Imatge aèria del parc de Catalunya. Foto: J.Fernández.

Opinió de Josep Ache. ‘Sabadell, entre serps i sirenes (i 3). De ciutat molt ‘jodida’ a ciutat rediviva

ARTICLE D’OPINIÓ
Josep Ache, periodista

Dades en mà, Sabadell s’ha convertit en “ciutat dormitori”. Ho és des del 2011, almenys. Aquell any d’ara en fa sis, el 52 per cent dels veïns amb treball, o sigui la majoria dels qui no eren a l’atur, tenien la feina fora de la ciutat. A Sabadell, tan sols a dormir, fer vida privada o familiar i, tal vegada, una vida social, qui sap si de veïnat. I res no indica que, a part de ser ignorat (“ojos que no ven…”), el quadre hagi millorat. L’únic, que enmig va sortir el Mercuri, i representa que ara manen uns de nous. Calen més canvis.

A Sabadell, o al que en quedi, li cal valentia, visió, intel·ligència i força. Si ha caigut en la trista condició de “ciutat dormitori”, certificada amb el tant per cent corresponent, és perquè porta dècades “jodida“, al cas sinònim de malalta. Aquesta i més dades, perfectament acreditades i accessibles al web de l’estadística oficial (idescat.cat), indiquen, a més, mals de fons i tendències negatives arrossegades durant pràcticament mig segle. Des del “cuando se jodió“, dit a la part anterior de l’escrit. I continuen, és clar.

La Gran Via. Autora: N.Bueno
La Gran Via. Autora: N.Bueno

Al 1975, encara amb perfils de la “ciutat fàbrica” del XIX, tan sols el 14 per cent dels veïns sortia de la ciutat per motius de feina. Al 1981, en plena crisi industrial i amb creixents trasllats d’empreses a polígons suburbials, el percentatge va pujar al 24 per cent, tampoc no gaire. La tendència, a Sabadell, es va agreujar i cronificar paradoxalment en la recuperació econòmica de les dues décades següents (l’última de Farrés i la primera de Bustos, si fa o no fa similars). Al 1991 va arribar al 33 per cent, al 2001 al 43 per cent, i al 2011, entre la tendència i la crísi, a aquest 53 per cent que la posa de “ciutat dormitori”.

I hi ha un indicador, molt greu, que explica aquesta i coses encara pitjors, dit en redundant. A Sabadell hi havia menys llocs de treball al 2011 que al 1991. Per això, perquè hi ha menys feina i per tant menys riquesa, no tan sols econòmica, ha esdevingut “ciutat dormitori”. I, pitjor sobre pitjor, aquest anar a pitjor de Sabadell és, redundant-hi, una excepció en aquest Vallès. Sant Cugat prospera, i molt. I Terrassa no s’ha degradat a “ciutat dormitori”. Dades oficials. No per dir mal de res ni de ningú, que això rai.

Sant Cugat tenia 14.265 llocs de treball al 1991, 17.724 al 1995, 27.089 al 2001 i 45.519 al 2011. O sigui, en 20 anys ha triplicat l’oferta laboral. Terrassa ha oscilat com la majoria de poblacions, arran la crisi del 1993 i la vigent dels del 2007. Però ha crescut més que Sabadell, i li ha passat pel davant. Terrassa: 53.316 al 1991, 55.219 al 1996, 67.540 al 2001, i 61.033 al 2011. I Sabadell, reculant: 62.641 al 1991, 60.151 al 1996, 69.260 al 2001 i 60.779 al 2011: 7.000 menys que Terrassa i 1.000 menys que al 1991, quan Sabadell n’hi treia 7.000 d’aventatge. Ara, a l’inrevés.

Sabadell, al llit per malalta

Sabadell és al llit. S’ha tornat “ciutat dormitori” en comptes de la “ciudad región” augurada fa mig segle per intel·ligències locals, i nacionals i tot. Ara fa llit per malaltia, no tant per mandra ni per disipació o mala vida, tot i que alguns dels seus membres puguin acusar vicis pitjors. La dada dels llocs de treball revela un símptoma: Sabadell pateix anèmia. I bo i haver netejat el Ripoll, haver fet el Parc Catalunya i que el veïnat freqüenti els afores, té insuficiències respiratòries, a més de trombosi a la Gran Via.

Entre els qui han analitzat aquest quadre, en termes més regionals que locals, sobresurt un sabadellenc il·lustre: el Joaquim Clusa Oriach a qui va mencionar Triunfo fa mig segle. Va col·laborar a la revista Can Oriach, es va doctorar al 1974 en economia urbana a la University of Reading, a Anglaterra, i fa projectes i estudis a tot el món. (Tant de bo, aprofito a dir, s’adopti la proposta d’organització territorial per Catalunya que al 1981 va el·laborar junt amb el geògraf Lluís Casassas, deixeble de Pau Vila. Dit.)

Foto portada: la Rambla, aquest diumenge de rebaixes. Autor: David B.
La Rambla. Autor: David B.

L’anàlisi de l’estat de la ciutat esgarrifa, a la ponència Les dinàmiques metropolitanes de Sabadell i el seu entorn, 1985-2015, que Joaquim Clusa va presentar al màster Sabadell-ciutat i territori dirigit per David Saurí en aquell 2015. Hi refereix aquestes dades aquí resumides, altres d’igualment procedents de l’Idescat, i més que ha aconseguit en tota una vida vivint a Sabadell i mig segle estudiant-lo. La realitat neta i explicada des de l’ull savi, i per això crític, d’un científic social rellevant, i conveí.

A les conclusions, formula sentències tan punyents com fonamentades: “Sort n’ha tingut Sabadell del seu entorn immediat i de la proximitat amb Barcelona” (respecte al dèficit de treball), “Sabadell, amb menys llocs de treball que al 1991 i un 10 per cent més de residents˝ (en les dades del 2011), o “L’Eix Macià no ha sigut suficient”, se suposa que es refereix a trencar la tendència cap a la ciutat dormitori en què s’ha tornat. És el que hi ha i cal agrair que es digui. Una diagnosi afinada és el principi d’una bona cura.

Altres prou bé, i Sabadell prou fotut

Que l’Eix Macià encara no hagi respost a les expectatives (però està fet, i s’haurà de posar en vida i valor), o que la població resident a Sabadell augmenti, i en canvi l’activitat no ho faci, apunta a una causa que no per obviable deixa de ser fonamental: delata com, en grau pitjor que a Sant Cugat o Terrassa, el planejament i la gestió urbanes de Sabadell no han estat prou eficients, des de fa dècades; sigui per omissió, error o frau. En això, les dades estadístiques venen a ser com les notes dels exàmens.

Per precisar la diagnosi: Terrassa i Sant Cugat estan relativament millor situades a les xarxes viàries regionals i continentals (mentre Sabadell no completi les rondes), i es beneficïen d’espais urbans amb major qualitat i atractiu que els de Sabadell. Enmig no tenen una Gran Via, amb la brutal degradació que provoca al seu entorn. També animen una millor oferta cultural i d’espectacles. I, superant de llarg Sabadell, disposen de centres universitaris més potents i d’equipaments culturals de titularitat nacional (l’Arxiu Nacional o el mNACTEC, Museu de la Tècnica i la Indústria).

Eix Macià i Parc Catalunya al 1991.Andreu Massagué/CODEM
Eix Macià i Parc Catalunya al 1991. Andreu Massagué/CODEM

També es pot buscar l’historial clínic, seguint Clusa i altres observadors. N’hi havia prou amb llegir el Pla General  vigent des del 1992, quan es va tramitar, per veure com atorgava edificabilitats excesives sense aportar millores als espais urbans. Tampoc feia per dotar d’activitat la ciutat. I, en simple tapabrut, va servir per destruir patrimoni. El cas de l’Imperial va saltar arran d’aquell pla. O l’enderroc de la magnifica Casa Estruch de la Creu Alta, propietat municipal i obra de Josep Renom: la van tirar a terra en un frau burocràtic, per comptar com a metres de verd el solar deixat.

A més de no trencar amb el “desarrolismo” del Pla Comarcal del 1978, el Pla del 1992 el va agravar en derivades fatals, en caure-li al Bustos. Va desvincular Sabadell de l’entorn regional (com tornar al XIX en la història urbanística) i va obrir pas al caciquisme, vingut tot seguit. Talment ho va analitzar, denunciar i anticipar, en al·legacions segons llei, els dissidents de la CAIC, constituïts llavors com a partit local. Aplegava des de la CUP incipent i ecologistes a fundadors posteriors de Ciutadans o Podemos.

Més enllà de l’Eix Macià, i de la burgesia local

I l’Eix Macià, present al planejament urbà des del 1928, traçat llavors per Josep Renom en el seu ‘Plan de Reforma y Ensanche’, s’ha convertit així i tot en una mena de cap sense cos. Per les dimensions ambicioses que se li van donar quan es va dissenyar i construir finalment, en temps de Farrés (22.500 metres de comerç, 33.500 d’oficines -sense comptar els jutjats- i 31.500 d’hotels), ha de trobar sentit en l’escala regional. Que fos ambiciós no seria negatiu en sí. La qüestió és si acaba funcionant, i com.

Entre d’altres estímuls, li han faltat inversions. L’alcalde Farrés va buscar-les en els potser últims exponents de la burgesia sabadellenca (Mútues, les famílies Monràs -Mango- i Corominas, properes al Banc Sabadell…) Però enmig ha resultat que aquella classe s’ha literalment diluït, per no dir escolat. Es tracta d’una dada important, a estudiar des de la història econòmica. Però tampoc no hauria de ser tan determinant. Terrassa deu estar si fa o no fa, i a Sant Cugat li ha bastat un planejament aventatjós.

El centre comercial, en obres. Autor: J.d.A.
El centre comercial Paddock, en obres. Autor: J.d.A.

En aquest sentit, a l’Eix Macià també li han faltat connexions (a veure els FGC i la reforma de la Rambla Ibèria), i així mateix una relació més fluïda i equilibrada amb la resta de la ciutat. Mentrestant, en tant que projecte a mig realitzar, aturat des de fa anys, en bona part s’ha tornat una ruïna, la més bèstia de la urbanoporosi, patologia de nom i de fet que va il·lustrar amb gran agudesa i ressó el nou alcalde, Maties Serracant, quan no era ni regidor. A Sabadell li calen canvis, i els de governs són esperançadors.

I queda pendent la Gran Via. El que s’ha de fer està dit i escrit des de la campanya opositora del 1974. Es tracta de fer les rondes perifèriques per treure el trànsit de pas, i convertir-la en un passeig arbrat i permeable. Amb això, entre els molts efectes positius que donaria, el verd del Ripoll podria arribar ben bé fins el Centre. I, segur, prendria vida tota la gran zona que aquest monstre té ofegada, i que va de Gràcia a Campoamor, o sigui entre Gran Via, carretera de Barcelona i Passeig del Comerç. En tot aquest tros, per falta de demanda, no hi ha ni un equipament municipal.

Projectes de museus, per exemple

Per tant, toca canviar d’orientació i planejament, establir finalitats i línies diferents. O, per dir-ho en la imatge de l’invàlid, vascularitzar, oxigenar, nodrir i així curar aquest malalt que segueix sent la ciutat. Hi ha recursos perquè, encara que segons les dades hi va anant, no és un Seseña creat per l’especulació, ni és l’aberració burocràtica d’un Badia. Per bé que ara dormitori, Sabadell és una ciutat històrica amb un valuós entorn verd, i té idees i projectes estimulants; fora de l’aparell municipal-oficial, és clar. De museus, per exemple. No és broma ni, menys encara, acudit personal.

Sabadell dóna per almenys tres grans museus que, per sentit i potencial, tindran projecció internacional. Un, el Museu Tèxtil Llaner orientat en tres vessants coincidents. La tecnologia, de les aportacions del pioner Duran Cañameres a Picañol passant per Ferran Casablancas i tants més. O sigui, el procés tèxtil. Igualment, la moda, el disseny (aquí la col·lecció tèxtil sabadellenca Antoni de Montpalau) i la qualitat dels productes i articles, que alhora són el que aguanta aquesta indústria a la ciutat. I evidentment, l’experiència de la ciutat feta entorn d’aquest treball. Per l’edifici i l’ubicació, lluirà i funcionarà com enlloc a la fàbrica Artèxtil.

La fàbrica Artextil, en una imatge d'arxiu.
La fàbrica Artextil, en una imatge d’arxiu.

Així mateix, l’antiga Escola Industrial que després va ser Obra Cultural de la Caixa Sabadell, és el lloc natural on donar espai a la musealització de les recerques i les col·leccions de l’Institut Crusafont, dels dinosaures als mamífers i els hominoideus. Amb molt menys material i, per descomptat, menys innovació científica, arreu hi ha centres del tema amb multitud de visitants. I amb el veí Museu del Gas (regal per Sabadell), compartirien l’atenció i interés per les ciències de la terra, de la vida i el medi ambient.

I hi ha un tercer, aquest amb pressupost assignat i projecte museogràfic. Es tracta del Parc Aeronàutic, amb una excepcional col·lecció d’avions històrics, des de Phantom F-4, el Saeta o Dakota DC-4 a Polikarpovs com els que es van muntar a Sabadell durant la guerra civil. Convindria molt que, encavallat entre el nucli urbà i l’aeroport, tingués façana i vorera al carrer de Domènech i Montaner, per poder entrar-hi facilment a peu, i accesos directes a les andanes de l’estació Sabadell-Sud de Renfe. A més de vitalitzar, serviria per endreçar l’entorn, ara el cul de la Gran Via.

Més serps per revitalitzar Sabadell

Però perquè aquests i altres projectes funcionin i prenguin valor, tant o més els d’empreses o d’altres serveis privats o públics, a la ciutat li calen eixos per on circulin sang i aire, que aportin vida i facin goig. Sabadell en té dos en potència, paral·lels a l’Eix Central, en efecte molt potents, poc advertits com a tals i amb la virtud de ser a la vegada viaris i verds. Dues serps més, per seguir la imatge d’aquests escrits; com serps d’aigua.

Riu Ripoll
El riu Ripoll, en una imatge d’arxiu. Autor: David B.

Un, el Ripoll però connectat a l’eix carener que va des del Baricentro a la carretera de Castellar, per Ronda Santa Maria, Sol i Padris i el tram de Gran Via de Balmes a Antoni Forrellad. I l’altre, més sinuós, tot el seguit d’espais verds que des del castell de Can Feu va per Can Gambús al Parc Agrari però per Merinals i Can Rull arriba a Berardo i la Roureda. Al mig d’aquest corredor verd hi ha el Parc Catalunya, recolçat en l’Eix Macià. Aquest eix forma una trama molt esponjada, amb qualitats a aprofitar.

L’eix Ripoll-Carena té el verd recuperat, el riu net i, així mateix, molt més sòl industrial que cap altra zona del terme (només a baix al riu n’hi ha 400.000 metres més 100.000 per altres activitats productives. Sant Pau de Riu-sec no arriba als 350.000). I ha més té un munt d’equipaments, ara desconnectats, per falta de sentit d’eix. Bassa, Club Natació, la Municipal, el Pavelló, l’atletisme, tota l’oferta universitària de la ciutat, la Fira, el Taulí i, millor que enlloc, el Museu Tèxtil a l’Artèxtil, entre l’Esdi i el riu fabril.

I la sirena de dues cues, també

I el verd d’aquests dos eixos convergeix entre Can Deu i Ribatallada. Vist així, vindria a ser la sirena de dues cues evocada al principi d’aquests escrits. Més de riu que de mar, és clar. Una cua va per l’aiguavessant de la conca del Riusec i els seus afluents, entre els quals la Riereta. L’altra cua, cap al Ripoll. I al mig el nucli urbà, el cos humà. I les cues, com més obertes millor, envoltant la ciutat i nodrint-la d’aire, frescor i vitalitat.

Fotos: Nerea Bueno
Sant Pau de riu-Sec. Fotos: Nerea Bueno

Cada cua tindrà igualment el seu respectiu Parc Arqueològic, tal com bé està projectat i fins i tot programat. El de Sant Pau de Riusec el promou la Universitat Autònoma de Barcelona, com un actiu més del veí Campus i sobretot de la ciutat. Si no avança és perquè l’aparell municipal li va fent el boicot de manera flagrant, escandalosa. Igualment, el Departament d’Arqueologia de la UAB té l’úll posat en un Parc Arqueològic a la Salut, allà on, precisament, en tems dels romans es va venerar una sirena.

Amb tot plegat, cal anar al detall i, alhora, a visions més integrals. Però sempre serà millor revifar la ciutat que no deixar-la morir. Com a consòl o com a estímul, amb l’estil britànic que el distingeix, Clusa concloïa, al seu estudi que “per sort tenim el logo del Banc Sabadell i també formem part de la realitat metropolitana de la Barcelona gran, amb logo d’excel·lència al món”. Tanmateix, si es pot tenir amb salut urbana, millor que millor.