Foto portada: el conseller Raül Romeva, el vicepresident Oriol Junqueras, i el conseller Turull. Autor: @govern via Twitter.

Opinió de Josep Asensio. ‘A qui ho vulgui llegir’

Quan sec davant de l’ordinador per escriure aquestes línies, sempre ho faig amb la necessitat de transmetre els meus pensaments, de que les paraules no se les emporti el vent i de que romanguin per sempre en el núvol de la memòria i de la xarxa. Sóc conscient que en algun moment he estat irreverent, fruit de la ràbia pel tema que calia exposar. Tots ho som, malauradament, força vegades, però la mesura ha dominat gran part dels meus escrits. Durant tots aquests anys he volgut simplement compondre articles diversos, per aquesta activitat que porta al meu cervell a compartir les meves reflexions. Aquest era i n’és encara el meu objectiu.

Davant la greu situació que viu Catalunya sento que això se’ns escapa de les mans. Sento que els ciutadans normals estem atrapats en una gàbia plena de fanàtics que només volen guanyar la seva batalla, on les cridòries, els insults i les faltes de respecte han anat guanyant terreny i les veus que demanen seny són salvatgement aniquilades. ‘Aquesta Catalunya se’n va la merda’, escolto pels carrers. ‘Aquesta Catalunya ja no la conec’, diria jo.

Perquè vull recordar que pertanyo a una generació de pares immigrants que va venir a Catalunya perquè als seus pobles d’origen es passava gana. Era una Catalunya grisa, on la llengua catalana era apartada de les escoles i on el franquisme encara mantenia el seu nucli més dur. Jo ja vaig néixer aquí i recordo la il·lusió amb la qual vaig obrir el meu primer llibre de català, Faristol, i on descobria també per primera vegada, que aquesta llengua, que no era la meva, era la de molts dels meus amics i que havia de tenir el reconeixement que es mereixia. En aquell moment no podia imaginar que anys després jo esdevindria professor de català, amb el que allò significava de coneixement exhaustiu de la seva literatura.

La història manifestació de 1976 durant la Diada.
La història manifestació de 1976 durant la Diada.

Amb 15 anys vaig viure moments cabdals per a la història de Catalunya i d’Espanya, amb la mort de Franco i l’arribada de la democràcia. Vaig participar en moltíssimes manifestacions en favor de l’amnistia, la llibertat i l’estatut d’autonomia i em va trasbalsar l’assassinat de Puig Antich, el d’Ernest Lluch i el de Miguel Ángel Blanco. He viscut aquesta dualitat espanyola-catalana amb normalitat, amb respecte excels, sense cap mena de dubte i amb plena convicció. He canviat la meva llengua materna amb l’objectiu que els meus fills fossin bilingües plens, i que sentissin el català des del bressol. He llegit La Celestina i Solitud, La Regenta i Incerta Glòria i adoro Mercè Rodoreda de la mateixa manera que adoro Carlos Ruíz Zafón. La meva immersió ha estat completa, arribant a entendre i assimilar dues llengües, dues cultures, que formen part de la meva personalitat.

Però és en l’àmbit de l’educació on he desenvolupat les meves potencialitats i on he pogut també transmetre uns valors que he considerat bàsics per a l’enteniment entre les persones. He treballat amb catòlics, Testimonis de Jehovà, protestants, jueus, agnòstics, ateus, discapacitats físics i homosexuals. I sempre he fet el mateix discurs: el del respecte, el del consens quan hi havia falta d’enteniment, amb argumentacions creïbles i mesurades i on no hi haguessin vencedors ni vençuts.

Però tot això ha canviat. Vivim en un moment on la societat i especialment els polítics ens obliguen a posicionar-nos, de manera que els nostres interlocutors puguin assenyalar-nos, posar-nos una etiqueta. I a aquells que no ho fan, els assenyalen encara més.

Els alumnes gosen preguntar si ets del Barça o del Madrid, com si el món futbolístic s’acabés aquí; si ets independentista o del PP, en un clar intent de manipulació. I si no respons, ets del PP. Les etiquetes creen la morbositat en la qual estem immersos tots plegats i alumnes i també professors juguen per esbrinar qui és gay o qui és solter o soltera, per destriar els seus errors i després ridiculitzar-los. Des de l’escola, des de l’institut, la feina feta envers el respecte ha quedat malmesa per aquest independentisme desintegrador, racista i supremacista que no accepta la pluralitat del nostre país.  Ja no es pot parlar. Et callen la boca i t’insulten, t’envien a pastar fang o a cagar, i la tasca de mediació, de fer veure els pros i els contres, ja no és possible. Només existeix una veritat absoluta i les altres opinions són titllades de feixistes. No m’oblido del desastrós paper de l’altra banda, del govern espanyol, que ha mirat sempre cap a un altre costat. Però les coses s’han de fer bé perquè tinguin èxit.

Les veus del consens criden en el desert. Joan Manuel Serrat, Coscubiela, Mónica Oltra i Iceta en són els coneguts, però milers, desenes de milers de catalans, aquella majoria silenciosa tan important, ha estat aniquilada. Hi ha un interès malèvol en confondre-ho tot, no sé ben bé amb quin objectiu. Inclús el terme “democràcia” s’ha prostituït i aquells que ignoren mig poble català, que el menyspreen i humilien, parlen de llibertat, mot també completament desvirtuat. Sobta el silenci de la catalanitat que abans demanava seny i mesura. Hi ha coses que se m’escapen. Però la disbauxa i la rauxa condemnen Catalunya a l’ostracisme. Tots hi sortirem perdent, perquè el treball col•laboratiu beneficia tothom. Però en les actuals circumstàncies, sembla que anem cap el precipici. Ja alguns comencen a parlar del conflicte civil que està a punt d’arribar. Ja es va veure de manera vergonyosa en la manifestació contra el terrorisme del passat mes d’agost. Una societat que havia estat unida contra la injustícia, contra la guerra i el terrorisme, en favor de les llibertats comunes, ha esdevingut sectària i radical, sense sortida.

Ja conec gent que marxa d’aquest país d’antuvi anomenat d’acollida. I ho fan capcots, amb vergonya, amb una tristesa increïble, amb el cor encongit per haver donat tota la seva vida per ell, deixant els seus fills a la deriva d’uns fanàtics que no han patit la crisi, que continuen gaudint de les seves segones residències i que no veuen més enllà. Els de sempre em direu que marxen perquè volen. No és cert; els feu fora, ens feu fora.

Els clavells amaguen la foscor, i l’entesa que cohesionaria novament aquesta societat està sota cobert, sota la llosa que en aquest moment la meitat no volen aixecar. Jordi Évole no ho podia fer millor, deixant en evidència en Puigdemont, una evidència que fa por, comparant el referèndum amb un croissant i buscant en el mapa el Kurdistan. Tot i així és la Mònica Terribes la que simbolitza la gravetat de la situació, amb una irresponsabilitat que cal denunciar, incitant els catalans a cercar les situacions geogràfiques de combois de la Guàrdia Civil o la Policia Nacional, ignorant l’alerta 4 per terrorisme. I dimecres, Rufián insultant a tots aquells  que no vagin a votar demà, anomenant-los, anomenant-nos, antidemòcrates, covards i feixistes. Aquestes accions tindran de ben segur consequències. Així estan les coses.

No sé què passarà demà, però dilluns, tornem-m’hi; treballem per una societat plural, on la partició quedi oblidada. Busquem solucions tots plegats. Així ho demana la majoria. Hi sortirem guanyant. N’estic convençut. Fem que no perdi ningú. Queda dit.

Foto portada: el conseller Raül Romeva, el vicepresident Oriol Junqueras, i el conseller Turull, aquest divendres al centre de premsa, amb les urnes de l’1-O. Autor: @govern via Twitter.