Foto portada: placa del carrer d'Alfons XIII, aquest dilluns. Autor: David B.

Opinió de Josep Asensio: ‘Carrers sense nom i noms sense carrer’

Es compleixen 40 anys de les primeres eleccions democràtiques, després d’una dictadura que també va durar 40 anys. He tingut la sort de viure el seu final i el naixement d’un nou règim que, per sort, encara perdura. La transició va ser en alguns moments dura, però ningú no pot negar que va esdevenir un període que molts enyoren en aquest moment de la nostra història comuna. La figura d’Adolfo Suárez planeja encara en la actualitat com a símbol d’entesa, d’aglutinador de postures insalvables. No oblidem que havia jurat els principis del Movimiento Nacional, doncs va ser nomenat Ministre-Secretari General del Movimiento en el primer gabinet després de la mort de Franco. Adolfo Suárez va entendre perfectament allò que li venia a sobre i va actuar amb responsabilitat, renunciant a allò que havia assimilat per abraçar la democràcia, per obrir Espanya a Europa i al món, plantejant una Reforma Política a un Parlament espanyol ple de diputats franquistes. Alguns analistes pensen que els va enganyar. Potser sí. El cas es que es va convertir en un referent per a molts ciutadans que veuen que la seva obra ha estat força oblidada.

És cert que la transició va ser modèlica i així ho va expressar en aquell moment la comunitat internacional. Seure en una mateixa taula a Santiago Carrillo, líder del Partit Comunista, amb Manuel Fraga, provinent de l’ala més dura del franquisme, no va ser tasca fàcil, però el resultat va donar una Constitució al 1978 que segurament s’ha de revisar però que va ser força avançada, tenint en compte d’on veníem. Aquesta petita referència històrica cal revisar-la de manera continuada doncs és una evidència que els polítics que ens governen han perdut en gran part l’esperit pactista que definia aquella etapa. Després van venir èpoques de majories absolutes, del PP, del PSOE, però ningú no s’ha atrevit mai a fer un pas en el tema de la memòria històrica. De tots és sabut que desenes de milers d’ossos romanen de manera ignominiosa a cunetes, boscos i d’altres llocs de trist record.

Un altre dels assumptes que cueja és el dels símbols franquistes que encara romanen a les nostres ciutats. Escuts amb el “yugo y las flechas”, medallons amb la cara del dictador, també estàtues a cavall i nombrosos carrers amb noms de personatges de la dictadura inunden els carrers i provoquen moltes discussions entre els ciutadans a l’hora d’impulsar el seu canvi. Segurament és per aquest motiu que molts alcaldes han aparcat aquest tema durant molts anys, tenint en compte que tampoc no hi ha hagut una demanda social important per tal que s’efectués aquest canvi.

A Sabadell hem tingut en els últims mesos dos casos no exempts de polèmica. El carrer d’Alfons XIII va esdevenir de carrer de la República amb el rebuig frontal dels veïns i dels comerciants, que no van ser informats de manera adequada. Aquests últims no tenien res en contra del nom, sinó del perjudici econòmic que els ocasionaria el canvi en material publicitari, bosses, targetes… Quin mal havia fet Alfons XIII a Sabadell? No era més fàcil buscar una gran avinguda sense nom, a Can Gambús, per exemple, per a la República?

L’altre cas, aquest sense votació a l’Ajuntament, ha significat la desaparició del monòlit dedicat al Batlle Marcet i pròximament, segons sembla, també la plaça dedicada a l’alcalde Llonch. Les veus antifeixistes aplaudien el fet i la ciutadania en el seu conjunt ha passat del tema, tot i que hi ha hagut un record a Antoni Farrés, que va respectar la figura de Josep Mª Marcet com a un alcalde que va treballar per Sabadell, sense anar més enllà. Segurament els favorables i els detractors de la figura de l’empresari tèxtil tenen arguments de sobres per a convèncer-nos, però aquestes decisions unilaterals, per molta majoria que els partits puguin tenir, poden tenir un efecte rebot. S’imaginen que un nou govern, de signe completament contrari a l’existent, decideix treure el nom de Dolores Ibárruri a la plaça del barri de Torre Romeu? O tornar a posar el monòlit de la Plaça Marcet?

Plaça Marcet
El monument a Marcet, mantingut fins aquest mes de maig. La plaça també canviarà de nom. Autor: David B.

Cal, si més no, una normativa clara en aquest aspecte, doncs correm el risc de caure en el revengisme, en la desconnexió de la realitat, en la radicalitat i en creure que pel sol fet de governar podem fer allò que volem. La Fundació Bosch i Cardellach ha estat una de les entitats que ha protestat la decisió, dient que “la història local l’han fet persones de diferents estrats socials amb tarannàs diversos i circumstàncies històriques determinades que han de poder compartir l’espai públic”. És això precisament el que es demana, un consens, una normativa que pugui acotar el tema, al marge de decisions polítiques partidistes o interessades.

Una ciutat la fan els seus ciutadans. Fa uns anys uns veïns van presentar signatures perquè una plaça de nova creació portés el nom d’Enrique Tierno Galván. Se’ls va denegar, sense més explicació. Quan Antoni Farrés va arribar a l’alcaldia també va canviar noms de carrers sense previ avís. El carrer Martí Trias va esdevenir Francesc Layret. L’advocat sabadellenc, que res no tenia de feixista, però que pertanyia a la burgesia i era gran amic d’en Gaudí, va ser substituït de manera incomprensible per un altre advocat, aquest sí, d’ideologia esquerrana. L’alcalde Bustos va posar el nom de Josep Molins a les Pistes d’atletisme, en un clar intent de guanyar-se la simpatia del seu president, però trencant la minsa normativa que especificava que només se’n poden posar noms de personalitats difuntes. Campi qui pugui i cadascú escombra cap al seu costat. Cal urgentment una norma, un procediment que especifiqui les circumstàncies per les quals es posa un nom o un altre a un carrer. Algunes ciutats ja ho estan fent, fent prevaldre personatges locals o no; amb un mínim de signatures o no. Què li direm a l’entitat que presenti 1.000 signatures perquè canviïn el nom del seu carrer i en proposin un de no massa correcte? Quins arguments li direm per acceptar-ho o negar-ho? S’imaginen que la comunitat catòlica aconsegueix tres o quatre mil signatures demanant un carrer a la Mare Teresa de Calcuta? O a Sant Escrivà de Balaguer? Què els direm? En algunes ciutats això ja està passant. No em preguntin com ho solucionen però no és gens fàcil. L’Ajuntament de Sabadell està treballant en el tema i espero que tingui en compte la realitat plural de la nostra ciutat. Les coses no es canvien a cop de decret, sinó parlant amb la gent.

Foto portada: placa del carrer d’Alfons XIII. Autor: David B.