No sé si esdevindrà la Tormenta perfecta, però els resultats del passat 23 de juny al Regne Unit no deixen cap mena de dubte i els propers mesos esdevindran fatídics per a una Europa que no ha sabut o no ha volgut preveure allò que li venia a sobre. Ni van percebre la situació a Grècia, ni l’arribada massiva de refugiats ni ara aquesta votació imprevisible segons els diversos mitjans de comunicació. Referent a això últim, és força repugnant la manera com la premsa europea ha anat manipulant tant el votant britànic com l’espectador europeu. Totes les enquestes donaven com a resultat el Brexit (la sortida del Regne Unit de la Unió Europea), però a partir de l’assassinat de la diputada laborista Jo Cox, sembla que hi va haver un punt d’inflexió i l’electorat va rentar el seu cervell i va canviar el seu vot. Fins i tot el mateix dia de la votació es van publicar sondejos on el Remain (la continuïtat dins la UE), guanyava per un 55 per cent a 45 per cent. Jo mateix vaig caure en el parany i veient els resultats vaig dormir tranquil·lament, amb permís dels petards de la revetlla de Sant Joan.
L’endemà, vaig engegar el mòbil i el sotrac va ser de llibre. No m’ho vaig creure i em vaig endinsar en articles on analistes polítics donaven les seves opinions, força perduts i imaginant, més que refermant, els possibles escenaris venidors. Si ells els ignoren, poden imaginar que jo encara estic a les braceroles d’aquest assumpte i per tant vaig desistir d’anar cercant i recercant informació que finalment només contribuiria a pertorbar encara més les meves bases de dades incloses al meu cervell.
Malgrat tot, des del primer moment hi ha dades objectives que cal tenir en compte. D’una banda l’alegria gens continguda dels líders de la ultradreta a França, Holanda i Itàlia, als quals se n’afegiran d’altres de manera immediata. Alguns analistes conclouen que ha estat un vot racista, contra la immigració. No cal ser entès en la matèria per adonar-se de la certesa d’aquesta premissa, ja que el cap del partit UKIP, Nigel Farage, feia la seva campanya contra la continuació a la UE amb un cartell on darrere seu hi havia una columna de refugiats sirians. De fet, ja comencen a donar-se situacions de rebuig cap a l’immigrant, enfortides pel resultat de les eleccions.
D’altra banda, sembla ser que hi ha un factor provincià, nacionalista, conservador i massa aferrat a tradicions fortament arrelades i molt contrari a aquesta mena de globalització que envaeix el món. Hi ha hagut una certa por a aquest mestissatge culturalment ric, però amb components no gaire clars i que trasbalsen les essències d’un Regne Unit pur en els seus postulats. Sense oblidar que tot plegat s’embolcalla amb un esvoranc intergeneracional, doncs els joves són més partidaris de quedar-s’hi que els majors de 60 anys que són aclaparadorament favorables al Brexit.
De fet, els britànics són ben rars. Deixant de banda els tòpics de la no adopció del sistema mètric decimal i de la conducció per l’esquerra, és indiscutible que la manera com es trobaven dins l’UE era com a mínim desconcertant, doncs no havien adoptat l’euro com a moneda i no havien signat l’acord de Schengen, que significava i significa la lliure circulació de persones entre els Estats membres de la Unió i la col·laboració a nivells de terrorisme, tràfic d’estupefaents i responsabilitats a nivell d’asil i sol·licituds d’assistència judicial internacional. Era un cas atípic, una mena d’acceptació del xantatge imposat per un regne que volia ser-hi però amb unes contrapartides fetes a mida pel seu país. Sembla que ara volen negociar una mena de status especial, tot i que els líders europeus no n’estan de moment gens d’acord.
No tinc arguments suficients per esbrinar què és el millor tant pels ciutadans britànics com per a la resta d’europeus. Cameron va prometre el referèndum i ha perdut; hem perdut tots també una mica, perquè el somni europeu s’esvaeix. La culpabilitat és compartida per tots però la submissió als mercats, al Fons Monetari Internacional, al Banc Central Europeu i a Alemanya, és a la base d’aquesta catàstrofe. A més, els partits socialdemòcrates han abandonat de manera indecent els afectats per la crisi, abocant-se al precipici i acceptant de facto les polítiques d’austeritat, sense oferir alternatives més o menys creïbles. Tant PP com PSOE, com Ciutadans a Espanya, i Convergència i ERC a Catalunya, defensen la continuïtat a Europa en els mateixos paràmetres que en la actualitat, sense moure una coma dels tractats vigents. Això dona una imatge tan real com decebedora. Només Podemos creu que les estructures s’han de canviar des de dins i Pablo Iglesias ja deia el dia 24 de juny que era una trista notícia i que d’una Europa justa i solidària ningú hauria volgut marxar.
S’aproximen mesos igualment caòtics com apassionants. És fàcil caure en l’anècdota de que caldrà novament el passaport per viatjar a Londres, però un núvol negre amenaça especialment França. Si Marine Le Pen guanya les eleccions presidencials convocarà un referèndum per abandonar la Unió Europea. Si els francesos segueixen el camí del Regne Unit, la ferida serà ja mortal. Els dirigents europeus tenen doncs encara una oportunitat per salvar els mobles, apostant per una Unió més social, lluny de les coaccions dels banquers i de les corporacions empresarials que imposen els seus propòsits, sense importar-los els drets dels ciutadans. Un primer pas seria revocar el Tractat de Lliure Comerç (TTIP), en un cop de força que donaria una mica de credibilitat a les institucions europees. Però molt em temo que això no passarà.
