En unes poques hores quedarà resolt per quatre anys el mapa del Congrés i del Senat espanyols. La campanya, com sempre, ha estat intensa, amb recorreguts quilomètrics per part de tots els líders de les principals forces polítiques i mítings arreu, per tal de visualitzar la capacitat de mobilització de les diferents candidatures. Si bé es cert que, per exemple, l’enganxada de cartells, ha esdevingut un acte merament protocol·lari, gairebé folklòric, els mítings es resisteixen a desaparèixer i continuen tenint aquella mena de màgia on els incondicionals i només ells, tenen l’oportunitat d’acostar-se físicament al seu ídol. Les xarxes socials guanyen pes i un petit vídeo pot tenir molta més influència de cara al vot que no pas una publicitat o una carta.
De fet, aquestes eleccions han tingut el seu punt àlgid, al meu entendre, en els diferents debats que han estat seguits per una part important de ciutadans. El primer en rellevància segurament va ser el del dia 7 a La Sexta, on Pedro Sánchez, Pablo Iglesias, Albert Rivera i Soraya Sáenz de Santamaria van esforçar-se en convèncer als més de nou milions d’espectadors que s’hi van aplegar davant les pantalles de televisió. Destacades les absències del President del Govern, Mariano Rajoy, de ‘pont’ a Doñana, i que va preferir delegar en la seva mà dreta, i la d’Alberto Garzón, en aquest cas perquè no va ser convidat per la cadena estatal, restant pluralitat al debat. Impossible de fer una anàlisi exhaustiva d’aquest combat a quatre en aquest article, limitant-me només a transmetre que tots els diaris van donar com a guanyador a Pablo Iglesias, subratllant el seu minut final com a un dels més passionals, jugant amb evident intencionalitat amb els sentiments, destacant primer la ràbia cap a les injustícies i acabant demanant un somriure cap al futur. Els altres contrincants, sense dubte, van triar una cloenda més tancada, més previsible i segurament preparada per algun gabinet publicitari, la qual cosa va suposar que passés sense pena ni glòria.
Els altres debats, tot i la seva importància, han tingut audiències menys destacables, si bé és cert que el de dilluns, moderat per un incombustible Manuel Campo Vidal, va aconseguir cotes importants. El cas és que demà diumenge es desvetllaran gran part de les incògnites d’aquestes eleccions començant per la composició del Congrés dels Diputats, i descobrir quina de les nombroses enquestes publicades s’acosta més al resultat final. Sembla clar que no hi haurà una majoria absoluta de cap partit, la qual cosa obligarà a fer pactes. Ja el propi Pedro Sánchez proposava un tripartit amb Podemos i Ciudadanos si sumaven junts i fer fora al PP, que totes les enquestes donen com a partit més votat. La indefinició del partit taronja ha estat deliberada i malgrat les paraules d’Albert Rivera afirmant que no faria president a ningú si no guanyava les eleccions, tot fa pensar en un pacte amb el PP si aquests dos partits tenen la majoria absoluta, tal i com ha passat ja en gran part de ciutats i comunitats autònomes. Al final de la campanya s’ha percebut un Rivera molt nerviós i prepotent, però cada vegada més ancorat a postulats d’extrema dreta maquillats amb el populisme més agressiu. Els posicionaments sobre la Llei integral contra la Violència de Gènere, la recuperació del Plan Hidrológico Nacional, la negació de la sanitat als sense papers, el contracte únic per als treballadors i treballadores, la defensa de les privatitzacions en sanitat i en educació, la pujada de l’IVA dels aliments, el rebuig a la Renda Bàsica i la defensa sense pal·liatius de la Constitució, impossibilitant la seva reforma, converteixen a Ciutadans en el partit d’extrema dreta que faltava a Espanya, redistribuint d’aquesta manera l’espectre polític, passant el PP a ser una dreta moderada, el PSOE de centre i Podemos i IU d’esquerres.
Diuen que els electors espanyols (i també els catalans) votem amb el cor. Se’ns oblida ràpidament allò que s’anomena la memòria històrica i dipositem el nostre vot només tenint en compte les últimes paraules dels polítics. Llegeixo en algun lloc que Espanya no està preparada pel gran canvi que ha de venir, que encara han de passar quatre anys més perquè la ciutadania copsi d’una vegada la gran crisi on hi estem ficats. Sento mil vegades que l’economia es recupera, mentre conec cada cop més gent a l’atur o treballant per hores amb sous de misèria, sense poder pagar els subministraments més bàsics i mentre entitats solidàries organitzen sense parar recollides d’aliments que s’acaben de immediat.
Mentre alguns s’omplen la boca amb dades econòmiques intencionadament manipulades, el ciutadà intenta percebre aquesta “bona” situació dient que, per exemple, els restaurants i les botigues estan plenes, però que si rasquem una mica notem el desànim dels comerciants que tampoc no arriben a final de mes. La manipulació és tan bèstia que ens han fet creure que l’atur va baixar el mes de novembre i que les grans empreses, lligades vergonyosament a les elèctriques i a l’IBEX 35, han contractat milers de treballadors, quan això no és cert. Una venedora d’un conegut centre comercial de Sabadell em confessa que aquest Nadal no hi ha hagut cap contracte nou, ni temporal, i perilla el seu lloc de treball després de les festes. L’economista Santiago Niño Becerra pronostica un 2016 decebedor, on la caixa de les pensions quedarà definitivament buida. Mentrestant Jordi Évole, en la seva línia d’implicació social, va oferir el passat diumenge un programa ple de missatges reals on, amb la seva habitual perspicàcia, va obrir-nos els ulls una vegada més. Els obriran demà els gairebé 37 milions d’electors?
