rància), la ciutat-regió i les grans xarxes viàries continentals. I, inqualificable, segueix contribuïnt a enderrerir com a mínin en 70 anys la construcció del sistema de rondes projectat des d’en fa 60, amb els terrenys expropiats des de llavors.

La Gran Via no tenia res a veure amb el plenejament anterior ni amb “l’adequada política urbanística”, que es deia a Triunfo. Va ser l’acudit d’un fuster del barri de Gràcia a qui el seu “camarada” Burrull va posar de regidor d’urbanisme. L’home s’havia enlluernat amb el “periphèrique” de París, i aquí el va posar al mig de la ciutat. Uns certs alts funcionaris més fills de Sabadell i encara venerats com a tals, li van fer els plànols.

Per contra, l’arquitecte municipal, Félix de Azua com el seu fill escriptor, s’hi va horroritzar i, junt amb l’enginyer Ole Thorson, van animar la Bosch i Cardellach a oposar-s’hi. Les bestieses que li van dir a l’Azua pare, al “Sabadell” del “yugo y las flechas”, superen les que des de no gaire lluny ara dediquen al seu fill. Van aportar arguments a la campanya contra la Gran Via de les Associacions de Veïns (la major mobilització abans de la Vaga del 1976), i la dels partits antifranquistes, no tan conseqüents, però.

Valgui una dada, oblidada però transcrita en aquell Triunfo. Al 1967, el carrer de la Salut tenia més trànsit (7.006 vehicles dia) que l’Avinguda Matadepera, a Ca n’Oriac (6.310). Per la carretera de Barcelona en passaven 22.108, i 14.890 per la Rambla. El de la Salut era un carrer molt de pas, amb tot de cafès, botigues i, en temps no gaire llunyans, fins i tot teatres i fondes. Ara és un carrer decadent, cada cop més mort.

Al sector Salut-Creueta no és que li sobri trànsit. El que li falta és vida, i també, equipaments. Ni al col·legi de la barriada no hi ha una pista on poder jugar a fulbito. El problema no és la “mobilitat”, per molt que digui l’exposició municipal d’ara al Passeig i ho matxaquin els funcionaris de tercer ordre, de partits de quant Farrés, els quals fent-se mèrits laborals van d'”associació de veïns”, d’esquena i contra el gruix del veïnat.

A l’Ajuntament, via instàncies, li han arribat desenes de queixes de veïns, amb noms i telèfons, arran les propostes que el govern municipal i els seus acòlits associats van plantejar per aquest sector farà un any, en una tumultuosa assemblea al Casal Pere Quart. Des de llavors, l’alcalde Serracant, el regidor Guerrero i el catalitzador Pere Vidal semblen haver reaccionat. Tant de bo. Aquest govern d’ara no és el de Bustos ni Farrés.

El carrer de la Salut, als anys 50 del segle passat. Autor desconegut / AHS
El carrer de la Salut, als anys 50 del segle passat. Autor desconegut / AHS

Diuen que han decidit expropiar el venerable Vapor Capmany del carrer de les Paus per rehabilitar-lo com equipament escolar i aportar una mica de verd públic. Els funcionaris de l’associació de veïns propugnaven tirar-lo a terra en plan Farrés, i que l’Ajuntament els fes un garatge pels seus cotxes, atés que ells viuen al davant. Però hi ha punt d’esperança. I hi ha molt per fer: imaginar un Sabadell sense Gran Via. La part següent.

PD: Els funcionaris de la tal Associació de Veïns Salut-Creuta van actuar com a organització xenòfoba. Al 2004, al que van publicar i repartir a títol de programa de Festa Major, van ridiculitzar Miguel Poveda, a qui li van canviar el nom pel d’Antonio i tractar de “folklòric”. Venia perquè havia actuat al Museu d’Art, i això és veu que els va ofendre molt. No agradava als funcionaris municipals del ram, al cas els seus col·legues, també perquè no ho veien políticament correcte i, cosa potser més determinant, perquè no treien profits personals, d’allò del flamenco al Pati del Museu d’Art. La Gran Via ha enranciat molt el Centre, cosa paradoxalment i especialment apreciada per veïns-funcionaris provinents dels barris, que es tenen per “progres”. És més: la Gran Via materialitza l’escissió o dualitat cultural, entre Centre i barris, que es va anar agreujant en temps de Farrés i Pujol, i Bustos s’hi va acomodar. Vegi’s en un article de no fa gaire anys.

Foto portada: la Gran Via, fa uns mesos. Autora: N.Bueno.