Que les eleccions del passat 24 de maig van representar un trasbals a tots els nivells ja no és notícia. La mateixa nit electoral ja es preveia un canvi sobtat per a molts i que es va manifestar especialment de dues maneres: en la pèrdua de poder municipal i autonòmic del PP a nivell estatal i el triomf de candidatures ciutadanes, moltes d’elles recolzades implícitament per la formació que lidera Pablo Iglesias. Aquestes últimes tenien com a objectiu principal no només fer fora una part de polítics que havien estat imputats i també inculpats, fent una neteja que signifiqués obrir portes i finestres i aixecar, com popularment es diu, les catifes, sinó també impulsar una nova manera de fer política, més propera al ciutadà, vista la distància que s’agafava en els darrers anys.
Una vegada exterioritzats certs detalls prou importants com la utilització del transport públic per part dels càrrecs electes, la baixada de sous, la renúncia a cotxes oficials o de personal d’escorta, el següent pas ha estat posar-se a treballar de valent per tal de posar en pràctica allò que havien dit en campanya. Ja s’ha topat en molts casos amb deutes increïbles i en moltes ocasions inabastables. És un dels inconvenients amb els quals hauran de lluitar si volen abastar almenys una part dels seus objectius. De fet, algunes administracions han signat compromisos que hipotequen l’acció dels governs posteriors, demostrant una manca d’ètica que ja no sorprèn ningú i que justifica clarament les ànsies de noves formes d’entomar la tasca de servei al ciutadà.
Una de les primeres mesures, a més d’entrevistes amb diversos bancs amb la intenció de mitigar el drama dels desnonaments, amb més o menys èxit, ha estat posar a disposició dels veïns mecanismes de participació més enllà de les ofertes legalment cada quatre anys. De fet, la intenció primera és aconseguir la implicació de la ciutadania en els aspectes que els afecten, passant com si diguéssim a una fase més real de democràcia participativa. Potser el cas més clar és el de Saragossa, on fins i tot s’ha creat la regidoria de “Participación, Gobierno Abierto y Transparencia”, inspirada en experiències de pressupostos participatius a Reikiavik (Islàndia). La seva responsable, Elena Giner, planteja deixar de fer un ús partidista, “cosmètic”, de la participació ciutadana perquè esdevingui una veritable ampliació de drets. Per a fer-ho possible s’utilitzaran preferentment eines digitals, però no oblidaran els espais físics i els aspectes més presencials, tenint en compte que molta gent encara prefereix mètodes més directes i assemblearis. Per demostrar que no es tracta d’una campanya publicitària, la intenció de Zaragoza en Común és que els barris gestionin un 5 per cent del pressupost municipal, uns 35 milions d’euros.
A remarcar també el cas de La Corunya, on igualment una regidora de Participació vol que l’important teixit associatiu de la ciutat esdevingui una plataforma d’acció ciutadana que s’involucri en les tasques que importen a tots. De fet, durant la campanya va demanar que la gent posés de manifest les tres urgències més destacades de cada barri. Ara ja les estudien, juntament amb la creació de juntes de districte que puguin modelar les diferents sinèrgies ciutadanes. Sembla increïble, però Claudia Delso, que així es diu la regidora, n’és la primera de Participació Ciutadana en tota la història democràtica de la ciutat gallega. El súmmum de la incongruència es troba en el fet que des del 1980 existia un reglament de participació però mai no es va posar en pràctica.
Finalment, el nou alcalde de València, Joan Ribó, va anunciar que els pròxims pressupostos serien “de veritat” participatius, de manera que la ciutadania pugui “interpel·lar” i “fiscalitzar” el nou govern. En una ciutat colpejada pel despotisme de Rita Barberà, on el barri del Cabanyal ha estat una icona de resistència i col•laboració, esdevé encara més valuosa la tasca de restabliment de la veritable democràcia, on és indispensable fer partícips als impulsors d’idees i iniciatives. Encara incipients algunes d’aquestes propostes, sembla que estarien en la línia de consultes ciutadanes, encara per veure si serien vinculants o no. De totes maneres, un dels gestos significatius de Ribó ha estat obrir la porta principal de l’Ajuntament perquè els ciutadans poguessin entrar i accedir al balcó, cosa que Rita Barberà tenia reservada als “personatges il·lustres”.
Sense ànim de menysprear aquestes iniciatives, doncs donen valor a la democràcia, la pregunta que molta gent es fa és si estem realment preparats per assumir una part de responsabilitat en aquesta tasca. Ens hem acostumat a votar cada quatre anys, fins i tot a rebutjar el sistema quedant-nos a casa que si ara ens demanen fer un pas en aquest sentit potser no sabem com fer-ho. Hi ha qui diu que hi ha una manca d’educació suposadament deliberada; que els governs han propiciat una mena de tedi i avorriment amb el clar objectiu de carregar-se tota mena de participació. La mateixa ministra d’Agricultura declarava fa un mes que “les urnes són perilloses”, a propòsit del referèndum a Grècia. Què en podem esperar, doncs?
Malgrat tot, val la pena implicar-s’hi i demostrar que no som mers autòmats que es posen en marxa cada quatre anys. Segur que podem dir la nostra sempre en els límits de la legalitat i les maneres assenyades. Segur també que les noves corporacions municipals estan desitjoses de tenir aquest recolzament i complicitat.
A Sabadell caldrà fer un esforç suplemetari després del fracàs que van representar els òrgans dels Consells de Districte, manipulats fins a límits insospitats pels diferents governs del PSC, organitzant fins i tot uns “Pressupostos Participatius” que només eren una façana publicitària vergonyosa on tot ja estava controlat abans de passar-ho als ciutadans. Esperem que no torni a passar.
